Jordi Puigneró (Sant Cugat del Vallès, 1974) és el titular de la conselleria de Polítiques Digitals i Administració Pública, creada en la legislatura present amb la voluntat de fer la República digital, una idea molt pregonada per Carles Puigdemont. La setmana passada Puigneró va presentar el que ha de ser un dels projectes puntals de la conselleria, IdentiCAT. Vol que Catalunya es converteix en el primer país a dotar-se d’una identitat digital descentralitzada mitjançant la qual el ciutadà sigui ‘propietari, gestor i custodi exclusiu’ de la seva identitat i les seves dades.

I què vol dir això? S’ha comparat amb el DNI digital. És cert que l’objectiu final del projecte és convertir-se en el sistema d’identificació oficial català, però ara mateix la Generalitat no té aquesta potestat. La singularitat d’IdentiCAT és que cadascú gestionarà les seves dades i l’estat no les pilotarà. Tot això es podrà fer gràcies a la tecnologia de la cadena de blocs, que assegura que ningú no tingui el control absolut de les dades i les pugui manipular. És un projecte pioner encara amb molts interrogants perquè es desconeix encara com es podrà aplicar i si el sistema ho permetrà, però vol intentar ser una nova manera d’identificar-se en la revolució digital en la qual estem immersos.

Expliqueu-me, perquè pugui entendre-ho tothom, què serà el projecte que vàreu presentar la setmana passada, l’IdentiCAT?
—Primer hem d’entendre’n el context, perquè si no, no es pot entendre aquest projecte. Un informe del Fòrum Econòmic Mundial diu que aquests pròxims quinze anys la humanitat s’enfrontarà a tres grans desafiaments: el migratori, el canvi climàtic i la revolució digital, que ens afecta a tots els àmbits. I en aquest desafiament digital s’hi emmarquen també nous drets emergents que hem de ser capaços de garantir a la ciutadania i de respectar-los-hi totalment . Un és el dret d’accés a internet, el dret de tenir un espai cibersegur, i un tercer que és el propòsit d’aquest projecte, el dret de tenir una identitat a la xarxa. Veiem que al món emergeixen dos grans models antagònics. D’una banda l’americà, en què la tecnologia i les dades les gestionen clarament les grans corporacions, normalment amb un propòsit econòmic. I d’una altra banda tens el model xinès, que fins i tot és més perillós perquè la tecnologia i les dades les governa l’estat amb una voluntat clara de controlar el ciutadà. Per tant, els europeus estem obligats a posar un tercer model damunt la taula i que les dades i la tecnologia les governin els ciutadans; un model utilitzant tecnologies que ens permetin d’apoderar el ciutadà.

Aquest és el context. Llavors, en què consisteix el projecte?
—Fins ara els models d’identitat es gestionaven d’usuari a usuari. És a dir, l’administració proporcionava un sistema d’identificació al ciutadà. I aquí s’acabava. I bàsicament era una identitat per a identificar-se davant l’administració i era ella qui tenia i té les teves dades. I a banda tens els models d’identitat que operen Google i les altres grans corporacions, i aquelles dades les controla l’empresa. Nosaltres, allò que volem fer i és emparat pel reglament EIDAS europeu és fomentar una identitat que l’usuari tingui al seu mòbil i que pugui utilitzar en tots els àmbits. Tot això es farà amb una tecnologia que permetrà que l’amo de les teves dades no sigui ni l’estat ni una corporació. I que tu, amb aquestes dades d’identitat amb les quals vulguis accedir a un servei digital, donis les que són imprescindibles.

Poseu-me’n un exemple, que ho entendré millor.
—Posem per cas que tu vols comprar-te un cotxe i has de garantir que ets major d’edat. Cal que mostris on vius o quina és la teva cara? No. Tu només cal que acreditis que ets major d’edat. O vols acreditar que ets el pare del teu fill a l’escola o qualsevol lloc. Doncs tu només has d’acreditar això, i no donar cap dada més. Ni el teu número de mòbil, ni on vius, ni res més. Volem apoderar el ciutadà amb una identitat digital que li permeti de gestionar les seves dades d’identitat. Per tant, nosaltres homologarem la tecnologia que ho farà possible.

A efectes pràctics serà una aplicació que portarem al mòbil?
—Podria ser una aplicació, però no té per què. Nosaltres llançarem aquesta setmana la licitació del projecte. Demanarem quines són les millors solucions per a implementar la tecnologia de cadena de blocs; és a dir, tecnologia distribuïda i d’apoderament, perquè ens diguin quina és la millor solució per a dur a terme aquest projecte.

Però és clar, el projecte requereix una autoritat i que, d’acord amb l’exemple, l’empresa que et ven el cotxe estigui disposada a utilitzar aquests sistemes d’identitat. Si no, no triomfarà.
—L’autoritat la tindrà tan bon punt compleixi el reglament europeu EIDAS. I sí, es tracta que llavors sigui un estàndard d’ús, perquè l’adhesió serà voluntària. Això vol dir que a la conselleria tindrem feina una vegada hàgim llançat aquesta iniciativa perquè a Catalunya s’implanti la identitat digital. S’ha de fomentar, però tenim molta força. A l’administració ens relacionem molt amb el ciutadà i les empreses, i podem fer que aquesta identitat sigui un estàndard d’ús comú entre la societat. Tenim empreses que ja s’hi han interessat.

