Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

‘La covid-19 és la nova sida dels heterosexuals, dels blancs i dels normals. La màscara preventiva és el preservatiu de les masses. La covid-19 és per al neoliberalisme autoritari i digital de l’era Facebook-Trump allò que la sida va ser per al neoliberalisme pre-cibernètic de l’era British Petrol – Thatcher.’ Són paraules de Paul B. Preciado en un article aparegut a Mediapart ahir. Preciado, filòsof i comissari d’art, un dels intel·lectuals europeus més atrevits del moment, fa temps que alerta sobre el perill de normalitzar l’autoritarisme, i amb aquest article fa un crit d’alerta per la generalització de la precarietat, de la vulnerabilitat personal i el control social sobre la població.

Faig un bot ràpid de país. També ahir Roberto Saviano feia un avís des de les pàgines de La Repubblica, arran dels greus incidents esdevinguts a Nàpols en les protestes contra les mesures decidides pel govern italià. El periodista perseguit per la màfia explicava que això que ha passat a Nàpols ‘és el senyal d’allò que podria acabar passant a la resta d’Itàlia i a tot Europa‘. I afegia: ‘Els desastres que requereixen actuacions d’emergència són generalment una benedicció per a qualsevol poder. […] La por porta a suportar la privació de llibertat i atorga a l’estat d’excepció l’ambient ideal per a obtenir el consentiment, el patrocini i l’enfortiment de la pròpia influència. El poder que té avui [el primer ministre italià] Conte probablement no l’ha tingut cap primer ministre d’ençà de la postguerra, però això no ha servit per a preparar el país per a la segona onada, no ha servit per a fer més sòlida una Itàlia feta fràgil per decisions preses a mitges, per finançaments fets a mitges, per informació servida a mitges. Nàpols només ha mostrat allò que és a punt de succeir’.

No són aquestes, ni de bon tros, les úniques dues veus que s’han alçat aquestes darreres hores, alarmades, a l’estat francès o a Itàlia. Al Corriere della Sera, sempre elegant, l’escriptora Susanna Tamaro diu: ‘Els qui ens governen pensen que els italians som un poble de pobres dements, atrapats en una lúgubre dissolució col·lectiva, que no volem sinó contagiar-nos els uns als altres.’ I insisteix: ‘La impressió és que els qui ens governen van a les palpentes. Primer prohibeixen una cosa, després cedeixen i la concedeixen un poc però sense cap planificació, sense cap línia que ens puga fer entendre quina és la millor cosa que podem fer, de veres, pel bé comú.’

I al mateix diari Beppe Severgnini avisa que la impaciència es va estenent entre la població i pot prendre formes impossibles de preveure, especialment entre el jovent. La irritació i la frustració necessiten identificar un culpable i aquesta cerca, diu, no afecta ‘quatre negacionistes’, sinó ‘tota la nació, que va ser heroica a la primavera i ara es troba que li demanen que siga pacient’. També el moderat Le Figaro s’uneix a les crítiques als governs i publica un editorial en què proclama que la lluita contra el coronavirus ha estat mal dirigida per un ‘govern que fa una trista sensació d’improvisació’.

A l’estat francès, de fet, hi ha veus potents que s’han alçat amb molta contundència. Com les del president de la Comissió Assessora Nacional sobre Drets Humans, Jean-Marie Burguburu, o la de la Defensora dels Drets, l’equivalent al Síndic de Greuges, Claire Hédon. En una entrevista a Le Monde, Burguburu ha advertit que fer un ús repetit dels estats d’alarma és un greu problema i que haurien de ser un recurs molt extraordinari. I ha atribuït aquesta tendència a la voluntat de concentrar el màxim poder en les mans d’un govern que no necessita més poders extraordinaris però que en vol, avarament. ‘La República no ha conegut mai en temps de pau una restricció de les llibertats que es puga comparar amb això que vivim ara’, diu amb tota solemnitat l’home encarregat de vetlar pels drets civils.

Per una altra banda, també en un article a Le Monde, Hédon adverteix: ‘Entre les limitacions sanitàries i els imperatius econòmics no hi ha espai per a la defensa dels drets i les llibertats, que són el fonament de l’estat democràtic.’ I recorda que l’absència d’un debat públic aprofundit sobre la necessitat o no d’adoptar mesures excepcionals implica un risc molt gran.

Crec que amb aquest petit conjunt de lectures n’hi ha prou per a remarcar la prevenció i el debat que les decisions preses en aquesta segona onada de la covid-19 han despertat tant a Itàlia com a l’estat francès, les altres grans zones d’Europa més afectades per la pandèmia. I el contrast amb l’acceptació –anava dir gairebé submisa– que decisions semblants han desencadenat al sud de les Alberes.

