Martí Domínguez
L'escriptor Martí Domínguez.

Martí Domínguez és un personatge molt inusual: va estudiar ciències biològiques i després periodisme. Dirigeix la revista Mètode, de divulgació científica de la Universitat de València, i és escriptor. Avui, amb cinquanta anys fets, sent que per sobre de tot és escriptor. Admira la Il·lustració francesa, i en especial Diderot, i el romanticisme el molesta. És un humanista a qui agrada definir-se com a naturalista. Precisament, fa poques setmanes que ha aparegut el seu darrer llibre, Històries naturals (Pòrtic), on aplega cent vint-i-sis articles vinculant natura i cultura (sobretot art i literatura), que originàriament es van publicar a la revista el Temps.

Aquesta és una entrevista que ens ajuda a entendre la formació i els fonaments intel·lectuals d’aquest escriptor. Reflexiona sobre el paper del creador en la societat contemporània i reclama un compromís que, a parer seu, no tenen la majoria d’escriptors d’avui. També ens assabentem que Martí Domínguez ha tornat d’una estada a la residència d’escriptors Ledig House de Nova York, on ha acabat una nova novel·la que tracta de la ciència i el nazisme.

Fem l’entrevista al Mas de Conxa, a l’Horta de València ja tocant al Camp de Túria, que és el paisatge d’infantesa i joventut de l’escriptor. El seu avi va comprar el mas als anys cinquanta i avui és un espai de supervivència, que encara manté l’arquitectura originària, el cultiu de la taronja, la flora i la fauna, i tot això permet que sobrevisquin els valors d’un paisatge propi de l’Horta que l’especulació i el ciment són a punt d’esborrar.

Possiblement, podem afirmar que Martí Domínguez no seria qui és, que no s’entendria el seu amor per la terra, pel cultiu, per la natura, sense aquest paisatge que ha viscut tota la vida amb gran intensitat: ‘El Mas de Conxa m’ha portat l’estima per la terra i per protegir-la, i el gust per les paraules dels llauradors, dels collidors, de la gent que venia a alfarrassar…’

Alfarrassar?
—La taronja la vens a pes o a ull. Abans, per comptar les arroves de taronja a ull, per no descomptar-te, s’arrencava una fulla per cada arrova (uns dotze mil quilos de taronges). Al final, tantes fulles com tenies a la mà, tantes arroves de taronja venies. I després es regatejava moltíssim. I la gent encara compta amb pessetes l’arrova.

I més enllà del paisatge, el vostre avi també us va marcar gaire?
—Sí. Ell va ser director del diari Las Provincias i va introduir, en l’època fotuda del franquisme, articles en valencià. Allà va començar a escriure Sanchis Guarner; el meu avi va fitxar un jove poeta que es deia Vicent Andrés Estellés i van ser molt amics… El meu avi era d’idees molt fermes: tradicionalista, conservador, però un conservador liberal. Era molt estimable. I el van cessar a causa d’uns articles que va escriure sobre la riuada de l’any 1957. I aleshores va agafar una revista agropecuària que es deia València Fruits, i va acabar la vida periodística escrivint de melons i d’altres fruites, ell que era una bèstia política i un home d’una gran religiositat. Li prohibiren de parlar de política i va començar un exili interior, tot i que mitjançant el món agrari també va escriure articles sobre la Unió Europea, d’entrar al Mercat Comú… Ell era europeista i feia la viu-viu per introduir les seues idees. Es va morir el 1984.

El vostre avi també va escriure de gastronomia.
—I tant, va escriure Els nostres menjars. Durant molt de temps jo era el nét de l’autor d’Els nostres menjars. La cultura en sentit ampli ha estat molt present en ma casa, pel meu avi i també pel meu pare, que era advocat (i avui, d’una manera no professional, es dedica a traduir autors italians), i també per la meua mare, que era bibliotecària. Són molt importants en la meua formació. A ma mare li demanava llibres i ella tornava cap a casa amb un Volkswagen escarabat i, com que vivíem al barri del Carme, la sentia arribar pel soroll del motor, tan característic, sentia com cercava aparcament, i jo tenia un sentiment pavlovià de secretar, perquè sabia que em portava els llibres que li havia demanat. [Riu.]

