I

Ara mateix, el Principat és el laboratori on s’experimenta la recomposició a mitjà termini de l’estat espanyol i de la regió que està encarregat de controlar en la reproducció del domini del sistema capitalista mundial. S’hi barregen tres ingredients: una crisi economico-social, que pot afectar seriosament la hisenda pública i empitjorar les conquestes socials etiquetades com a “estat del benestar”, amb un empobriment general de la població, que no ensumarà, en beneficis directes, cap euro dels fons europeus; una crisi politico-institucional, desapareguda cap possibilitat d’encaix institucional amb Espanya (vulgo, estatut), fet que anticipa una ofensiva política centralista sense precedents contra la Generalitat i l’estat de les autonomies, amb el PP, Vox i les restes de Cs com a punta de llança, i el PSOE, com de costum, mirant cap a un altre costat, o afegint-s’hi, segons els territoris que controli; una crisi socio-política, representada per la incapacitat del sistema partitocràtic del Principat d’avançar cap a la independència, fet que presagia un tancament autoritari –per impotència– de la Generalitat (només cal llegir les declaracions cesaristes d’Aragonès a La Vanguardia) enfront de les aspiracions populars, si aquestes aspiracions agafen pes polític propi. N’hi ha de ben il·lusos que pretenen tornar a una aliança entre les institucions i el carrer, però el sistema partitocràtic del Principat no treballa en aquesta direcció. Allò que no vingui des de fora de les institucions, no hi té avenir per a l’independentisme.

L’encavalcament dels tres ingredients citats pot donar lloc a una implosió, val a dir, a l’esfondrament dels equilibris actuals i a la seva substitució per una fórmula que podria combinar: 1) la reorganització economico-social del sistema per mitjà d’una expropiació de les conquestes socials assolides després de dècades de lluita social, amb la complicitat de totes les classes dirigents de l’estat, inclosa la del Principat; 2) la neocentralització de les decisions economico-polítiques per a refer el poder espanyol, amb un bipartidisme renovat que ja no necessitaria els “nacionalismes perifèrics” al congrés dels diputats, mercès a una llei electoral dràsticament reductiva de les minories; 3) la provincialització de la Generalitat, reduïda a instància merament passiva de les concessions imposades des de Madrid, amb l’aquiescència tàcita, en nom de l’ordre i les finances, de les classes dirigents del Principat.

La successió en el temps dels tres ingredients citats, o la combinació simultània de dos d’ells, podria generar un llarg període d’inestabilitat, en el qual, resumint, podrien conviure, amb distints graus de relació: l’empobriment progressiu del Principat, el tancament en bucle del sistema partitocràtic i la minva d’una lluita per la independència, incapaç d’oferir una sortida civilitzatòria a la crisi general –al cap i a la fi, no deixa de ser-ne una conseqüència. Si fos així, no es pot menysprear la possibilitat d’un esmicolament més o menys controlat del sistema i una ulterior recomposició dels bocins en clau d’histèria feixistoide, segons els ritmes que imposi cada situació concreta, però sempre dirigida a privar les masses populars de les conquestes socials assolides, a recompondre el comandament de l’estat sobre la “perifèria”, i a liquidar qualsevol intent d’emancipació política de masses al Principat.

L’escenari pot semblar improbable, però no impossible, i cap organització, dirigent o intel·lectual del sistema partitocràtic s’ho pot plantejar en els termes descrits, atès que la seva existència i raó de ser són consubstancials al sistema: amb ell han crescut i amb ell, si cal, s’enfonsaran. El que s’ha de veure és si, fora d’això, encara hi ha vida intel·lectual i política per a acceptar les coses com són i no agafar el rave per les fulles –cridar molta independència o poca no és pas el bàlsam que tot ho cura: la visió idealista dels pressupostos d’aquest any i les bestieses que els han acompanyat al faristol de la Ciutadella ens permeten de covar seriosos dubtes. Al cap i a la fi, les eleccions autonòmiques d’ençà de l’1-O han estat una broma colossal, i tota la candidesa que es vulgui exhibir per tal d’apedaçar l’enorme forat històric i civilitzatori en què ens trobem podria semblar criminal, si no fos, senzillament, producte de la mera estupidesa.

II

En un assaig titulat El perdedor radical, Hans Magnus Enzensberger ens diu que, per la manera amb què s’ha acomodat la humanitat, no solament augmentarà cada dia el nombre de perdedors, sinó que les distintes fraccions de frustrats i vençuts s’aniran dissociant enmig d’un procés tèrbol i caòtic: el fracassat s’haurà de resignar i claudicar; la víctima reclamarà satisfacció; el derrotat es prepararà per a l’assalt següent. Però, diu Enzensberger, el perdedor radical s’apartarà de la resta, esdevindrà invisible, alimentarà la seva quimera i concentrarà les seves energies esperant que arribi la seva hora. I, per a ell, el fonamentalisme islamista alimenta i dóna justificació a aquests perdedors radicals. És possible que l’escriptor alemany tingui raó, però, després de la matança a la redacció de Charlie Hebdo de fa uns anys i dels crims de lesa humanitat contra immigrants i desplaçats a les fronteres d’Europa i al si del seu propi territori, no estic segur que tots plegats no en siguem ja perdedors. Perquè els ciutadans europeus no es volen adonar que es van resignant al fracàs; que reclamen satisfacció com si ells fossin les úniques víctimes del desordre de la globalització (v. l’oposició actual entre francesos i anglesos al canal de la Mànega); i que es preparen, com els derrotats, per a l’assalt següent sense posar en dubte la mena de batalla en què estem embolicats. Esperem que els fonamentalismes interns, en clau de laïcisme feixista, com el que hem vist dies passats amb la “cimera” de líders europeus feixistes, no acabi convertint precisament els europeus en uns perdedors radicals.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.