La situació sanitària és greu, això no és discutible. I s’han d’adoptar mesures, és clar. Però hom no ens pot demanar que el preu siga oblidar tot allò que ha passat del mes de març fins ara i permetre que els governs, tots, esquiven les seues responsabilitats. Com a societat no ens ho podem permetre.

Al març la pandèmia ens va agafar de sorpresa a tots, però d’aleshores ençà han passat un poc més de set mesos. Set mesos en què s’ha controlat prou en prou moments per a permetre de planificar millor la resposta. I tanmateix avui gairebé tornem a ser on érem al març: es descarrega directament sobre la població i els sanitaris la responsabilitat de la lluita contra la covid-19, es continuen improvisant mesures, s’eviten les crítiques i les explicacions; de fet, s’intenten de silenciar. I, en contrast amb això, s’enalteix el poder fort i l’autoritarisme –no el debat i la democràcia– com la manera que té la societat de respondre més eficaçment als problemes propis.

Per això cal recordar que aquest ‘entusiasme autoritarista’ que s’ha apoderat dels nostres polítics és també un virus perillós. I no solament de caràcter polític. D’ençà del març moltes coses s’han fet molt malament i això no solament cal criticar-ho sinó que hauria d’implicar responsabilitats. Dimissions, per exemple. Altrament, deixarem que els incompetents continuen al capdavant de les institucions, amb el risc que té això sobre les nostres vides.

Per exemple: qui pot discutir ara que al març Sánchez va dificultar, amb un comportament polític absurd, la reacció contra la pandèmia? Aquest estat d’alarma que va aprovar ahir, tan diferent del de març, és evident que implica que el d’aleshores –centralitzat, militaritzat i extremadament polititzat– va ser un error. I no passarà res?

Al març quan el president Torra demanava de confinar el Principat li ho impediren i, al damunt, l’insultaren. I ara no cal ni tan sols explicar per què, ni acceptar responsabilitats per haver-ho fet? Al març el president Puig va criticar durament la centralització de les compres i va vorejar la desobediència quan obrí un canal paral·lel amb la Xina. I ara no cal ni tan sols reconèixer el mal que féu el govern espanyol a la sanitat pública valenciana, de quina manera es va dificultar l’arribada de material sanitari per culpa d’una decisió política absurda? És clar que no és sols la gestió del govern espanyol que s’ha de posar en qüestió, sinó també la dels nostres governs, els tres autonòmics i el d’Andorra. La gestió de Pedro Sánchez ha estat i és particularment nefasta, com ja és evident i reconeix tothom arreu del món, però els nostres governs també han comès equivocacions grosses que resulta igualment sorprenent que es vulguen tapar i anul·lar amb arguments de lluita partidista o provant de matar el missatger, com vam veure ja la setmana passada.

Però centrant-nos en les responsabilitats d’aquell govern que es va definir com a ‘autoritat competent’, un portaveu de la Moncloa va dir ahir que comptaven amb els vots d’Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i Compromís per a aprovar a les corts espanyoles aquest inaudit macro-estat d’alarma que volen fer arribar fins al maig. I si és cert em costa molt d’entendre com, en nom d’una suposada responsabilitat, els partits renuncien a la política i a passar comptes a la nefasta gestió dirigida durant mesos per Pedro Sánchez. Ho torne a dir: com s’hauria de fer normalment en una democràcia. Exigint-ne, per exemple, la dimissió o una renovació a fons del govern espanyol, en canvi dels vots. Si ho han fet tan malament que ningú més en el món ho ha fet pitjor, per quins set sous ara cal donar-los un vot, en canvi de res, perquè continuen governant sense ni tal sols demanar-los autocrítica?

La CUP sembla que se’n desmarcarà i de fet l’esquerra independentista ha convocat protestes avui mateix, però, així i tot, el retrat general que resta de la nostra política i dels nostres polítics és inquietant. Ho és tant, això també ho he de dir, com l’absència d’un debat intel·lectual sobre aquesta terrible situació, debat que, en canvi i com hem vist, sí que fan en uns altres països.

 

PS1. En el mateix article que esmentava més amunt, Tamaro critica també l’actuació dels diaris i la nostra manera d’informar sobre la malaltia. És una crítica molt legítima, que he acceptat sempre i que en el cas de VilaWeb he debatut aquests mesos amb alguns lectors i s’ha expressat sovint en els comentaris dels subscriptors que acompanyen aquest editorial. Ni la defugim ni la defugirem en cap moment.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.