Passegem pel camp de tarongers i ara anem cap al mas. A fora, hi ha una bassa de reg on a l’estiu petits i grans es remullen, i al costat, una mena de glorieta, que a l’estiu deu estar coberta de vegetació, que ha servit de recer per a les converses de tres generacions.

—Ací, en la bassa, jo sentia parlar de Piero della Francesca a mon pare, a l’avi i a un oncle que també és amant d’Itàlia. I per a mi, Piero della Francesca era una sola paraula, Pierodellafrancesca. I també vaig sentir per primera vegada el nom de Cimabue i el de Giotto i molts altres. Tots aquests noms els vaig sentir per primera vegada en aquestes tertúlies artístiques i literàries que es feien al mas, al costat de la bassa. Jo, de xiquet, em vaig desenvolupar com a naturalista, però empeltat de la cultura clàssica. Vaig tenir un solatge. I tot i que vaig ser el primer de la família a fer una carrera de ciències, ja tenia el cuquet literari a dintre. I va començar a sortir quan l’Eliseu Climent em va proposar d’escriure uns articlets de natura al Temps.

Va ser el començament de les Històries naturals?
—No encara. A aquella primera secció li vaig posar de nom ‘Badall de gat’, perquè la meua àvia sempre deia: ‘Xica, això ha durat un badall de gat!’ [riu]. Era una secció molt curteta.

Martí Domínguez entra en una mena de cobert del mas, que té un esplèndid paeller. I prepara unes quantes branques ben seques i prou gruixudes per a encendre un bon foc i torrar unes quantes xulles.

Us agrada cuinar?
—Sí, molt. A casa cuine jo. I si tinguera temps, m’hi dedicaria més. Però la cuina requereix temps. No solament temps per a aprendre’n sinó temps per a cuinar. Si ho fas aigualit, si no està reposadet, el menjar no és bo. I a mi m’agrada que siga bo.

Parlàvem de les primeres col·laboracions que vau fer a la revista el Temps.
—Sí, sí, jo vaig començar a escriure per l’Eliseu Climent. Per això li vaig dedicar El bestiari, un llibre molt bonic, del qual va fer una edició de bibliòfil amb dibuixos originals del Gat Invisible. I això va fer que jo sempre tinguera aquesta vocació d’escriure. Després, la secció es va dir ‘Peiximinuti’. És un conjunt de peixets i, tot i que no és fàcil de pronunciar, trobava lletja la paraula ‘morralla’. Així també es va dir el meu primer llibre, Peiximinuti. I recorde que l’Adolf Tobeña em va escriure una carta on em deia: ‘Ho has aconseguit, Martí, has entrat al club dels escriptors!’ Perquè, per als científics, la prosa literària ha estat un territori vedat gairebé sempre, curiosament. Costa molt d’entrar-hi.

Més aviat, sembla estrany que un científic opti per fer carrera literària.
—La relació entre ciències i lletres sempre ha estat difícil. Però el món literari també és molt tancat. L’inici de debò va ser quan vaig guanyar el premi Andròmina de narrativa amb Les confessions del comte de Buffon. Si no l’hagués guanyat, potser la meua carrera hauria agafat un altre camí. Em va obrir moltes portes, em va permetre de tenir un tracte personal amb Pedro Ruiz, el rector de la Universitat de València. I, arran d’això, Pedro Ruiz em va proposar de dirigir la revista Mètode. Potser si no haguera dirigit Mètode, hauria fet carrera científica exclusivament. En aquests moments, la literatura és la meua primera inquietud, més que no pas l’acadèmica.

Enteneu que els escriptors tinguin tan poc interès pel món científic?
—No entenc que avui encara hi haja una separació tan gran entre ciències i lletres. No pot ser que els poetes no sàpiguen res del món natural i posen, per exemple, un bedoll al Penyagolosa. No pot ser, no hi ha bedolls al Penyagolosa. I quan me’n queixe, aleshores em titllen de llepafils. En algunes coses, la gent de lletres és molt rigorosa, però per al món de la natura i els seus mots no ho és tant. Single, avenc, el nom dels colls… El món de la muntanya té tot un vocabulari que els pastors encara empren i el món literari el té perdut. Però això abans no era així: una Víctor Català o un Joaquim Ruyra el tenien!

I Mossèn Cinto i Josep Maria de Sagarra i Llorenç Riber, que citeu en un dels vostres articles de les Històries naturals
—Llorenç Riber és el primer que introdueix el papamosques a la història de la literatura catalana. [Riu.] Ell coneix aquest ocell perquè és un home que prové de la Mallorca rural. Però una volta ets a la ciutat i el teu vincle amb el paisatge és cada vegada més llunyà, perds aquests coneixements. Però aleshores tampoc no els estudien, perquè no els consideren importants. I alhora volen ser grans descriptors, grans literats, i els manquen aquests coneixements de la natura i el paisatge que, per a mi, són bàsics. I així com són bàsics els coneixements de la natura, ho són també els del comportament humà. La descripció que es fa del comportament humà, en general és molt decimonònica, es basa en Proust i en els escriptors més freudians. Però no hi ha una visió contemporània del comportament humà, que és des del punt de vista del materialisme biològic més dur.

Expliqueu-vos.
—Es té una visió de la naturalesa humana massa esbiaixada. Amb algunes excepcions: Ian McEwan és un bon lector de ciència. Però hi ha molt pocs escriptors que per escriure sobre personatges hagen llegit una mica de biologia humana. O fins i tot antropologia, que és la ciència dels homes! Si parles dels homes, hauries de saber una miqueta què és l’home, com s’ha gestat l’home, la dona, el dimorfisme sexual, les passions, l’instint agressiu de l’espècie humana… No es tracta d’omplir-ho tot d’hormones, però molts elements tenen un passat biològic elemental.

Aquest allunyar-se de la natura acaba essent un divorci amb la natura i això ens empobreix.
—Ara són moda les novel·les d’autoanàlisi psicològiques: què em passa, qui sóc jo. Des del punt de vista literari, trobe a faltar una altra actitud: escolta’m, pren-te una aspirina, tranquil·litza’t i després escriu. Però no em parles tant de les teues frustracions. Hi ha, fins i tot, una actitud en certa manera supersticiosa, de voler veure misteris on no n’hi ha. Jo voldria una literatura més de descriure, més de combat, més il·lustrada. Traguem-nos de sobre aquestes pors i, si voleu, anem a l’origen del nostre comportament, que moltes vegades és un origen biològic.

Una literatura de combat?
—Que plantege la qüestió de l’auge de l’extrema dreta, de les desigualtats socials, del classisme que hi ha en la societat. Però ara s’estila una mena de literatura que m’avorreix molt. Ens extingirem mirant-nos el melic. Jo busque una literatura més planiana. Ell és un il·lustrat i un afrancesat. Ara hi ha una actitud romàntica de l’individu! Potser és que jo sempre he estat molt racionalista i em molesten els romàntics.

L’autoficció també hi té a veure?
—L’autoficció i els dietaris, que acaben essent infumables. A veure quin ‘jo’ ensenyes! Montaigne es troba molt més lluny d’això. Darrere de Montagne hi ha una bel·ligerància intel·lectual i una voluntat de canviar la societat. Cal tornar a una literatura de combat. La meua pròxima novel·la parla de ciència i nazisme. És molt dura. Feia molt de temps que hi treballava, i en aquest temps, el nazisme ha estat cada vegada més present.

Fa basarda la relació de ciència i nazisme, perquè es van fer veritables aberracions.
—Però és que anem cap aquí, també, en molts aspectes. Primer, perquè en les societats va pujant l’extrema dreta, i després, perquè la mateixa ciència ha avançat tant que d’ací a no res l’ADN genètic serà una obligació. Tenim molt present la bioètica, però això serà imparable. Com la robotització. Per això cal reflexionar sobre la pujada del nazisme i què va representar en el seu moment. Jo sempre he cregut en la literatura de combat i les meues novel·les sempre han estat de combat. La trilogia de la Il·lustració; la novel·la de Cézanne, El fracassat, o la de L’assassí que estimava els llibres, que és una crítica a la societat valenciana, mordaç, que crec que no ha estat prou entesa pels crítics i lectors. Perquè pense que és una novel·la molt divertida. Però també crec que falta sentit de l’humor en la literatura catalana. I sexe. No hi ha sexe. Només tinc present Josep Maria de Sagarra, que parle obertament de sexe.

Sagarra, Quim Monzó i també trobes sexe en la novel·la de Sebastià Portell i la d’Eva Baltasar. Els joves viuen la sexualitat d’una manera més desinhibida, sobretot els autors que són homosexuals.
—Desinhibida perquè ho necessiten, també. Perquè, al capdavall, és un trencament contra el qual els han inhibit i necessiten mostrar-ho. Però no hem de fer-ne bandera, del sexe. És un element propi del treball literari i l’has d’introduir d’una manera natural, perquè és present i pots jugar-hi. Sense voler carregar massa, cal eixir un poc d’aquesta constant i reiterada recerca de què sóc. Perquè jo t’ho puc dir de seguida què ets.

Què?
—Ets una persona amb un bagatge genètic, que tens unes pressions ambientals i que busques la reproducció dels teus gens. I deixa’t de tanta història freudiana i narcisista. Necessitem la unió de l’art i el combat. Però el món intel·lectual es troba perdut en les seues cabòries reflexives. Necessitem un món intel·lectual més bel·ligerant, més il·lustrat, amb totes les coses que passen.

El tema és el compromís amb la teva època i la teva societat.
—És clar, però on són els intel·lectuals espanyols amb tot això que passa a Catalunya?

Ja no se’ls espera.
—Però el paper de l’intel·lectual és el de generar reflexió, el de molestar, com deia Satre. I com també escric a L’assassí que estimava els llibres. L’intel·lectual ha de ser un busca-raons i lluitar contra l’statu quo, que sempre és aburgesat, de vol rasant i de tallar les ales a la creativitat i a aquell que despunta. I això que la creativitat pot contenir molt de dolor, com vaig contar en la novel·la sobre Cézanne. I com n’és, d’important, aquesta gent.

Però vaja, d’intel·lectuals combatius, compromesos, més aviat sempre n’hi ha hagut pocs, han estat una minoria. Ara també hi deu ser, aquesta minoria.
—Però abans aquests escriptors o artistes tenien més visibilitat.

Ah, aleshores parlem d’una altra cosa: de com l’artista ha estat bandejat i el poc paper que representa en la societat actual.
—Però si pensem en artistes com l’Andreu Alfaro, ell sempre ha tingut una vocació política clara. I dic Alfaro, però també podríem parlar de Boix o de Carmen Calvo. Però en les noves generacions d’artistes, que conec bé, la part política ha desaparegut. Volen triomfar. I això també passa amb els escriptors. Hi ha una pèrdua de fons d’acció política i cívica. Pedro Salinas té un llibre que es diu La responsabilidad del escritor. Quina és la responsabilitat de l’escriptor? I per això hi ha tanta autoficció. [Riu].

Dinem a fora, el sol escalfa i s’hi està molt bé, tot i que després la humitat ens pujarà per les plantes dels peus i haurem de moure’ns. Entrem a la darrera part de l’entrevista, que hem centrat en el llibre Històries naturals.

Tot i que el nom de la secció a la revista el Temps es deia ‘Històries naturals’, vau pensar a posar-n’hi un altre, tenint en compte la novel·la de Joan Perucho Les històries naturals, o l’heu mantingut perquè tracteu l’etiqueta d’històries naturals com a gènere?
—Ho he considerat com un títol de gènere. Realment, la meua ‘història natural’ no fa referència a Perucho sinó a Jules Renard, que té un llibre que es diu Histoires naturelles, que entronca amb la Histoire Naturelle de Buffon i amb tot el gènere naturalístic francès, que sempre ha tingut un rerefons literari. En la percepció de la natura que tenia Buffon, la prosa sempre ha estat un element important per a contar els fets que volia explicar de la natura. Fins al punt que quan Voltaire va llegir la Histoire Naturelle, va exclamar irritat: ‘No tan natural, no tan natural’, com volent dir que hi havia més literatura que ciència. I és aquesta la característica: utilitzar la natura per a escriure. Crec que l’estil és una part important. A Històries naturals els lectors trobaran coses sobre la natura però contades d’una forma literària, estilísticament atractiva.

Perucho no és un naturalista?
—No ho és i, de fet, no m’ha influït gaire, no me’n sent deixeble. En canvi, Sagarra és un naturalista i Pla també, a la seua manera peculiar.

Pla confessa que no ha pogut passar de ser un pagès teòric i això ho expliqueu en una de les proses del llibre.
—Pla fa un treball de divulgació del món rural català de primer ordre. Amb Els pagesos, amb Les hores, amb les descripcions de la mar… Sense tenir voluntat de ser un home rural. Perquè ell torna a viure al mas per unes raons circumstancials. El Pla cosmopolita és anterior a aquest i és la seua motivació real.

Pla és un referent vostre?
—Literàriament, sí.

Tornant al títol, Històries naturals en origen remet a Plini el Vell.
—I tant, on també hi ha més literatura que ciència. I els bestiaris medievals també neixen de les històries naturals de Plini.

Quan llegim aquests articles ens adonem que són poc habituals, molt singulars, perquè vinculen el món de la natura amb el món de l’art i la literatura. S’ha conreat poc. Teniu un perfil molt poc habitual.
—És una pèrdua dels models. Perquè abans la natura estava totalment present en la creació, per exemple, en els pintors del Renaixement: Dürer era un naturalista, i també Pisanello; Leonardo da Vinci era un gran geòleg; Piero della Francesca era naturalista i matemàtic… La natura és present en tota la pintura renaixentista. Després, Thomas Browne també és naturalista i d’ell neix bona part de la prosa anglesa posterior. Galileu també té un gran interès per la natura i els fets naturals i és un gran prosista. Aquesta visió més humanista de la cultura, en què la natura és un element bàsic per a poder raonar sobre la nostra naturalesa humana, es perd de cop i hi ha aquesta fractura respecte al món natural.

En quin moment situeu aquesta fractura en la història?
—En el romanticisme [riu]. El fet de desvincular l’home de la natura crea aquest desinterès de l’home cap a la natura. Fins i tot cap a la seua naturalesa. Joan Fuster ho diu: de l’home, per molt sorprenent que semble, allò que més desconeixem és la nostra naturalesa. Crec que el món intel·lectual valencià i català està molt desvinculat de la natura i l’interessa poc.

I la raó més concreta d’això?
—Tinc una gran admiració per Fuster, però pense que ell era un gran escèptic de la natura. També li passava una mica a Pla, tot i que Pla admirava el camp llaurat, la natura euclidiana. Però la natura és el caos, el devorament, la violència, la lluita per l’existència. I en canvi Fuster deia que el gran invent de la humanitat era el DDT, i era bàsicament antiecologista. I això potser fa que els fusterians no siguen grans seguidors de la natura, se la miren amb distància. I a Catalunya, els planians han estat pocs i han vist la natura com una cosa de masover, una cosa antiga. I, en canvi, tots volen ser cosmopolites i europeistes.

Malgrat aquesta fractura entre l’home i la natura, que lliga amb la pèrdua del conreu agrari, l’arribada de la química i de la indústria al camp, hi ha un altre camí, una altra visió, que vol reconnectar-se amb la natura, que torna a Thoreaux, al Walden, etc. Avui hi ha un gran interès per llibres d’aquesta mena.
—Un paisatge que no estimes, no el pots protegir. Fins que no vaig denunciar que ningú no havia pintat el Penyagolosa, la muntanya més alta del País Valencià, el nostre Canigó, ningú no el va pintar. I no hi ha gaires poetes que canten la nostra natura, la nostra Mediterrània… No cal que ho facen tots, però que no ho faça ningú! Per això admire Josep Piera, perquè ha fet de la Drova i de les muntanyes de la Safor un referent immortal. Si no tens poetes, escriptors, pintors, pensadors que defensen el territori, doncs s’imposarà la devastació, la massificació, la vulgaritat, la pèrdua del paisatge valencià. Jo crec en el paisatge dels masos, dels camps cultivats, dels rodals de natura… Jo crec que l’home és un element més de la bellesa del paisatge. Ja fa temps que predique això, però amb poc èxit.

