José Ignacio Domínguez: “El PSOE ens volia amnistiar el 77 i Guerra és dels que més ens va defensar”

  • Entrevista a l’ex-militar espanyol José Ignacio Domínguez, que el 1986 va ser amnistiat gràcies al PSOE

VilaWeb
Oriol Bäbler
08.10.2023 - 21:40
Actualització: 09.10.2023 - 11:02

“La llei d’amnistia no és anticonstitucional.” Així s’expressa l’ex-militar José Ignacio Domínguez (Madrid, 1945), que el 1986 va ser amnistiat gràcies al PSOE d’Alfonso Guerra i Felipe González. Una dècada abans, aquest membre de la Unió Militar Democràtica (UMD) havia estat condemnat a set anys de presó per un delicte de conspiració a la rebel·lió contra el règim franquista.

L’amnistia del 1977 li va commutar la pena de presó, però li va mantenir vigent l’ordre d’expulsió de per vida de l’exèrcit. Aquesta pena accessòria –tal com va passar a més membres de la UMD– no va decaure fins que el congrés espanyol, tan sols amb l’abstenció d’Aliança Popular, va promoure una nova amnistia: la llei 24/1986, també anomenada de rehabilitació de militars professionals.

En ple debat públic sobre la llei d’amnistia –intoxicat per les posicions radicals de la dreta espanyola i la vella guàrdia del PSOE–, VilaWeb entrevista José Ignacio Domínguez per saber més detalls del seu cas, però també perquè opini sobre l’estat actual de la política espanyola.

“En aquest país tot és desplaçat cap a la dreta. A Europa, Ibarra i González serien senyors de dretes i no pas d’esquerres. Aquí no hi ha dreta civilitzada, la que tenim és exaltada i colpista”, diu.

Per què vau decidir de fer-vos militar en plena dictadura franquista?
—Vaig ingressar a l’Acadèmia General de l’Aire el 1963. En aquella època, vivia en una doble bombolla. Una de nacional, perquè tota la península ibèrica, inclòs Portugal, vivia aïllada de la resta del món. Aquí es defensaven valors caducats de l’època nazi, que ja havien desaparegut de la resta d’Europa el 1945. No hi havia llibertat d’expressió, ni res. I l’altra bombolla era la familiar. La meva família eren dels anomenats “vencedors de la guerra”, tot i que no van participar directament en la lluita, però políticament tenien molta influència en el règim. Per tant, vivia completament aïllat de la realitat social. En aquella època, en aquests cercles era moda ser monjo o soldat. Vaig optar per fer-me militar perquè semblava més divertit que la vida eclesiàstica. Volia fer volar caces i, per això, em vaig apuntar a l’acadèmia.

I quan rebenten, aquestes bombolles?
—Després de sortir de l’Acadèmia de Tinents, el 1967, ja vaig veure que la realitat social era totalment diferent, tant en l’aspecte social com en l’històric. M’havien enganyat. Al col·legi de jesuïtes i l’acadèmia militar m’havien explicat una versió de la històrica totalment falsa. A partir d’aquell moment entro en contacte amb la realitat. Em poso a llegir llibres, que aleshores eren prohibits, i em poso en contra del règim i a favor de la democràcia.

Com neix l’anomenada Unió Militar Democràtica?
—La UMD es crea el 1974 arran del 25 d’abril portuguès, quan els militars portuguesos, amb qui teníem molt bona relació, van derrocar la dictadura de Marcelo Caetano. A Espanya, evidentment, a l’exèrcit no hi havia cap oposició a la dictadura. Per poder ingressar a les acadèmies militars havies de ser fidel al règim, fins i tot s’investigaven els parents de segon grau. Tanmateix, a Barcelona, Juli Busquets, que era un intel·lectual que després va ser diputat del PSC, es dedicava a organitzar reunions amb militars amics seus. Aquell setembre, a casa de Guillermo Reinlein, al passeig del General Mola d’aleshores [actualment de Sant Joan], se n’hi van reunir una dotzena, que van redactar un ideari i van fundar la UMD. La idea no era fer el mateix que a Portugal perquè no teníem la implantació que tenia el Moviment de les Forces Armades. Aquí era impossible d’enderrocar el govern.

