24.02.2023 - 19:50
A la darrera subhasta de lletres, del 14 de febrer, el Tresor va pagar un interès del 2,938% a un termini de nou mesos, igualant gairebé el pagament de les lletres a un any col·locades al gener. Aquest interès, a tocar del 3%, és el més elevat que retribueix aquest actiu d’ençà de l’any 2012, i fa unes setmanes que ha disparat l’interès dels particulars, en un moment en què la banca no vol traslladar l’alça dels tipus d’interès a la remuneració dels seus dipòsits, mentre, això sí, augmenta el cost dels crèdits i manté el seu objectiu comercial en la col·locació de fons d’inversió. Qüestió de comissions…
Potser la qüestió més espectacular d’aquesta febre per les lletres és que dimarts de la setmana passada es van col·locar 1.959 milions d’euros en lletres a tres mesos i a nou, però la demanda total de particulars i inversors professionals més que triplicava aquesta xifra. És a dir, que no n’hi va haver per a tots els qui en volien. Per als particulars, sí, perquè la manera de comprar dels inversors institucionals és diferent i marca uns límits de compra, per això molts queden fora de l’adjudicació.
Si els bancs no canvien la seva política amb els dipòsits –i, de moment, sembla que no ho faran–, cal pensar que molts diners faran el viatge cap a les lletres. Pensem que el seu interès va molt lligat al tipus de referència del Banc Central Europeu, que, segons que han assegurat els seus rectors, vol mantenir les pujades fins a dominar la inflació. Quin és el topall? És el 3,75%, com diuen alguns analistes? O va més enllà? És una de les preguntes que es fan els experts financers actualment.
L’afany dels estalviadors per les lletres no vol dir res més que els és més lucratiu prestar els seus diners a l’estat que no pas tenir-los quiets al banc. Perquè les lletres, no ho oblidem, no són més que títols de deute públic a curt termini, emesos pel Tresor Públic i que es fan servir per a finançar l’estat. La principal diferència amb altres instruments de finançament públics, com els bons o les obligacions, són els terminis. Actualment, les lletres a tres mesos, sis, nou i dotze són les més interessants per al públic.
Parlem d’un actiu que té el suport de l’estat, de manera que minimitza el risc a zero, gairebé, llevat que faci fallida. El finançament previst per a l’exercici actual per part del Tresor Públic inclou l’emissió de 70.000 milions en deute nou, amb interessos que ja preveu que haurà de pagar a l’alça, tal com va passar l’any passat amb un augment de l’1,35%, arran dels nivells negatius que hi havia fins aleshores.
L’atractiu principal que té el producte en aquests moments, no ens enganyem, és que és un dels pocs actius remunerats a l’abast de tots els estalviadors, per la seva facilitat de compra des d’imports baixos. L’import mínim de cada petició és de 1.000 euros, si bé les peticions per import superior han de ser múltiples de la quantitat esmentada.
Una cosa curiosa que cal tenir en compte és que són valors que es compren en la modalitat anomenada “al descompte”. Què vol dir això? Doncs que pagues, quan compres, menys dels 1.000 euros que val. És a dir, la diferència entre el valor de reemborsament de la lletra (1.000 euros) i el preu d’adquisició, serà la rendibilitat generada. Per exemple, en cas d’adquirir una lletra a dotze mesos amb un nominal de 1.000 euros, pagaríem en un primer moment 970,73 euros i en arribar el termini de venciment, un any després, rebríem 998,5 euros. Aquesta quantitat sortiria de restar la comissió del Banc d’Espanya (1,50 euros) als 1.000 euros del nominal.
Quan s’entra en el món financer hi ha un punt que tothom ha de tenir molt clar. Hi ha tres factors clau en els quals es fonamenta la decisió quan es col·loquen els estalvis: la rendibilitat, la seguretat i la liquiditat. Cada estalviador tindrà unes preferències determinades en cada factor, segons el seu tarannà, més o menys conservador, o de la seva capacitat financera.
D’aquesta manera, una persona que col·loqui només una part dels seus diners i no tingui cap perspectiva de necessitar-los, per exemple, valorarà molt poc la liquiditat i mirarà la rendibilitat. En canvi, qui disposa de menys diners i sap que els pot necessitar en qualsevol moment, valorarà molt la immediatesa de la recuperació. Si col·loca en un banc uns diners a termini de tres anys, per exemple, no els podrà treure fins al venciment, la qual cosa significa que té una liquiditat zero durant aquests anys. En canvi, del compte corrent en podrà disposar quan vulgui. En temps normals, la diferència és que acceptar una liquiditat menor és recompensada amb una remuneració més alta. Ara ja passa, però les diferències són tan minses que ja fa anys que no atrauen ningú.
La seguretat que es recuperarà tot allò que s’ha col·locat és, per a molts estalviadors, el factor cabdal. I la seguretat es té en el compte corrent bancari, però, en canvi, no es té si amb els estalvis es compren accions a borsa, per exemple. Amb les accions es poden guanyar més diners –més rendibilitat– però sense la seguretat de recuperar tot allò que s’ha invertit. Cal acceptar un risc, i no tothom hi està disposat. És veritat que es poden obtenir molts més diners que no s’hi van posar, però també se’n poden perdre.
L’avantatge de les lletres del Tresor en aquests moments és que tenen poca competència (per no dir cap), d’acord amb aquests tres factors bàsics. Tenen una rendibilitat més alta que la del banc. Gaudeixen de seguretat, atès que retornaran els diners, tret que l’estat s’enfonsi. I, per últim, si es necessiten els diners abans de la data de venciment, es podran recuperar en el mercat secundari. És a dir, disposen d’una rendibilitat superior a la competència, tenen la seguretat de l’estat i la possibilitat de recuperar-los en qualsevol moment.
Vet ací per què la gent ha fet cues davant el Banc d’Espanya. Per cert, d’ençà del 7 de febrer, cal demanar hora. És obvi que si fem un pas més enllà i pensem que, amb una inflació del 6% o del 7%, no recuperem els diners, en termes de poder adquisitiu, ens hem de conformar a pensar que hi perdem menys que al banc. Per superar la inflació s’hauria d’anar a les accions d’algunes empreses cotitzades a borsa que ara són barates i la rendibilitat de les quals per dividend supera la xifra de la inflació. Són empreses de primera categoria, que donen una alta rendibilitat i liquiditat total, però no se sap mai si en el moment en què calgui vendre es recuperarà la inversió feta, ja que dependrà de la cotització del dia en què es faci l’operació. De totes maneres, si no són uns diners necessaris, és una opció més bona que les lletres, acceptant-ne el risc.
M’ha cridat l’atenció, probablement perquè hi ha consciència que avui és el producte de moda, que algunes entitats financeres anunciïn que es poden comprar lletres a través seu i competeixin amb les comissions que aplicaran en la intermediació. Unes comissions que sempre seran més altes que el 0,15% que cobra el Banc d’Espanya i que, als nivells mínims en què ens trobem –al voltant del 3%–, poden ser importants per a la rendibilitat global.