Costa d’entendre, els valors d’un paisatge agrari propi.
—No pot ser que tingues cireres que vénen de Xile al mercat al desembre o taronges a l’estiu que vénen de Sud-àfrica, perquè són productes amb una marca de carboni bestial i això no té sentit. Després, quan vénen les taronges de temporada, la gent no les rep amb il·lusió, perquè menja taronges tot l’any. I en canvi, aquestes taronges, que són boníssimes, no tenen prou mercat. I en què acaben convertint-se uns camps que no són rendibles? En espais de serveis de la gran metròpolis: apareixen hípiques absurdes o camps de golf o fan restaurants per a grans banquets i casaments. Però els llauradors s’extingeixen a una velocitat feridora.

I com es pot aturar això?
—Batallant. Però no hi ha bel·ligerància del món intel·lectual. I de canviar la mentalitat de la gent: que en comptes de fer-se un xalet d’aquests tan horrorosos amb gespa, que es facen un hortet, que menjaran tomates quan toca i molt gustoses. Però no hi ha interès. Tots van a les grans superfícies, compren la fruita i la verdura envasada en plàstic, un plàstic que ho contamina tot, i és una cadena d’autodestrucció.

Caldrien millors polítiques, també.
—El polític viu de la precarietat dels quatre anys i acostuma a tenir un perfil baix sobre allò que ha promès.

Tornant al llibre: un dels elements que caracteritzen les vostres proses són la capacitat d’observació.
—Cal aprendre a mirar. La cosa més difícil de totes és aprendre a mirar, això deien els germans Goncourt. Cal aprendre a mirar una peça d’art contemporani o una peça del Renaixement, que és plena de simbologia. Passa igual amb la natura: si no dediques un temps a estudiar una guia de plantes o d’ocells, ho tindràs difícil per a entendre la natura. Aprendre a mirar és una dedicació de temps i d’esforç que molta gent no està disposada a fer, perquè la vida es viu molt de pressa. I l’aprenentatge és lent.

El llibre té un àmbit cultural de Països Catalans que ajuda a relligar la nostra cultura. Potser avui els lligams són menys ferms que en altres dècades. Com ho veieu?
—Sí, i cal dir que Catalunya cada vegada és més barcelonina i a la perifèria cada vegada ens costa més d’arribar a Barcelona. Això és un error, perquè comporta pobresa lingüística i cultural. Vénen molt pocs catalans, al País Valencià. La curiositat per saber què fan els joves del País Valencià es va perdent. Jo ja sé que no és fàcil, però s’ha perdut el tarannà de Max Cahner. I al mateix temps, el registre lingüístic també és com més va més pobre.

De l’àmbit editorial parleu?
—Als editors els fa por l’ús d’un registre lingüístic que siga una mica discrepant del barceloní. Els entra una mena de por que fa que siguen poc receptius. En el meu cas, ho han acceptat, però una persona jove que ho intenta ho té més fotut.

Amb el procés català, la separació s’ha accentuat?
—Al valencianisme polític, el procés català li resulta molt incòmode, perquè el marca molt. Perquè ací intentem superar vint anys de PP, que han estat un herbicida cultural, i la pitjor cosa que pot passar és que s’identifique la cultura amb la política. Que es polititze la llengua i la cultura. Els Països Catalans culturals, que són una realitat innegable, pateixen. L’intercanvi entre les televisions À Punt i TV3 o entre escriptors catalans s’ha anat reduint. Per altra banda, tot aquest procés ha servit per a mostrar l’Espanya sempiterna, antiga, franquista, i tot i que ens hem llevat les màscares (que això ja està bé), s’ha creat una situació molt complicada: nosaltres començàvem a agafar aire i el procés ens ve una mica a contrapeu. Hi ha una relació inquietant entre llengua i política i això no ens afavoreix.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb