Núria Moliner: “Som l’única espècie que construïm entorns sense pensar en les nostres cries”

Núria Moliner (Barcelona, 1991) és arquitecta, investigadora, comunicadora i música, però el seu talent va molt més enllà d’aquestes quatre etiquetes. És curiosa i inquieta de mena, però també és reflexiva i metòdica. Per això va decidir d’estudiar arquitectura: per trobar l’equilibri entre la part creativa i la racional. Així i tot, quan va acabar la carrera, va desencisar-se’n: “Els edificis són responsables del 40% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle”, comenta. I, com a ecologista convençuda, va decidir de no construir sinó divulgar i investigar. Ara la podem veure al programa Animals arquitectes, de 3Cat, i també ha presentat programes com Escala humana, de TVE; ha estat col·laboradora a la secció d’arquitectura i disseny a Punts de vista, també de TVE; i, ara, amb la seva productora, Prestalgia, prepara un nou programa per 3Cat.

I amb tot això, encara li queda temps per dedicar-se a la seva altra passió: la música. D’ençà del 2017, Moliner és la veu d’Intana, el grup en què l’acompanyen la guitarra de Guillem Callejón, el baix de Jordi Mestres i la bateria de Ricard Parera.

—En quin moment descobriu que us apassiona l’arquitectura i que voleu estudiar-la?
—Sempre m’havien apassionat les disciplines creatives o artístiques. M’apassionava la cultura, però alhora tenia una part molt racional i era molt bona en assignatures com tecnologia o matemàtiques. La meva professora de mates volia que fes la carrera de matemàtiques, però jo sabia que, en el fons, necessitava alguna cosa que tingués un equilibri entre aquestes dues parts del cervell: la creativa i la racional. Vaig pensar que l’arquitectura era la millor de totes aquestes disciplines. Allà, hi vaig trobar un llenguatge amb què poder-me expressar i, alhora, seguir una sèrie de lleis o de codis.

—Quina va ser la vostra relació amb l’arquitectura a la universitat?
—Deus tenir arquitectes a prop, veig. [Riu]

—Sí, alguns. I van sofrir-la força, la carrera.
—Sí. La carrera és dura i intensa. Moltes hores de feina, dies seguits sense dormir… Realment, t’ha d’agradar molt l’arquitectura per estudiar-la, però també és molt inspiradora. Et fa canviar la manera de veure el món i et fa aprendre moltíssimes coses que van més enllà de dissenyar i construir un edifici.

—Com ara?
—Et dóna les capacitats per a donar resposta a problemes complexos en què intervenen molts factors. Va ser molt bonic, estudiar arquitectura. M’ho vaig passar molt bé, però també vaig patir moltíssim, sobretot perquè jo ja intuïa que no m’hi volia dedicar tal com ens la transmetien a l’escola d’arquitectura. Era la rarota. A més a més, ho compaginava amb la música, que era la meva altra passió. Fins i tot, m’havia trobat moments en què companys de l’escola –sobretot professors o professionals de l’àmbit– em deien: “Hauràs de triar entre l’arquitectura i la música”. Com si fer música o fer alguna cosa fora del món de l’arquitectura em fes ser pitjor arquitecta.

—I què els dèieu?
—Sempre he intentat transmetre i demostrar que quan t’entregues a una construcció creativa, si també fas unes altres coses, et fa estar més connectada, et fa obrir més la ment. I no dubto que fer música m’ha fet ser millor arquitecta i millor persona.

—Quan vau acabar la carrera vau preferir divulgar a construir. Per què?
—Perquè ja feia anys que havia entrat en contradicció amb la disciplina: especulació, bombolla immobiliària, arquitectes estrella que fan edificis faraònics fora de pressupost i que realment no responen a les necessitats reals de la gent, etc. I a més a més, una precarietat i una dificultat d’accedir al món laboral que era, segurament, la més alarmant de totes les disciplines i de tots els sectors possibles. Tot plegat em va fer entrar en crisi amb l’arquitectura, amb allò que se suposava que havia de fer un arquitecte al món i a la societat. Pensava: “Ostres, a mi em sap greu construir sense tenir en compte l’impacte ambiental o social negatiu que pot tenir la construcció.”

—Fins a quin punt és negatiu, aquest impacte?
—Els edificis són responsables del 40% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle. Jo sóc molt ecologista i tenia ecoansietat; no em sentia coherent amb mi mateixa ni amb els meus valors. Però, com que m’apassionava moltíssim la cultura, l’art i la part més teòrica, divulgativa i d’investigació de l’arquitectura, vaig tenir el còctel perfecte per a decidir no construir i, en canvi, exercir l’arquitectura d’una altra manera. Intento transmetre això: que la cultura arquitectònica també és construir un altre tipus d’arquitectura.

—Així doncs, el concepte d’arquitectura sostenible és un oxímoron?
—El fet de construir ja té un impacte ambiental. Això és innegable. Intentem minimitzar-ho tant com puguem. Existeixen propostes alternatives: cada cop hi ha més arquitectes, especialment joves, que també aposten pel canvi. Gràcies a la meva feina, he trepitjat molts edificis que generen més energia que no pas la que consumeixen: l’energia renovable que els resta de les seves pròpies plaques fotovoltaiques la fan servir per carregar el cotxe elèctric. I això és possible gràcies a la tecnologia, però sobretot a les bones decisions de disseny. I això vol dir bons materials, bons aïllaments tèrmics, tornar a l’arquitectura tradicional que responia molt bé al clima del lloc… En definitiva, sumar aquesta herència tan intel·ligent del passat amb els materials i les tecnologies més innovadores del present.

—Diríeu que aquest és el futur de l’arquitectura?
—Es va avançant moltíssim. Sobretot, en la construcció d’habitatge públic. La construcció pública sempre és la punta de llança d’allò que és més innovador, que vol oferir el millor per al món i per a les persones. Últimament, els projectes d’habitatge públic de Barcelona i, en especial, de les illes, han estat exemplars i són casos d’estudi i de referència en l’àmbit internacional. L’arquitectura catalana s’estudia a tot el món com una de les millors arquitectures del món que sap respondre als reptes ambientals i, alhora, no perd la seva identitat. Ara, encara falta molt per fer. Sobretot, al sector privat i en les promotores immobiliàries que es deixen endur per interessos econòmics. Hi ha gent que té recursos econòmics i que també té consciència ambiental i es fan cases unifamiliars meravelloses i supersostenibles, però trobo que la clau de la transició ecològica –i especialment per mitjà de la construcció– no ha de ser només per als qui tenen més recursos, sinó per a tothom.

—Què és l’arquitectura, o què hauria de ser, segons el vostre parer?
—A mi sempre m’agrada dir que l’arquitectura és l’escenografia de les nostres vides. És cultura, és patrimoni, és allò que ens condiciona i ens interpel·la molt més que no ens pensem. Ens dóna o ens pren llibertat. Ens dóna o ens pren dignitat, també. L’arquitectura pot donar felicitat, i això és una qüestió de confort, però també de bellesa. Està demostrat que veure coses harmonioses ens dóna salut mental i, segurament, també salut física. Crec que tot això és importantíssim i cal reivindicar-ho.

—Dieu que l’arquitectura és l’escenografia de les nostres vides, però, en canvi, en som força ignorants. En general, és una disciplina que es desconeix. Per què creieu que passa, això?
—Primer de tot, crec que hauríem de parlar molt més d’arquitectura a les escoles i als espais culturals, perquè hi ha una distància molt gran entre la societat i l’arquitectura tot i que, en realitat, van totalment vinculades i ens defineix com a societat. A més, crec que la imatge de l’arquitecte estrella, elitista i superior que ocupa una posició privilegiada en la societat i que no treballa oferint un servei per a la gent ha malmès molt l’arquitectura. Érem còmplices dels despropòsits que s’havien arribat a fer amb l’arquitectura de l’espectacle i de la bombolla immobiliària que tant mal va fer a tantes persones i a tants sectors diferents, no només el de la construcció. Crec que tot plegat va crear quilòmetres de distanciament entre l’arquitectura i la societat. Sempre penso que la gastronomia ho va saber fer molt millor. S’assemblen molt, l’arquitectura i la gastronomia, perquè totes dues són una necessitat bàsica que es consumeix i que ens defineix; que forma part de la nostra cultura. A més, totes dues poden arribar a tenir aquest punt artístic, creatiu, vivencial. Però al món de la gastronomia han estat capaços d’acostar-ho a tothom i, en canvi, l’arquitectura no.

—Parlem d’Animals arquitectes, el programa de divulgació arquitectònica que feu a 3Cat. Hi apareixen moltes dones: Anna Bofill, Carme Pinós, Eva Franch… Quan vau estudiar, teníeu dones arquitectes referents?
—No. Moltes dones arquitectes brillants les he conegudes fa poc, després d’haver acabat la carrera. Fer projectes d’investigació i divulgació m’ha ajudat a anar més enllà del que t’ensenyen a l’escola. Si no ens parlaven de dones arquitectes a l’escola d’arquitectura, com ens ha d’arribar per altres bandes? Com ha d’arribar als instituts? Com ha d’arribar als llibres d’Història de l’Art?

—…
—Eileen Gray, que era una gran arquitecta i dissenyadora, va ser la primera persona a transmetre i a aplicar el moviment modern a l’interior dels habitatges. Una revista d’arquitectura va publicar una casa que havia fet ella, sense posar-ne el nom. La van atribuir a Le Corbusier, el pare de l’arquitectura moderna. I, d’aquests casos, n’hi ha hagut molts: dones brillants que han estat invisibilitzades: Charlotte Perriands per Le Corbusier; Lilly Reich per Mies van der Rohe… Anna Bofill és un exemple molt proper. Parles d’Anna Bofill i et diria que el 95% de la gent no n’ha sentit a parlar mai. Sí, és la germana de Ricard Bofill, però formava part del seu taller d’arquitectura i va ser coautora de moltes de les seves obres més icòniques. A més, és matemàtica i compositora de música contemporània.

—És molt diferent l’arquitectura feta per dones que la feta per homes? S’hi reflecteix també la desigualtat de gènere?
—No hauríem de diferenciar-ho i no s’hauria de notar la diferència entre un espai dissenyat per una dona o per un home. Aquest seria l’ideal. Ara bé, hi ha gent que creu que, històricament, ha estat una disciplina masculinitzada i que, per tant, qui prenia les decisions, qui dissenyava i qui definia com havia de ser un habitatge o una ciutat, eren homes. Això ara va canviant, perquè hi ha tot un corrent de dones arquitectes i urbanistes –també homes– que reivindiquen l’arquitectura i l’urbanisme amb perspectiva de gènere. Durant anys, la cuina era un racó fosc, amagat… el pitjor lloc de l’habitatge, perquè és on es quedava la dona, com si no fos important. En el moment en què les dones comencen a decidir com és l’espai domèstic, tot això canvia.

—Com?
—Ara, per exemple, es construeixen habitatges amb perspectiva de gènere, sobretot públics, on, per intentar trencar amb tot això, es fan distribucions interiors desjerarquitzades. Això vol dir que totes les habitacions són iguals –no hi ha l’habitació de matrimoni, la del fill, etc.– i tot té la mateixa importància. Això és interessantíssim, perquè els habitatges deixen d’estar pensats només per a un tipus d’estructura familiar estàndard. L’arquitectura s’ha d’adaptar a les necessitats socials.

—I en l’urbanisme com s’aplica, la perspectiva de gènere?
—Algunes de les qüestions que es tenen en compte és que estigui tot molt ben il·luminat, que no hi hagi racons cul-de-sac on sentis que no hi ha escapatòria, que no hi hagi obstacles… Hi ha moltíssims aspectes a treballar i hi ha moltíssima gent brillant estudiant-ho. Un altre exemple serien els eixos verds de les superilles de Barcelona. Que, per cert, l’equip guanyador dels eixos verds és format per sis dones.

—Les ciutats no són fetes per a tothom?
—Són fetes per a produir, i això també té molt a veure amb la perspectiva de gènere. Per què et sents gairebé culpable per ser al carrer sense fer res, o és sospitós? Forma part de la nostra cultura mediterrània, però cada cop perdem més espais públics davant el capitalisme, la productivitat i el consum. Fixa’t: què pots fer amb els amics al carrer? Anar al bar. Falten espais per a seure i xerrar i prou. Costa trobar un espai on llegir un llibre, i això és molt representatiu. Quan, per fi, creem places i carrers on la gent pugui seure a llegir un llibre, voldrà dir que s’hi està tan bé com a casa o més. Som l’única espècie animal del planeta que hem construït entorns en teoria fets a mida per a la nostra espècie, però que, en canvi, no pensa en les nostres cries i en la nostra pròpia salut. Hem creat ciutats on els nens no poden anar sols. Que pervers, no?

—En aquest sentit, les superilles volen revertir una mica tot això, oi?
—Sí. Les superilles han estat una gran aposta, molt valenta i molt coherent. Jo volia que encara anéssim més enllà! [Riu]. Se n’han fet a Nova York, a París, a Milà, a Copenhaguen i, a més, hi ha moltíssimes ciutats del món que han vingut a aprendre del Pla Superilla de Barcelona. En l’urbanisme és innegable que s’ha d’anar cap aquí: fer espais públics saludables pensats per a les persones. Però, en canvi, en l’opinió pública hi ha molta controvèrsia, perquè s’ha assignat a un color polític. Mira: està calculat que, per cada segon de més que dura un semàfor en vermell, creix el percentatge de persones que decideixen deixar el cotxe i agafar el transport públic. Per tant, si poses entrebancs al cotxe, dónes prioritat a altres tipus de mobilitat més saludables i més sostenibles.

—La ciutat del futur ha de ser pensada per anar amb bici?
—Sí. A peu o amb bici. Hem de crear les ciutats dels quinze minuts o el territori dels quaranta-cinc minuts. Hem de poder interconnectar totes les ciutats, pobles i territoris de Catalunya amb el transport públic més sostenible –que és el tren– de manera ràpida i eficient, i això és una assignatura pendent. Si realment volem ser sostenibles, aquest és el camí.

—Heu deixat del tot enrere la idea de construir?
—Només construiria si algun dia fos tan afortunada de poder-me comprar i reformar o construir la meva pròpia casa. Crec que em faria tanta il·lusió tenir l’oportunitat de fer una cosa així que no podria estar-me de dir-hi la meva o, com a mínim, col·laborar amb alguna amiga o amic que s’hi dediqui. Però sí, ho he deixat definitivament. Forma part del meu activisme. I no dic que no ens hàgim de dedicar a construir, eh? S’ha de construir, però s’ha de construir bé.