10.11.2023 - 19:50
Ja tenim les dades dels beneficis dels grans bancs de l’estat el tercer trimestre. I la veritat és que les coses els han anat molt bé. Les xifres oficials dels sis més importants –Santander, BBVA, CaixaBank i, en un segon esglaó, Bankinter, Sabadell i Unicaja– són espectaculars. Entre el gener i el setembre, han guanyat uns 20.000 milions d’euros, que representen un 24% d’increment sobre el mateix període de l’any passat. La clau dels bons resultats rau en l’augment, encara més espectacular, dels marges dels interessos (diferència entre allò que ingressen pels crèdits i allò que paguen pels dipòsits), que han estat molt alts.
Per posar en context la xifra, tan sols cal dir que, en el conjunt de l’exercici passat, aquestes mateixes entitats van sumar un benefici de 20.800 milions i ja deien que havien obtingut un registre històric de guanys. El 2023 i, pendents encara de les dades dels darrers tres mesos de l’any, els bancs estatals s’han quedat a punt de superar aquesta xifra.
Això ha estat possible per un mecanisme tan senzill com aprofitar l’augment dels tipus del BCE per influir directament en els crèdits (pensem en l’Euríbor i les hipoteques, per exemple) i, al mateix temps, mantenir la minsa remuneració als dipòsits dels estalviadors. Aquest fet, per cert, ha merescut un avís de l’autoritat monetària, atès que a l’estat espanyol és on menys es paga pels estalvis. De totes maneres, les entitats han mirat cap a una altra banda.
I no va ser l’únic requeriment. El mes de juny, la vice-presidenta econòmica espanyola, avui en funcions, Nadia Calviño, deia: “El sector bancari espanyol ha de començar a transmetre la pujada de tipus d’interès a l’estalvi dels espanyols.” I va avançar que traslladaria la seva preocupació a les patronals en la pròxima trobada. Era una manera de dir que hi ha una mena de concertació, encara que el problema s’assembla més al d’una competència transparent. “Les entitats en tenen prou de mirar què fan els altres i adaptar-s’hi sense necessitat de pactar preus de manera explícita”, va dir uns dies després Cani Fernández, presidenta de la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola. Els efectes de les recomanacions de les diferents autoritats són a la vista. I és que el poder real és on és, i no on podria semblar.
Per això m’emprenya, i molt, sentir els banquers protestant sobre l’impost temporal extraordinari que, a final de l’any passat, el govern espanyol va decidir d’aplicar tant a bancs com a energètiques. Només ha faltat l’acord de legislatura, pactat entre el PSOE i Sumar, que inclou de prorrogar indefinidament aquests gravàmens extraordinaris. Sempre que hi hagi investidura, és clar. Tan sols dos exemples ben recents.
La setmana passada, la presidenta del Santander, Ana Botín, va llançar un missatge dur en contra de l’impost, que veu com una càrrega fiscal excessiva que podrien sofrir les empreses a l’estat. “Cal permetre que els bancs financin l’economia, la transició verda, que paguin impostos justos, perquè si jo pago menys impostos, puc invertir-ne més, i això serà millor per a la societat.” I va insistir en el fet que “cal pagar impostos, però si pagues massa, la gent se’n va o desincentives els qui puguin venir”. Potser pensava en el seu banc, que ha guanyat més de 8.000 milions d’ençà de principi d’any i que ja representen un 84% de tot el benefici de l’any passat.
Fa un parell de setmanes, a la presentació a València dels resultats del tercer trimestre de CaixaBank, el seu conseller delegat, Gonzalo Gortázar, va ser contundent amb la possible pròrroga de l’impost a la banca. Va dir que era “disparar-se un tret al peu”, perquè el sector bancari és “el sistema circulatori de l’economia”. Francament, he de dir que em sembla una comparació totalment fora de to. El directiu va afegir que, amb aquesta decisió, es castigava tota l’economia, perquè ells feien arribar el finançament a tots els sectors. “No és una bona idea”, va manifestar. En aquesta línia, va advertir que “un problema del sector financer sempre acaba essent un problema de l’economia”. I es va quedar tan tranquil!
Emprant el mateix to, durant l’acte, va explicar que havien apujat els marges d’interessos d’un 60% els mesos d’enguany i que els beneficis ja ultrapassaven els 3.600 milions d’euros. Tot això, després d’haver pagat 373 milions de l’impost, que, tot s’ha de dir, és la xifra més alta de tots els bancs. Ah! I, tanmateix, ja ha guanyat un 15% més que en tot l’exercici del 2022.
Però més enllà d’aquestes dades oficials que han publicat els grups bancaris, hi ha un fet que no hauríem de passar per alt. El Santander i el BBVA tenen una part molt important (majoritària) del seu negoci a l’estranger. La de Bankinter, a Portugal, és més petita, i també la del Sabadell al Regne Unit. Per això és interessant veure què ha passat dins l’estat espanyol, amb els marges i beneficis de les entitats. És a dir, com hem contribuït els clients domèstics en els beneficis dels bancs. Ja us avanço que molt.
Si ens centrem en el tres més grans –Santander, BBVA i CaixaBank–, ja és sabut que el negoci domèstic més important el té CaixaBank. I les xifres que apareixen fent aquesta anàlisi encara són més espectaculars si és possible. Resulta que els beneficis del Santander a l’estat espanyol han crescut d’un 68%; els del BBVA, d’un 62%; i els de CaixaBank, d’un 48%. En total, més de 7.600 milions d’euros conjunts, que representen un creixement del 56%. No està gens malament, oi? I tot, gràcies als forts augments –sempre domèstics– dels marges d’interessos, que són d’un 60% a CaixaBank, d’un 56% al Santander i d’un 51% al BBVA. Si volem fer un pas més i mirar el Sabadell, veurem que els beneficis han augmentat d’un 41% i el marge financer, d’un 40%. És a dir, tampoc es queda enrere, i en la presentació es definia com el “millor resultat de la seva història”.
Tot plegat vol dir que les entitats financeres han fet l’agost durant tot l’any 2023 en el mercat estatal, gràcies a la pujada de tipus d’interès del BCE. Cal fixar-se bé en els marges, perquè, com he comentat, són la clau de la qüestió. Els guanys dels crèdits pugen “tots sols”, al ritme que ha marcat l’autoritat monetària, i els costs dels dipòsits (la primera matèria) estan estancats per decisió compartida però mai acceptada. No tinc cap mena de dubte que enguany passarà a la història bancària com un dels més profitosos… I amb un increment de feina real i un desgast de matèria gris més aviat minsos, atès que gairebé tot els han fet des de Frankfurt. Tan sols han de mirar que no creixi gaire la morositat, i sembla que això ho fan molt bé.
Segons les dades provisionals del darrer Butlletí Estatístic que publica mensualment el Banc d’Espanya, de l’agost del 2023, el volum de “crèdits de cobrament dubtós” sumava 42.100 milions d’euros, fet que va situar la taxa de morositat bancària en el 3,6% del total de crèdit concedit. És la taxa més baixa en molts anys. Pensem que en el cim de la gran crisi financera, el 2013, va arribar al 13,6%. Deu punts més que no pas ara! És el resultat d’una gran cautela i prudència a l’hora de concedir crèdits, tal com explicàvem dilluns passat en aquesta Píndola, sobretot quan es tracta de pimes i autònoms.