Sí?
—Sí. Pensa que avui dia identificar algú, d’una perspectiva econòmica, és molt car. Si ets una entitat i vols registrar una persona al teu sistema, necessites algú que hi entri les dades, i això té uns cost. I per això s’han interessat pel projecte.

El que proposeu també és més fiable des del punt de vist de seguretat?
—Pensa que amb un sistema com aquest hi ha menys perill de robatoris d’identitat en massa. Avui ens trobem que hi ha pirates informàtics que es dediquen a entrar als sistemes d’empreses i administracions i roben les claus i les identitats de molta gent. Això passa. Quan ho fas distribuït és molt més difícil de fer un robatori en massa. D’una altra banda, també reduïm el fenomen del gran germà que et controla. Com que la identitat és distribuïda i és el ciutadà qui té el poder de les seves dades, sempre serà ell qui decidirà quina informació i quina visibilitat dóna. Aquest sistema, al cap i a la fi, millora el compliment de la llei de protecció de dades. Permetrà que el ciutadà no estigui a mercè de ser una mercaderia digital, com quan et truquen per fer-te ofertes de viatge perquè avui dia les teves dades són visibles.

Hi ha qui diu que l’objectiu final és fer un cens.
—[Riu] Això servirà per a qualsevol iniciativa o servei en què es requereixi una identificació. Per tant, servirà per a registrar-te o donar-te d’alta a l’escola del teu fill, però també, evidentment, pot servir per votar, perquè quan anem a votar ens hem d’identificar. No ens n’amaguem. La part important d’això és que apoderem el ciutadà i ens ho creiem. Volem posar el ciutadà al centre i quan aquest país apodera la seva gent és imparable.

Perquè s’entengui millor. En el futur, aquest sistema sí que podria servir com a servei d’identificació oficial i substituir el DNI.
—Nosaltres volem que sigui un estàndard d’ús a Catalunya. Per tant, volem que l’acabi utilitzant la majoria de la població de Catalunya i n’acabi essent el sistema d’identitat. Però en tot cas això ja ho acabaran de decidir els ciutadans. La gràcia és que posem damunt la taula un instrument que sigui tecnològicament atractiu, fàcil d’utilitzar i que sigui útil per a la privacitat absoluta.

Vol ser una estructura d’estat?
—Parlem d’un projecte troncal en aquesta nova societat digital i que ha de sevir per a moltes coses. I si esdevé un estàndard d’ús, evidentment esdevindrà una estructura de Catalunya per a identificar-se a la xarxa. I serà obert a tothom qui vulgui tenir una identitat pròpia a la xarxa, també a qui viu a fora de Catalunya.

Teniu la seguretat que no trepitjareu cap competència espanyola i que el projecte no serà recorregut per la Moncloa?
—Nosaltres hem treballat perquè sigui absolutament legal. Ara, ja hem vist com s’agafa la justícia i la legalitat a l’estat espanyol i com se l’estira d’una manera increïble. Per tant, no en puc estar segur al cent per cent, ni que no s’empesquin alguna iniciativa per a fer que aquest projecte no avanci.

Parlem del 5G. En quin punt és l’opció tan repetida de convertir Barcelona i Catalunya en pioners del 5G?
—És una de les prioritats que tenim a la conselleria perquè entenem que el 5G serà determinant. El 2G ens va portar els SMS; el 3G ens va portar la connexió a internet i per tant totes les aplicacions que utilitzem avui; el 4G ens ha portat la reproducció en continu i l’alta capacitat; i el 5G serà la primera evolució de telefonia mòbil que sortirà del mòbil i ho connectarà tot. No solament mòbils, sinó que també un cotxe, un semàfor, o fins i tot la roba. I això vol dir que es generarà una indústria de serveis que avui dia encara no som capaços d’imaginar. Això vol dir llocs de treball, riquesa per al nostre país i tenir una millora de l’estat del benestar. I aquest pastís no el podem deixar escapar.

I què heu fet per ser capital del 5G?
—Com que el desplegament de les xarxes 5G no arribarà fins al 2020, ens anem preparant. Fins ara el 5G havia estat una tecnologia de laboratori, de recerca. Ara ja som en la fase de pilots, de provar la tecnologia en entorns reals. Per això al MWC es va fer el pilot d’una ambulància controlada a distància i vàrem poder veure un metge que operava un pacient a distància. Perquè la tecnologia 5G té una latència baixa, és a dir, que el temps de transmetre i rebre les ordres serà molt menor que ara. Divendres, per exemple, vàrem presentar la iniciativa d’un cotxe autònom que farà proves per l’AP-7, i treballem amb el corredor 5G de la Mediterrània. Per tant, tenim molts fronts oberts arreu del país perquè volem estar al capdavant del desenvolupament d’aquesta indústria.

