Quim Masferrer: “Es parla de suflé, però no conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho”

Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) presenta una nova temporada d’El foraster, que després de més de cent capítols és a punt de celebrar una dècada a la graella televisiva sense haver perdut gens el ganxo amb l’audiència. Aquesta temporada, visitarà Verges, el Serrallo, Castellserà, Vilanova de Sau, la Vall de Bianya, Vilaller, l’Ametlla de Merola i Pratdip.

Masferrer ens rep al teatre de Sarrià, mentre lluita contra la calorada amb un ventall. Amb ell parlem sobre l’èxit del programa i els nous capítols, però també una mica de política, arran de la polèmica que envolta la Diada d’enguany.

—Com va la calor?
—Fatal.

—Sí?
—Sí, fatal. Hem fet gira tot l’estiu, que són moltes actuacions, i enguany la calor ens ha collat molt fort. Hem suat de valent. Sempre dic que el que faig pot agradar o no, però ningú em pot dir que no suo la samarreta.

—Desena temporada d’El foraster…
—No ho sé…

—Què voleu dir?
—No ho sap ningú, em sembla [riu]. Amb les temporades partides, crec que ningú no sap quantes n’hem fet. Sí que és segur que l’any vinent farem deu anys, perquè el programa es va estrenar el 2013.

—Reformulem, doncs. Gairebé una dècada fent El foraster i es mantenen les audiències espectaculars. Quina és la fórmula de l’èxit?
—No sóc una persona de televisió i no us ho sabria dir. Sóc un actor de teatre i aquest projecte de televisió em va enganxar… No ho sé, la veritat. Sincerament, no m’he interessat mai per les audiències i desconec quin és el secret de tot plegat. Potser un especialista, algun crític de televisió, en pot treure l’entrellat. El que us puc dir…

—Digueu.
—És una intuïció personal, però El foraster té molta veritat. És un programa ple de veritat. No hi ha guió. No parlo amb personatges ni visito platós. Tu pots anar als pobles que visito i conèixer-ne les persones. Aquesta veritat, aquesta honestedat sense ni un gram de ficció, que és la vida mateixa, crec que pot ser una de les claus de l’èxit.

—Parleu de claus en plural. N’hi ha més…
—Segur que sí [riu]. Una altra clau crec que és el fet que sigui un programa de bon rotllo que, dins l’entreteniment, incorpora moments emotius. Al final, tot és un cúmul de coses. També ajuda que sigui un programa molt transversal. A mi m’han dit moltes vegades que el dilluns, quan s’emet El foraster, és l’únic dia que la família sencera es reuneix al sofà. Però vaja, les fórmules màgiques de l’èxit les deixo per als experts, jo sóc un home de teatre.

—Revisitar racons que teníem oblidats segurament també ajuda a enganxar els espectadors, no?
—TV3 sempre ha tingut programes dedicats al territori, però és veritat que la diferència d’El foraster és que coneixes el territori per mitjà de la seva gent. Tots hem vist imatges aèries del castell de Montsoriu o del Pedraforca, però aquest programa et convida a visitar els llocs mitjançant el paisanatge, és a dir, la suma del paisatge i la seva gent. A més, això fa que el programa tingui continuïtat més enllà de dilluns.

—Què voleu dir?
—Molta gent aprofita el cap de setmana per fer la ruta d’El foraster i comprovar si la font de la plaça o si el forner de tal lloc existeixen. Al final, una dècada d’aquest programa ha servit per a constatar que tothom té una entrevista, no tan sols els qui sortim a la televisió, els qui escriuen llibres o els qui fan gols.

—La temporada anterior va estar marcada completament per la covid. En aquesta recuperareu la normalitat?
—Aquest programa s’emet amb normalitat, però en part es va enregistrar quan encara hi havia restriccions. Per tant, hi haurà una mica de tot. En alguns programes es veurà en Masferrer fent monòlegs amb màscara, i en uns altres, sense. Al final és una mica un poti-poti, però és un testimoni més de la realitat que ens ha tocat viure. Nosaltres vam enregistrar de gener a juliol i abans d’anar a filmar havíem de mirar què es podia fer i què no.

—Per què comenceu la temporada a Verges?
—No hem buscat una coherència argumental amb l’ordre dels programes, de manera que una setmana s’hi veuran màscares i una altra no. Però creiem que la temporada havia d’arrencar a Verges perquè és impactant veure la processó i la dansa de la mort després de dos anys sense fer-se. És curiós, perquè és una tradició que té l’origen en les pandèmies, el còlera, el tifus, la pesta, i precisament una altra pandèmia en va forçar la suspensió per primera vegada des del segle XVII.

—Dèieu que tothom té una entrevista, però en la nova temporada surten algunes cares conegudes.
—En surt alguna, sí. A Castellserà visitarem en Mag Lari, que fa un parell d’anys que hi està instal·lat amb la Casa dels Àngels. I a l’Ametlla de Merola, que no és un poble, és una colònia tèxtil, ens trobarem amb l’Arcadi Alibés. Ell és fill d’allà i sol anar-hi a entrenar per córrer maratons.

—Com prova, això de córrer amb el micròfon?

—El fet de córrer en general [riu]… El micròfon, rai. El que és fotut és córrer. Abans parlàvem dels secrets d’El foraster. Un altre és que aquest paio no sap dir que no a res, de manera que té un punt de temerari, però també de perdedor, perquè fa coses com córrer, que no les pot fer. Llavors no se n’adona i s’enfila dalt d’una avioneta o acaba fotent bikesurf al pantà de Sau.

—També fareu un bany de bosc. Què és això?
—Jo ho vaig descobrir aquell mateix dia.

—El nom sembla agradable, però diria que no ho és tant.
—A mi també m’ho va semblar, d’agradable, quan m’ho van proposar. No sé per què m’imaginava sals de bany i aigües termals, però no, vam acabar descalços caminant entre els arbres. Fa una mica de mal, la veritat. Però és el que et deia. Vols venir a fer un bany de bosc? El dia que jo digui que no…

—…s’acaba el programa?
—Ens ho haurem de plantejar. El dia que em proposin una cosa i digui que no… Hem fet salt de pont, parapent acrobàtic… Hem fet de tot, però en part aquí també és on rau la vitalitat del programa i la capacitat per arrossegar els espectadors. Vine amb mi a fer un bany de bosc i pateix. A més, pel que em diuen, a la gent li agrada molt quan pateixo.

—El morbo sempre agrada.
—A mi és una de les coses que em destaquen. Com vas patir aquell dia, eh? M’ho refreguen una mica [riu].

—Un dels capítols és a Vilanova de Sau, heu vist recentment les imatges del pantà?
—Hi vam gravar la segona setmana de juliol, tampoc no fa tant, i ja es veia un bon tros del campanar. L’aigua estava molt per sota del que tocava. La gent ja ens va dir que aquest any seria molt dur i que s’acabaria veient tot el poble de Sant Romà de Sau, tal com passa. El foraster també té això. És entreteniment, és humor, és emotivitat, però també hi ha espais per a la reflexió i per a la denúncia. En el cas de Sau, un dels temes cabdals que es toca és la sequera.

—Canviant de tema, ara que som a tocar de la Diada, tenint en compte que us heu significat molt políticament, com veieu la polèmica d’enguany?
—A la Diada, hi participo des que tenia dotze anys. No se l’han inventat pas ara. La Diada Nacional de Catalunya està per sobre de les trifulgues i per sobre dels partits polítics i els moviments socials. És cert que els darrers anys ha agafat molt de cos, però jo recordo titulars, a final dels anys vuitanta, de “quatre mil persones han assistit a la Diada”. Després, amb el temps, s’ha arribat als dos milions. Ara bé, la Diada és la mateixa. No se l’ha inventada ningú i ningú se la farà seva.

—Anireu a la manifestació?
—Sí, diumenge hi farem cap.

—He vist que dissabte teniu una actuació a Bellpuig a quarts de dotze de la nit.
—[Riu] Que el dia abans tingui una actuació és absolutament compatible amb anar a la manifestació. Si la tingués diumenge a les cinc de la tarda, ja seria més complicat.

—Manteniu l’optimisme i la fe amb la gent del moviment independentista?
—Home, és clar. Ara fa un any, quan em vàreu entrevistar, vaig dir que la gent hi era, i encara hi és. Potser algun s’ha mort. Aquestes coses passen, amb els anys hi ha defuncions, però la gent hi és. Aquest moviment pacífic, democràtic i legítim d’alliberament nacional és un pòsit. Es parla del suflé, però jo no conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho. Sí que hi pot haver onades d’optimisme i unes altres de no tant, però la gent no ha desaparegut. Al final, és molt més senzill del que volen que sembli. Nosaltres mateixos tenim la solució del conflicte català, que els catalans decideixin. Mira si és senzill. El canvi climàtic, per exemple, és molt més complicat.

—Això no sé pas si ho sabrem solucionar.
—És d’aquelles coses en les quals sí que anem ben perduts.

—Abans de l’entrevista heu dit que en una actuació d’aquest estiu vau perdre un quilo i cent grams.
—[Riu].

—Esteu preparat perquè això vagi creixent?
—Fins ara no ho havia mesurat. No sé si la cosa pot créixer més [riu]. Amb l’espectacle de la “Bona gent” he fet gairebé tres-centes funcions. Si vols un bon titular, crec que hauries de dir que Quim Masferrer ha perdut tres-cents trenta quilos i continua viu. És un gran titular.