Jordi Boixaderas: “Quan faig televisió tinc la sensació de ser un moble”

Entrevista a l’actor i doblador, que forma part del repartiment de ‘A la recerca del temps perdut’, set recitals a partir de la selecció de texts de la novel·la de Marcel Proust

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol Albert Salamé (fotografies)
15.05.2022 - 21:30
Actualització: 15.05.2022 - 22:12

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Feia uns quants anys que Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959) no trepitjava els escenaris, però aquests darrers mesos ha tornat amb dos projectes: tot just ha acabat les funcions de Final de partida i ara forma part del repartiment del recital A la recerca del temps perdut, dirigit per Jordi Bosch. Amb motiu del centenari de la gran novel·la de Marcel Proust, el Teatre Lliure ofereix set recitals acompanyats de música –un per cada volum de l’obra– a partir de la traducció i selecció de texts de Josep Maria Pinto. Parlem amb l’actor i doblador sobre aquesta obra, sobre com veu avui dia el món del teatre i la televisió i també sobre el doblatge i els seus detractors.

Ara torneu a ser sobre els escenaris, però vau fer una pausa de sis anys. Per què?
—Tenia ganes de deixar el teatre una mica de banda. Feia anys que treballava contínuament, enganxant una cosa amb una altra. Arriba un punt en què perilla la convenció. Arribes a no creure’t gaire el que fas…

L’ofici es fa mecànic.
—Una mica sí. No va ser sobtat, sinó que ho vaig començar a notar a partir de l’última temporada d’El mètode Grönholm. Al teatre no pots treballar així, has de tenir una certa convicció i energia. Hi ha coses menys compromeses, però el teatre és a sang. Vaig concedir-me dues funcions de marge per parar si veia que la cosa no s’arreglava, i finalment és el que vaig fer.

I què heu fet?
—M’he allunyat una mica de tot, al teatre pràcticament no hi he anat, excepte en algunes coses d’amics. M’he dedicat a locutar, cosa que feia fins i tot abans de fer teatre. Ara hi ha tendència a fer-se les gravacions un mateix, en el seu propi locutori. És un aprenentatge, has de tenir la tècnica molt per la mà.

També us heu introduït molt en el món dels audiollibres.
—M’agrada molt i té el seu temps previ d’aprenentatge, perquè aquí s’ha fet poc, professionalment, a diferència del mercat anglosaxó. També he aprofitat el temps lliure, perquè amb el teatre sacrifiques nits i caps de setmana. Estava la mar de tranquil, però en Jordi Bosch em va proposar Final de partida. L’havíem feta junts molt poques vegades, dirigits per Rosa Novell, i ens havíem quedat amb ganes de més. Un Beckett és complicat comercialment, però finalment va veure l’oportunitat i no em vaig poder resistir, pel text. M’agrada molt treballar texts, idees que valen la pena de compartir.

I Jordi Bosch us ha tornat a convèncer, aquesta vegada per formar part del repartiment d’A la recerca del temps perdut, un recital dirigit per ell.
—És admirador de Proust des de fa molt i volia fer-ne alguna mena de lectura. És força complicat, però se n’ha sortit. Va parlar amb Josep Maria Pinto, un dels traductors. És un resum, una síntesi, i la gent totalment neòfita pot entendre quin és el recorregut de l’obra i veure la investigació sobre els efectes del temps en les persones. Els passatges més emblemàtics els hem conservats.

Com a actor, ha estat un procés gaire complicat?
—No m’havia trobat amb una lectura així ni en els audiollibres. Tot és contingut, no hi ha farciment, i són idees complexes, amb moltes subordinades. Cal mirar de saber què dius en cada moment. Fem un assaig general immediatament abans de cada lectura. Normalment les lectures són una cosa molt més senzilla, i aquí sorgeixen dubtes gairebé fins a l’últim moment. Però el resultat ha estat positiu, hi ha proustians convençuts que se n’han sorprès.

No sé si ja éreu proustià o us ha sorprès el contingut.
—L’havia llegit poc, a la mili, que no és un bon lloc per a llegir Proust! La cosa més sorprenent és la capacitat d’explicar –encara que t’hi hagis d’abocar per entendre-ho– el procés de tots els estats: de l’enamorament, de la decepció, de la sospita… La gamma de sentiments des que comença un amor fins que s’acaba o es perd la persona estimada. I he après coses que han coincidit amb l’audiollibre Leducació sentimental, de Flaubert, que també parla del que ells diuen le monde, aquesta història de com era l’amor i la vida social a París a final del segle XIX.

