Esquerra imperialista, esquerra opressora

  • Hi ha tota una esquerra nostrada que es creu molt cosmopolita, però que només sap emmirallar-se en referents castellans més imperialistes que Millán-Astray

Josep Sala i Cullell
09.02.2023 - 21:40
Actualització: 10.02.2023 - 19:19
VilaWeb

Tothom que té una identitat catalana, sigui per tria o per naixement, custodia un registre d’episodis vitals en què ha patit menyspreus, discriminació, insults, amenaces i fins i tot violència. A diferència de moltes nacions que poden circular amb tranquil·litat, a nosaltres sempre ens persegueix el papu de l’assimilació, i arrosseguem el memorial de morts, empresonats i torturats. El monstre el veiem en el discurs dels mitjans i els polítics castellans, quan se’ns força a ser bilingües a cal metge o al jutjat, en cada epítet despectiu, o pel fet que durant segles, i fins no fa ni cinquanta anys, els catalans no podíem posar als fills un nom en la nostra llengua.

Espereu-vos, que això és tan gros que val la pena de destacar-ho en un paràgraf a banda i amb lletra cursiva.

Durant segles, i fins no fa ni cinquanta anys, els catalans no podíem posar als fills un nom en la nostra llengua.

Si ens apliquem totes les teories postcolonials, interseccionals, etcètera, que ha desenvolupat l’esquerra des dels anys seixanta, la condició de víctima no ens la pren ningú, perquè l’intent d’extermini cultural és evident, un més de tants que hi ha hagut al món. És cert, als catalans ens costa de definir-nos com a minoria nacional perseguida, encara que ho siguem. En part per orgull, en part perquè l’assimilació no ha prosperat tant com amb altres pobles (dada irrellevant, allò que compta és la intenció); però aquesta tria ens ha deixat sense eines molt útils. Mentre que altres nacions projecten el greuge a l’exterior, enderroquen estàtues, fan que tornin peces de museu i aconsegueixen que el papa demani perdó de genolls, nosaltres encara patim una espoliació artística que envia arxius i col·leccions a Madrid, i ni tan sols hem estat capaços d’imposar que no es diuen Pablo Casals ni Federico Mompou, que els noms franquistes de la Viquipèdia espanyola són pura dominació colonial, o que catalufo és equivalent a altres paraules que comencen per n o per m.

Davant d’aquesta persecució pensaríem que tota l’esquerra catalana, àvida lectora de Foucault i Said, és al nostre bàndol. Per desgràcia, cada dia veiem com l’ànima imperialista domina polítics, militants i artistes, per més compromesos que siguin. Poden definir-se com a marxistes, feministes o antiracistes, però practiquen mecanismes que trobareu en qualsevol llibre sobre opressions: vincular identitat i classe social (argument que els jueus coneixen molt bé), exigir-te ser perfecte i immaculat si vols reclamar drets bàsics, o muntar festivals d’orgull de la cultura opressora.

Ara que l’esquerra ha abandonat gairebé del tot la lluita de classes per abraçar la qüestió de les identitats i les etiquetes, la gran excepció som nosaltres –llavors de sobte sí que toca parlar de rics i pobres, tot i que amb una descripció molt esbiaixada de qui té realment el poder. I què voleu que us digui, això m’insulta la família. Els meus dos avis eren mossos (de granja, no d’esquadra, una categoria laboral més baixa que l’obrer de la fàbrica), pobres com una rata i reprimits pel franquisme, però a vegades m’he de sentir dir que eren uns privilegiats que oprimien els nouvinguts. La vella estratègia de fer creure que la víctima és culpable.

Hi ha tota una esquerra nostrada que es creu molt cosmopolita, però que només sap emmirallar-se en referents castellans més imperialistes que Millán-Astray. Tot i això, sóc prou benèvol, o idiota, per a donar-los una oportunitat. Als convençuts, s’entén, els cínics que han triat aquesta via per aconseguir càrrecs i subvencions van a banda. Tinc l’esperança que un dia cauran del cavall i veuran que, en la qüestió de la identitat catalana, es comporten com els opressors que tant odien. Al cap i a la fi, si ets al bàndol de la monarquia borbònica, la Guàrdia Civil i el Tribunal Suprem, alguna cosa estàs fent molt malament.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any