I quina era la finalitat?
—L’únic que preteníem era impedir que l’exèrcit fes de fre del desenvolupament democràtic que ja es començava a intuir. L’obstacle principal per a aconseguir la democràcia, com més tard es va demostrar, van ser les forces armades. Nosaltres volíem que no fossin un obstacle, que no actuessin per aturar el procés democràtic.

Vós sou de Madrid. Com vau entrar en contacte amb la UMD?
—Els fundadors van fer córrer la veu entre els seus amics d’unes altres guarnicions. També van entrar en contacte amb dirigents de l’oposició a Catalunya, com ara Joan Reventós, Jordi Pujol i Heribert Barrera. A Madrid, per exemple, es van posar en contacte amb Joaquín Ruiz Jiménez, que era dirigent de la democràcia cristiana i tenia vincles amb la meva família. Ell em va dir que s’havia creat una associació de militars, tot i que sense donar gaires detalls. La cosa era clandestina i tan sols em va dir el nom de Juli Busquets.

I llavors?
—Vaig agafar la guia telefònica, en què també sortia la seva adreça, i li vaig trucar. Suposo que tenia el telèfon controlat i li vaig dir que era el tinent d’un vaixell que volia parlar amb ell sobre una cosa d’un llibre seu. Ell em va citar a casa seva, al carrer de Laforja, i m’hi vaig presentar dues hores abans per precaució, però no li va fer gaire gràcia [riu]. Li vaig dir que si venia a l’hora que havíem quedat hi hauria policia a la porta, i em va deixar entrar. Jo ja tenia una mica d’experiència en la clandestinitat. A final dels seixanta vaig començar a fer pamflets en contra del règim i distribuir-los. D’aquella primera reunió amb en Juli no en va transcendir res, però més tard la policia ja ens va fitxar. Em vaig convertir en el primer oficial d’aviació de la UMD i vaig fer de pont amb una desena de companys i amics de promoció.

Com us definiríeu, ideològicament?
—Sóc un demòcrata. El problema d’aquest país és que les tendències polítiques van molt cap a la dreta. Aquí ser antifranquista ja et col·loca immediatament en l’òrbita de l’esquerra, però a Europa hi ha partits de dreta civilitzada que diuen obertament que són antifeixistes. A Espanya, en canvi, tot s’ha deformat. El PP, que es considera de centredreta, a Europa seria d’extrema dreta. És un partit que no ha condemnat el franquisme i que n’és hereu directe. Segurament a Europa, jo no seria tan d’esquerres. Per això, em defineixo simplement com a demòcrata. I hi ha una cosa que em sulfura…

Quina?
—L’article 8 de la constitució, que atorga a l’exèrcit la defensa de la unitat de l’estat i de la constitució. Posa els militars per sobre del Tribunal Constitucional… Aquest article el van imposar els generals franquistes durant la redacció de la constitució. D’aquesta manera, poden ser àrbitres i tenir l’última paraula. On s’és vist, això? Militars per damunt del Tribunal Constitucional. És un cas únic a Europa. És una aberració. I, aquí, dir això et converteix en un militant d’extrema esquerra. Tenim una democràcia molt dèbil que hem volgut homologar a les europees i no som a la mateixa lliga.

El 29 de juliol de 1975, el règim decideix d’escapçar la UMD i en deté bona part dels dirigents. Vós us salveu.
—Me n’havia anat fora d’Espanya de vacances uns dies abans. Amb uns amics francesos havíem anat a Esmirna, on tenien un veler i volíem navegar per la mar Egea. Vaig tardar més de quinze dies a assabentar-me de les detencions. De fet, allà esperàvem un amic, que havia estat detingut. Com que no apareixia, li enviava telegrames i el jutge li’ls passava a la cel·la. “Mira quina vida porta el teu amic, us ha traït”, li deia. En Juli Busquets sempre deia que si la UMD arribava als dos-cents membres, el règim no ens detindria. Perquè això faria esclatar la imatge de la unitat granítica de l’exèrcit. Ara, quan vam començar a créixer, com que ens tenien vigilats i fitxats, van decidir de tallar-ho de soca-rel.

Qui ho va decidir?
—Militars com ara Ángel Campano i Jaime Milans del Bosch, que després van fer el 23-F. Ens havíem convertit en un perill. Als nou detinguts els van fer un consell de guerra a Hoyo de Manzanares i els van condemnar a penes fins de vuit anys de presó per conspiració a la rebel·lió. A més, a la majoria els va expulsar de per vida de l’exèrcit.

Com us assabenteu de les detencions?
—En un poblet de la badia d’Esmirna, vam baixar del veler i en un quiosc vaig topar amb un exemplar del diari Le Figaro. A la portada hi havia una il·lustració d’una llauna de sardines, que representava la península. La part de Portugal era oberta i es començava a alçar per Extremadura. “Militars contra Franco”, deia el titular. D’una altra banda, al consolat francès, a nom del meu amic del veler, vaig rebre moltes cartes de companys militars que em deien que no tornés.

I què vau fer?
—Tenia dubtes sobre si tornar o no a Espanya. Vaig trucar a Ruiz Jiménez, que em va dir que ni parlar-ne. I em van convèncer que aprofités la meva situació per fer de portaveu de la UMD a l’exterior. Que fes sentir la meva veu a la premsa, amb la lectura de comunicats, i armés sidrals quan convingués. Em vaig instal·lar a París a casa d’un escriptor molt famós en aquella època, Jesús Ynfante, que havia publicat un llibre de molt d’èxit anomenat La prodigiosa aventura del Opus Dei. Génesis y desarrollo de la santa mafia.

Quan torneu?
—Després de l’amnistia del 1976, decretada pel govern d’Adolfo Suárez, que va servir perquè els companys condemnats sortissin de la presó. Dit això, va ser una amnistia parcial, perquè no els van retirar la pena d’expulsió de l’exèrcit. No volien que contaminéssim l’exèrcit amb la nostra ideologia. I això no es va arreglar amb la llei d’amnistia del 1977, que van aprovar les Corts. De fet, el redactat va impedir-nos a mi i al capità Antonio Herrero Robles de reintegrar-nos a l’exèrcit. Estàvem amnistiats, però ens van jutjar igualment. El 1978, el mateix any de la constitució, em van condemnar a set anys de presó i em van expulsar de l’exèrcit. No vaig entrar a la presó, però no vaig poder tornar a l’exèrcit.

En les negociacions de l’amnistia del 1977, el ministre Gutiérrez Mellado va dir que “per la democràcia i per Espanya”, la millor opció era que els condemnats de la UMD no tornessin a l’exèrcit. Per què?
—Perquè en aquell moment, més que no pas ara, governaven els militars franquistes. Tot era supeditat al parer dels generals franquistes, que supervisaven les lleis i el procés de transició. Aquests personatges estaven totalment en contra que es contaminés l’exèrcit. Volien mantenir la idea franquista de les forces armades d’unitat granítica. Arias-Salgado era el ministre de la UCD que s’encarregava de tramitar la llei d’amnistia. I quan va anar a veure Gutiérrez Mellado per parlar de la nostra amnistia i dels militars republicans… Va entrar al despatx i se’l va trobar ple de generals. Res d’amnistia, i Arias-Salgado va passar per l’adreçador.

Gairebé deu anys més tard, el 1986, el congrés espanyol, solament amb l’abstenció d’Aliança Popular, va aprovar l’amnistia que us permetia de tornar a l’exèrcit. En aquestes negociacions, per estrany que sembli ara, Alfonso Guerra va ser clau.
—El PSOE ens volia amnistiar el 1977 i Alfonso Guerra és dels que més ens va defensar. Amb ell vam tenir molts contactes. Quan era a l’exili a París, vaig dinar amb ell i Manuel Garnacho, que era un dirigent de la UGT. Guerra sempre va defensar l’amnistia de la UMD, però el 1977 es va haver d’empassar allò que volien els generals franquistes. Tanmateix, va continuar movent els fils i mantenint el contacte amb nosaltres. Li estic molt agraït per això. I quan els dinosaures franquistes, que havien participat en la guerra, van començar a retirar-se, va recuperar la idea de l’amnistia. No va ser ell tot sol, també hi havia Juli Busquets i més progressistes. El 1986, quan ja no hi havia tanta pressió, es va aprovar la llei 24/1986, que es va anomenar “de rehabilitació de militars professionals”. Sobre el paper podíem tornar a l’exèrcit, però igualment ens van posar traves.

Alfonso Guerra i Narcís Serra, ministre de Defensa espanyol d’aleshores, es van barallar molt per aquesta llei.
—Narcís Serra estava en contra de la nostra amnistia. Confraternitzava amb els generals franquistes i no volia que s’enfadessin. Però Guerra, com a vice-president, li va imposar l’amnistia. Me’n recordo que el dia que ens van amnistiar, jo vaig dur Serra al pont aeri a Barcelona. En aquella època, jo era pilot d’Iberia. Ell va pujar a l’avió, i quan vaig anar a saludar-lo, em va dir: “Aquest matí he signat la teva amnistia. Sortirà demà o en el pròxim butlletí.” Ell s’hi oposava fermament, però s’ho va haver d’empassar.

Què en penseu, del viratge que ha fet Guerra arran de l’amnistia dels represaliats del procés?
—Crec que s’ha d’entendre aquest senyor. S’ha fet gran i s’ha quedat ancorat al 1977 o el 1978. A més, cal dir que Guerra sempre ha estat molt jacobí. Ha estat contrari a les autonomies i, evidentment, a qualsevol cosa que faci olor de referèndum. S’ha fet vell, com la seva ideologia centralista i antiquada.

Guerra no és un cas aïllat, tota la vella guàrdia del PSOE, com ara Felipe González i Juan Carlos Rodríguez Ibarra, també ha criticat contundentment l’amnistia.
—En aquest país tot és desplaçat cap a la dreta. A Europa, Ibarra i González serien senyors de dretes i no pas d’esquerres. Aquí no hi ha dreta civilitzada, la que tenim és exaltada i colpista. Una dreta que no ha assimilat els principis democràtics i que enyora el franquisme. A Espanya no existeix una dreta civilitzada, els únics partits que es comporten com a tal són Junts i el PNB. Són partits de dretes amb què es pot dialogar, perquè són demòcrates.

Què diríeu a algú que considera que l’amnistia és anticonstitucional?
—La llei d’amnistia no és anticonstitucional. La constitució diu que deroga totes les lleis que li són contràries, i l’amnistia del 1977 continua vigent. És una bajanada dir que l’amnistia és anticonstitucional. Tan sols cal veure la llei 24/1986, que és també una amnistia. No se li va dir així, però ho és. Segurament ara faran una cosa semblant per als condemnats del procés. Suposo que es dirà “llei de reconciliació”, “de pacificació” o qualsevol altra cosa. Segurament ja ho tenen inventat. Però és normal que no n’hi diguin ‘amnistia’, tenint en compte el merder que han armat les extremes dretes.

Què us semblen les negociacions? Yolanda Díaz fins i tot ha anat a Brussel·les a veure Puigdemont.
—Em sembla perfecte, també si hi van Bolaños i Albares, tal com deia la notícia falsa que es va publicar fa uns dies. Em sembla perfecte que hi hagi reunions i es parli amb Puigdemont. El problema és que la dreta ho intoxica tot. Amb una estratègia pròpia de Goebbels, missatges curts i mentides repetides fins a l’avorriment, intenten de rebentar-nos els cervells. Quantes vegades heu sentit que Puigdemont és un fugat de la justícia? Centenars, segurament milers, oi? Escoltin, Puigdemont no és un delinqüent. No ha violat a ningú, com diu Ibarra. Va exercir uns drets que creia que tenia, i li han aplicat la llei. Però és una persona totalment honorable i qualsevol ha de poder reunir-s’hi, si ho vol. Em sembla perfecte tant si hi va Yolanda Díaz, com si hi va Pedro Sánchez. La política és diàleg i no pas vet.

Què en penseu, de la manifestació a Barcelona contra l’amnistia?
—Forma part de la política de crispació. Ayuso parlava l’altre dia que és una mobilització per la llibertat de Catalunya i de tota Espanya… No, no. No ens equivoquem. És una marxa per l’empresonament de tots els qui han participat en el procés català. Cal fer net i tornar a començar. Aquesta manifestació no és per la llibertat de ningú, és per l’empresonament i per continuar a les trinxeres. És una manifestació intransigent. A la vida i a la política s’ha de ser benèvol. S’ha de saber perdonar i reconciliar-se. Volen fer una manifestació? Endavant, però faran el ridícul. A Catalunya, afortunadament, cada vegada treuen menys vots i són més irrellevants.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any