Com era?
—Hi havia tota una gradació de relacions sexuals, semisexuals… Hi havia la muller, però també la mantinguda, la cocotte, la senyora professional tancada en un boudoir, la grisette, que és aquella mena de criada que acompanya els estudiants que són a París, que a més és mig parella i els cuida i els renta la roba… Coses que ara no entendríem. En el cas de Proust, en la relació entre el protagonista i l’Albertine es deixa entendre que ell és un rendista riquíssim i ella no té res. I s’assumeix amb una normalitat que aquí trobaríem escandalosa.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Una qüestió central d’A la recerca del temps perdut és la memòria involuntària, la famosa magdalena de Proust, que té un gust que evoca records. Quina és la vostra magdalena?
—El roser de casa. Oloro una d’aquelles roses i immediatament em transporto a la infantesa. Crec que ens passa a tots, és una qüestió química.

Anem al passat, doncs. Com va néixer la vostra vocació interpretativa?
—Havia fet teatre a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell des que tenia divuit anys o vint, però la primera cosa que vaig fer professionalment va ser doblar. A partir del paper a El temps i els Conway, cap al 1993, em van trucar més, i ja no vaig deixar de doblar fins al 2016. Vaig estudiar enginyeria tècnica agrícola, però a vegades la vida et presenta camins que no esperes. Aleshores guanyar-se la vida com a artista era pràcticament impossible. No hi havia tants mitjans de comunicació i era tot molt més restringit. No m’ho havia proposat mai perquè era un somni, i va passar.

Quin diríeu que va ser el punt d’inflexió, Poblenou?
—Crec que va ser la combinació de Poblenou i El temps i els Conway.

La televisió no us agrada. Heu dit que no voleu fer-ne més.
—Tinc la sensació de ser un moble. Estic acostumat al doblatge, que és una cosa divertida i ràpida, i al teatre, que demana intensitat fins al final. Ets allà dalt i tot depèn de tu, portes la batuta, marques el temps… Enganxa, ets l’amo de la pausa i del silenci. La imatge és diferent. És l’art de la trampa: cau un got i el soroll final segurament no serà aquell… Et diuen “mira” i has de mirar i dir “t’estimo” al del focus. O ets un actor enmig d’un croma. És còmode perquè com menys t’expressis i menys èmfasis donis, millor. Però ho trobo avorrit, i sempre que m’he vist, el resultat m’ha decebut. No ets conscient de què fas fins que no ho veus, això m’atabala.

Per la postproducció?
—Sí, i a més no tens cap reacció de ningú. Al teatre palpes el silenci del públic; en canvi, allà estan pendents de moltes coses i tu, depèn de com t’enquadrin, t’il·luminin i el lloc que ocupis en el muntatge, voldràs dir una cosa o una altra. Això em crea una sensació de ser una mica com un objecte. Un objecte que cuiden molt i que d’alguna manera infantilitzen, amb tota la bona voluntat. Perquè estiguis bé, et tracten una mica com una floreta, i això em rebenta.

Respecte del teatre, voleu anar allunyant-vos-en, també?
—Vull fer-ne molt menys, i fer coses en què hi hagi un text que funcioni molt.

Alguna vegada heu comentat que una de les coses que no us agraden de ser actor avui dia és l’autopromoció que implica.
—Entenc que s’ha de fer, però quan veig una fotografia d’un company dient “molt content d’aquest èxit i d’haver esgotat les entrades” em fa una mica de vergonya. Ara és normal, però vinc d’una època en què era l’altra cara de la moneda. L’important era la companyia, l’espectacle i el fet de fer-ho davant de gent de fora de circuit. Abans l’única via era agafar una tarima, plantar-te al carrer o a un centre parroquial i fer una obra de manera brechtiana, sense artificis ni res comercial, i despersonalitzada. Companyies com els Joglars encara tenien aquesta prioritat de l’espectacle, de la companyia sobre la individualitat. Ara és un mateix que s’ha de promocionar.

Dieu que s’ha de deixar pas als més joves. Sempre es necessiten actors de totes les edats, però creieu que en certa manera hi ha una “generació tap” en el món del teatre?
—Sí. La naturalesa dels directors és arriscar-se com menys millor, i generalment els qui tenim més ofici tenim més eines per a sortir-nos-en en alguns papers. Però s’ha de donar pas a més gent. En el nostre mercat, tan petit, és important. Va arribar un punt en què jo no parava, i tenia la sensació que se’m veia massa. Sí que he tingut una mica aquesta sensació de tap, i em sembla molt saludable que surti gent nova. No em sembla tan bé que –segons que m’han explicat– hi hagi un tall radical entre la generació jove i la consagrada.

Què implica?
—Abans hi havia un vincle, ni que fos de referència. Ara no hi és, sembla que hi ha un trencament radical, que no es reconeix la tradició. Per exemple, un dels secrets de l’èxit de la generació Belbel va ser que hi va haver una gran connexió i comunicació amb l’anterior, amb Rodolf Sirera i Benet i Jornet. Que això es trenqui és una mica miop, però cadascú entra com vol.

VilaWeb
VilaWeb

Sempre us heu dedicat al doblatge, però té molts detractors. Què en penseu, dels arguments en contra?
—Hi donen massa importància. A qui li agradi, que en consumeixi, i a qui no, no. És una facilitat, tenir l’opció no és dolent. Es dobla perquè el propietari de la pel·lícula ho paga, no per decret. Hi ha directors que diuen que no els agrada el doblatge, doncs que no doblin… Treballem perquè ens paguen ells o les persones a qui han venut els drets. És com disparar contra el pianista.

Us preocupa que perdi pes?
—A escala mundial no diria que es tendeixi més a les versions originals. Quan tots sapiguem anglès, que a Catalunya serà demà passat, ho podrem mirar tot en anglès. Però allò que es mira en anglès té un valor cultural especial en relació amb allò que es filma en afganès o japonès? Tindran encara més avantatges les produccions anglosaxones sobre la resta?

Amb el doblatge no es perd, en part, la interpretació real de l’actor?
—Per a apreciar-la amb un cert criteri, has de ser un parlant nadiu. Una cosa és que t’agradi, l’altra que ho faci bé. És força difícil de valorar fredament la feina d’un actor.

Potser hi ha molta gent acostumant-se a versions originals, però és veritat que el doblatge impera. Carla Simón explicava, en una entrevista a VilaWeb, que Estiu 1993, sense doblar, només es va poder estrenar a quaranta-cinc sales, mentre que Alcarràs, doblada, s’estrenarà a cent cinquanta.
—Qui ho ha decidit? L’estat? Els dobladors? No, les sales de cinema, que volen omplir. Té un punt de fetitxisme estrany, això de defensar tant l’actuació original, a vegades parlant de pel·lícules de lladres i serenos, comèdies romàntiques normals i corrents, pel·lícules de bufetades… Voleu dir que n’hi ha per tant?

En una entrevista dèieu: “Si d’aquí a vint anys veuen que els nens parlen anglès molt bé, però parlen malament el català, tornaran a doblar.” Quin paper pot tenir, el doblatge, a l’hora de defensar la llengua?
—Hi ha gent que m’ha dit: “He après el català veient-vos a vosaltres.” Hi ha molts seguidors de Bola de drac a qui aquell doblatge els va augmentar l’interès per la llengua. Que la pròxima sèrie d’èxit surti primer de tot en català és un avantatge. Al cap i a la fi, doblar una pel·lícula implica costs baixos.

De tot allò que dobleu, quina diríeu que és la proporció català-castellà?
—20%-80%. És cert que, en relació amb els anys 90 o 2000, ha baixat força la quantitat d’hores doblades de TV3. És la meva sensació. Ara creu més en versions originals, fins i tot fan allò de passar declaracions en unes altres llengües a les notícies amb subtítols, que si fregues els plats t’has de tombar. Però hi ha tantíssima producció en castellà –ara també amb els videojocs i els audiollibres– que és impossible de comparar la potència d’una llengua amb una altra.

Costa trobar audiollibres en català…
—A Storytel o a Audible n’hi ha força. Cada vegada més, quan surt un llibre en paper en català, també en surt l’audiollibre. Ha costat, però de mica en mica es fa.

Algun actor preferit per a doblar?
—Quan els has doblat deu vegades, d’alguns ja en coneixes el ritme, els gestos abans d’obrir la boca, com respiren i parlen… Et pots relaxar més, el tens tècnicament clissats. Em passa amb Russell Crowe, Clive Owen, Dwayne Johnson (The Rock)… The Rock és un d’aquests homes armari que donen bufetades, però ha anat evolucionant, té molt d’èxit, fa comèdies i no li surt gens malament. M’ho passo la mar de bé, doblant-lo, i és un actor en qui mai no m’hauria fixat.

Heu conegut algun dels actors que heu doblat?
—Un, fa molt de temps, de Bellesa i poder. Van organitzar un viatge de promoció i van ser molt amables. Però, en general, la millor cosa que podem fer els dobladors és ser desconeguts. No se n’hauria de parlar gens, del doblatge, igual que no es parla del croma. És un truc més, l’art de la il·lusió. És tot mentida, però la gràcia és que el resultat final et captivi.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies