“Els policies van fer un muntatge per encolomar-me qualsevol cosa”

El 18 d’octubre de 2019, en Xavi de Castellbisbal es va manifestar a Barcelona en contra de la sentència contra el procés. Era el dia que les Marxes per la Llibertat arribaven a la ciutat i el centre es va omplir amb centenars de milers de manifestants. Al capvespre, les protestes van esdevenir aldarulls, que van ser reprimits durament pels antiavalots dels Mossos d’Esquadra i de la policia espanyola.

Agents d’aquest darrer cos van detenir en Xavi en una boca de metro al passeig de Gràcia amb la Gran Via. L’acusaven d’haver apedregat una furgoneta de la Unitat d’Intervenció Policíaca (UIP) i d’haver tocat un inspector de la policia. Per aquests fets, la fiscalia li demana un any i mig de presó per desordres públics i un any i mig més per atemptat contra l’autoritat.

Gairebé quatre anys després, l’Audiència de Barcelona ha absolt en Xavi perquè no hi ha proves que el relacionin amb l’apedregada. De fet, un vídeo enregistrat dins l’estació de metro aportat per la seva defensa –Alerta Solidària– ha estat clau per a desmuntar la versió de la policia espanyola i de la fiscalia, que no ha presentat recurs contra la sentència.

⚠️La @policia deia que des de l'estació del metro, en Xavi de #Castellbisbal, els cridava "bajar que os vamos a matar" i la fiscalia li demanava 3 anys de PRESÓ!

Un vídeo mostra el contrari: "dame el carné, detenido!"

Gràcies al vídeo tenim l'ABSOLUCIÓ!
🔥I també MOLTA RÀBIA!!! pic.twitter.com/7cgsGhzi3X

— Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) July 31, 2023

“Tot plegat m’ha fet obrir molt els ulls i entendre de primera mà com funciona realment el sistema. I em quedo amb això. Amb l’aprenentatge. Durant tot el procés he deixat de creure en moltes coses i he entès que tot està molt podrit”, assegura el represaliat en aquesta entrevista a VilaWeb.

—Primer de tot, com esteu i com heu rebut la sentència absolutòria de l’Audiència de Barcelona?
—Estic bastant bé. Després de parlar amb el meu advocat, Xavi Monge, tenia unes expectatives bastant bones. No sé si ha estat una estratègia d’autodefensa o una altra cosa, però tenia mig assumit que aniria bé. I, llavors, quan va arribar la notícia de l’absolució, va ser una mica estrany perquè ja ho tenia interioritzat. Ara, al principi de tot plegat sí que ho vaig passar malament. Estava preocupat per la incertesa i perquè no sabíem ben bé com evolucionaria tot.

—Com han estat aquests gairebé quatre anys de persecució judicial?
—Ha anat una mica a ratxes. Al principi, sobretot, va ser complicat perquè no tenia cap certesa. No entenia el que passava i era angoixant. A partir d’aquí, ha anat una mica a ratxes, perquè jo mateix he intentat de no pensar-hi gaire perquè tenia la sensació que tampoc no hi podia fer res. No depenia de mi i he confiat plenament en el meu advocat. No em volia estar quatre anys, que no m’esperava pas que fossin tants, amb el cap donant voltes cada dia sobre el mateix. De tota manera, no ho pots pas controlar tot. I quan sabia que m’havien de dir coses sobre si avançava la investigació o declarava algú… Aleshores em rodava més el cap i se’m feia més difícil.

—Us ha condicionat en l’àmbit professional?
—M’ha condicionat més en l’àmbit privat i personal. De tenir alts i baixos. Èpoques amb més angoixa o ansietat, però per sort la feina i treballar m’ha servit per a tenir el cap ocupat i no pensar-hi tant.

—Heu rebut alguna mena de suport per part d’associacions i partits polítics?
—El suport més important ha estat el de la meva família i amics, que sempre han estat el meu costat i m’han cuidat quan ha calgut. Per mi, és el suport més important.

—Us hauria agradat alguna mena de suport públic o ja preferíeu de mantenir un perfil més baix?
—No he tingut la necessitat d’organitzar-me. Ja sabia quina gent em feia costat. No necessitava que es fessin moltes mostres de suport perquè, sense dir res, sabia amb qui podia comptar pel que calgués. D’ençà que em van detenir, molta gent m’ha donat un cop de mà recopilant proves per preparar la defensa, però també per demostrar l’arrelament al meu poble per evitar la presó preventiva. Totes aquestes ajudes, per petites que fossin, em van omplir molt.

—La fiscalia us demanava tres anys de presó.
—No tinc un record gaire clar de com m’ho van comunicar. Però no puc dir que la petició de presó em sorprengués. No és que m’ho esperés, però en vista de la resta de casos de represaliats per les protestes… Em vaig fer una idea de com podia actuar la fiscalia i sabia que no seria cap broma.

—Us detenen el 18 d’octubre de 2019. Era el dia que les Marxes per la Llibertat arribaven a Barcelona. Com és que decidiu d’anar-hi?
—No visc a Barcelona i tampoc no milito en cap partit, moviment o associació. Però aquella setmana, la de la sentència del Suprem, sí que vaig sentir que hi havia de ser. Vaig empatitzar molt amb allò que passava, amb les protestes, especialment arran de la brutalitat policial. I el divendres, que és quan es va aturar tot, vaig decidir d’afegir-me a la manifestació.

—Després de la manifestació, la fiscalia diu que la policia espanyola va haver d’enviar reforços a la zona del passeig de Gràcia amb la Gran Via perquè hi havia aldarulls i un grup de policies ja no tenien material d’antiavalots. A vós us acusaven d’haver apedregat un policia espanyol i una furgoneta de la Unitat d’Intervenció Policíaca.
—En la declaració al judici ja vaig dir que no sabia res de tot això de la policia, els reforços, etc. No en tenia ni idea. Amb el meu advocat vam desmentir la versió de la fiscalia, perquè el que van fer els policies és un muntatge per encolomar-me qualsevol cosa. Em van detenir a la boca de metro de manera completament aleatòria. Em van exigir el DNI i em van agafar. Em van detenir perquè havien d’agafar algú. I van passar un munt d’hores i es van haver d’inventar alguna cosa per justificar la detenció. No sé com va arribar allà, la policia. No sé si els faltava material o no. No sé què hi ha de veritat i mentida en això, però la part que m’havien perseguit perquè els havia tirat pedres… És tot inventat. Un muntatge.

—En el vídeo de la detenció, se us veu a la boca de metro amb més gent. Com hi acabeu? Us refugieu de les càrregues policíaques?
—Nosaltres ja marxàvem, però esperàvem que arribessin un parell de companys que s’havien quedat enrere. En alguna corredissa, amb tot el merder que hi havia a fora, ens havíem separat. I llavors és quan va passar tot, amb els antiavalots baixant per les escales.

—La fiscalia us acusa d’insultar els agents a crits de “feixistes” i “fills de puta”, però en el vídeo no se sent res de tot això.
—És com la teoria que els vaig tirar pedres. Forma part del mateix relat inventat.

—Com és que decidiu de romandre davant les escales tot sol mentre baixen els antiavalots?
—La veritat és que no sé què respondre’t. No ho recordo. Va passar tot molt de pressa i, amb l’adrenalina del moment, tot ha quedat molt difús dins el meu cap. No et sabria dir per què ho vaig fer.

—Com era l’actitud dels antiavalots? Una de les frases que se sent que diuen en el vídeo és que sortiu fora de l’estació perquè no us passarà res.
—Em van tractar bastant malament. A la resta de detinguts d’aquella nit, no ho sé, però a mi em van tractar fatal, en tot moment.

—Com va ser la detenció i on us van portar?
—La detenció va ser molt ràpida. Primer em van portar a la comissaria de la Via Laietana, on van abandonar-me durant moltes hores. Em van deixar allà i es van oblidar de mi. Els mateixos agents de la comissaria no sabien què havien de fer i. “Heu portat un noi aquí fa hores”, preguntaven. Va ser estrany i confús perquè tampoc no em deien de què m’acusaven ni per què m’havien detingut. El tracte va ser bastant desagradable. En la manera de parlar, però també en el tracte físic en general. Era bastant violent. I al cap de moltes hores em van portar a la Verneda.

—I passeu la nit al calabós de la Verneda.
—No és una bona experiència. Els calabossos de la Verneda són molt depriments. Per sort vaig dormir tot sol. L’endemà, finalment, vaig passar a disposició judicial i em van deixar en llibertat. Em van imposar mesures cautelars com ara no anar a manifestacions i anar al jutjat cada setmana a signar. La fiscalia va demanar que m’enviessin a la presó preventivament, però el jutge ho va descartar. Gairebé vint-i-quatre hores després de la detenció, vaig recuperar la llibertat.

—Anys més tard, com heu viscut el judici?
—Al principi, molt nerviós perquè és un lloc que no domines i no tens la certesa de què pot passar. Però a mesura que van anar passant els policies em vaig tranquil·litzar. Els seus testimonis eren poc concrets, eren molt ambigus, i cap d’ells no va poder assegurar que jo era el responsable del llançament de les pedres. A més, els policies es contradeien entre ells. Totes les declaracions s’agafaven amb pinces.

—Heu estat absolt, però unes altres víctimes de muntatges han acabat a la presó.
—Podia haver acabat molt pitjor i no negaré que ho he passat malament. Tot plegat m’ha fet obrir molt els ulls i entendre de primera mà com funciona realment el sistema. I em quedo amb això. Amb l’aprenentatge. Durant tot el procés he deixat de creure en moltes coses i he entès que tot està molt podrit. El sistema ha funcionat així durant molts anys i hi continuarà funcionant, si és que no va a pitjor. Uns policies s’han inventat allò que han volgut i m’han tingut quatre anys contra les cordes… Però intento de no donar-hi gaires voltes per una qüestió de salut mental. Sé que podia haver acabat molt pitjor. En sóc conscient. Per sort, he tingut la gent de l’Alerta Solidària, especialment en Xavi Monge, que m’han fet costat. Sense la seva gran feina estaria molt més fotut.

—L’absolució no reparà res de tot això que heu patit. Presentareu una denúncia contra els agents?
—Entenc que a ells, després d’haver-se inventat el cas, els hauria de passar alguna cosa. Jo m’he passat quatre anys pendent d’aquesta causa, però no tinc ganes, i potser és ser molt egoista, d’obrir una nova causa i tornar als jutjats. Allargar-ho més i fer-ho encara més gran. Quin recorregut pot tenir una demanda així? Segurament no porta enlloc.