Internet és, gairebé, un dret de primera necessitat. No fóra bo que algun dia l’administració pública tingués una operadora pròpia, com s’han municipalitzat serveis d’aigua?
—Això ara mateix no és damunt la taula. Nosaltres, la cosa que sí que fem, és desplegar un model que fomenta que hi hagi competència, que hi hagi molts operadors i no hi hagi un monopoli. La Generalitat desplega troncals de fibra òptica per arribar a totes les capitals de comarca.

Però encara no s’han acabat.
—No, ens en falten poques. Volem acabar entre el 2019 i el 2020. Això vol dir que allà on arriba la xarxa de la Generalitat, que és una xarxa pública, permet que els operadors s’hi puguin connectar per prestar serveis finalistes als ciutadans i les empreses. Per tant, han de fer l’última milla. Per això aquests últims quatre anys s’han desenvolupat més de setanta operadors locals. Per tant, tenim un mercat molt ric. Penso que és un model molt millor. A part que som en un mercat liberalitzat i, per tant, la Generalitat no pot prestar serveis finalistes a la ciutadania, però així i tot crec que és molt més eficient un servei mixt basat en un model de col·laboració público-privada.

Quina valoració feu de la Diada?
—Ha estat una Diada que ha arribat després de dos anys molt durs per a la societat catalana, durant els quals hem sofert la repressió. I que després de dos anys de tant patiment hi hagués tanta gent sortint al carrer i lluitant per les llibertats és d’admirar. El poble de Catalunya, sempre que el criden, respon. Dimecres en va ser un exemple, malgrat que alguns puguin dir que vàrem ser uns quants més o uns quants menys.

Us preocupa el descens en el nombre d’assistents, segons la Guàrdia Urbana?
—Crec que no ens ha de preocupar. Això no vol dir que la gent que no hi va assistir no estigui convençuda de saber de qui ha de fugir. Crec que el 80% de la població està convençuda que aquest estat ha deixat de representar-nos i ara hem de ser capaços de saber veure com construïm, amb unitat, un nou estat o, en tot cas, com deu considerar una part de la població, una nova relació amb l’estat.

Enguany les protestes no eren contra l’estat espanyol, sinó contra els partits i demanaven unitat. Per què no hi ha unitat estratègica quan falta un mes per a la sentència?
—Jo crec que ara com ara el president Torra manté converses amb la societat civil i partits per reprendre el camí de la unitat, que jo crec que no s’ha perdut en l’objectiu, però que possiblement s’ha perdut en la tàctica. Tots tenim molt clar quin és l’objectiu, i en això estem units. Potser després del 21-D ha passat que s’han aplicat tàctiques diferents. I ara es tracta de recuperar la unitat, perquè l’objectiu és més important que la tàctica. Per això el president Torra hi treballa i estic convençut que la resposta a la sentència i les accions que hi haurà seran en una línia unitària.

Quines línies mestres hauria de tenir aquesta estratègia unitària, tenint present que els partits vénen de posicions diferents?
—Bé, com que s’hi treballa, seria una irresponsabilitat per part meva d’avançar qualsevol informació o opinió de les converses discretes que es mantenen amb l’objectiu que sigui una resposta unitària. Però serà unitària. La resposta a la sentència serà unitària, no en tinc cap dubte.

I si no hi hagués pressupost, caldria convocar eleccions?
—Però és que no visualitzo un escenari sense pressupost. Estem conjurats perquè n’hi hagi.

Les primeres converses amb l’oposició, de moment, fan indicar que no hi haurà acord.
—Encara som en aquesta fase i el PSC va obrir-se a parlar-ne. Per tant, no avancem escenaris. Hi treballem i estem fermament convençuts que ho assolirem.

Dèieu al febrer, en una entrevista, que ‘la via unilateral no és la millor’. Havent vist la predisposició del PSOE al diàleg, heu canviat de parer?
—No sé com es va interpretar això que vaig dir, però el quesempre he dit és que no podem renunciar a cap via. És cert que la millor via és la pactada. Però no podem descartar la via unilateral perquè seria renunciar a continuar endavant. La via unilateral sempre l’hem de tenir guardada i preparada. Perquè Espanya també actua unilateralment en la seva acció. Quan no vol seure en una taula de diàleg, actua unilateralment. I també quan manté la repressió. Per tant, qui són els unilaterals en aquest procés? Nosaltres sempre hem buscat la via del pacte, som els del pacte. Però això no vol dir que renunciem a la unilateralitat.

I no us espanta emprendre-la, com a conseller, veient el nivell de repressió?
—És que jo crec que aquest poble ja ha canviat el xip. I l’estat ha de saber que, per molt que ens reprimeixi, després de nosaltres en vindran uns altres. Ara em pertoca a mi ser conseller, però quan assumim el càrrec ja sabem a què anem. Només cal veure com han acabat la majoria de presidents de la Generalitat aquests últims cent anys. Fas la llista i, dels dotze, deu han acabat amb alguna mena de procés repressiu per part de l’estat. Ja sabem a què ens atenem. Aquest és un poble que no es cansarà de poder decidir la seva llibertat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb