Iolanda Batallé: “Ja no es poden explicar les lletres catalanes sense les dones”

  • L'escriptora Iolanda Batallé, ex-directora de l'Institut Ramon Llull, publica 'Massa deutes amb les flors', el seu retorn a la novel·la després de deu anys

VilaWeb
Fotografia: Noemí Elías.
Joan Safont Plumed
10.09.2023 - 21:40

L’escriptora, editora, periodista i gestora cultural Iolanda Batallé Prats (Barcelona, 1971) ha fet tots els papers de l’auca en el món del llibre. Els ha escrits –va debutar l’any 2009 amb La memòria de les formigues–; els ha editats –ha dirigit la Galera i va fundar els segells :Rata i Bridge–; els ha difós al món com a directora de l’Institut Ramon Llull, i ara els dóna sortida a la direcció d’Ona Pau Claris, la llibreria i espai cultural propietat de l’empresari Tatxo Benet. Aquests dies acaba de presentar la seva darrera novel·la, Massa deutes amb les flors (Columna), el relat d’una escriptora de cinquanta anys en crisi que per mirar de refer-se viatja fins a les anomenades valls altes –espai no definit que podem imaginar que és al Pirineu–, on topa amb la història tràgica d’una família que ha maldat per tornar a aixecar un poble abandonat, i es decideix a escriure-la.

Amb un pòsit autobiogràfic que Batallé no prova d’amagar i basat en les converses que ha mantingut amb personatges reals, la novel·la, que pren el títol d’un vers de la Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Antònia Vicens, és una de les grans novetats de la represa literària, que coincideix amb la Setmana del Llibre en Català.

Massa deutes amb les flors arriba deu anys exactes després d’haver guanyat el premi Prudenci Bertrana amb Faré tot el que tu vulguis. No es pot dir que en aquests anys hàgiu estat quieta.
—Cyrano de Bergerac és un dels personatges amb qui més m’identifico. Penso que tota editora és una mica Cyrano. Aquests deu anys, com en els quinze anteriors –perquè en fa vint-i-cinc que treballo fent arribar els llibres, la literatura catalana, al món–, els he dedicats a l’obra dels altres. Sigui com a editora, com a directora del Llull o, des d’aviat farà dos anys, des d’Ona. Per què ho dic? Perquè penso que la Batallé directora, la Batallé editora, permeten a la Batallé escriptora de poder agafar-se aquests deu anys, durant els quals no vol dir que no hagi escrit. No he publicat. I això, poder estar deu anys en silenci, sense publicar una novel·la, en aquest món ferotge en què vivim, que necessita carn fresca cada any, em sembla un regal. Un privilegi.

Quan va néixer, aquesta novel·la?
—Fa dotze anys vaig anar a parar en aquestes valls altes i vaig parlar amb un dels personatges, el pare d’aquesta família. Vaig pensar que hi havia un llibre. Aquesta història m’ha acompanyat tots aquests anys, però veia que no tenia l’espai mental per a escriure-la. És quan cesso del Llull, a quaranta-nou anys, que tinc clar que em vull agafar un temps per escriure-la. Tots els llibres anteriors els havia escrit, com tants fem, en caps de setmana, matinades, vacances… Abans d’entrar a dirigir Ona ja vaig entregar una primera versió. Per tant, ha reposat dos anys abans de publicar-se. El llibre l’escric en aquest tempo del qual també parla la història d’aquesta dona, que fuig de la bestialitat en què vivim, de les presses, la immediatesa, el soroll, les xarxes socials… i busca una altra cosa.

Fins ara no havíeu pogut dedicar-vos plenament a escriure?
—No m’ho havia pogut permetre mai, perquè treballo des de molt joveneta, sóc mare soltera, tiro endavant una família. Hi ha tot un seguit de coses de les quals es parla poc, però que condicionen molt l’obra d’un escriptor. Una de les quals és la part crematística. Es parla poc de diners i si estudiem les lletres catalanes des d’aquest punt de vista, podrem entendre moltes coses. S’ha de començar a parlar de diners.

“He viscut ràpid, he fet massa coses”, diu la protagonista del llibre.
—La Solitària és, òbviament, un alter ego de la Batallé, però podria ser l’alter ego de tantes escriptores, sens dubte, i de tantes persones. Em sembla que tots vivim massa de pressa. A ciutat, en aquest món capitalista que ens toca viure, si a més tens fills, si has de treballar per pagar el lloguer, la llum, etc., tots vivim en una acceleració molt bèstia. Ja amb el primer llibre vaig ser conscient que va bé fer aturades. Vivim massa de pressa, en massa coses.

Les valls altes no s’identifiquen amb cap poble en concret, però topònims com ara Pi, Riu, Prats, Torrent, All i Ger fan pensar que se situa a la Cerdanya.
—Són noms simbòlics. Riu no és el Riu prop de Bellver, com tampoc no ho és Pedra. El pare es diu Pere i recupera un poble abandonat que es diu Pedra. Ell és un home de pedra picada. Un dels temes de la novel·la és l’esforç i la relació de l’esforç amb cada personatge. El pare és l’esforç màxim i la mare és una dona d’aigua. Com el mite pirinenc.

Quin vincle hi teniu, amb el món pirinenc?
—L’avi Pere hi va fer una casa fa més de seixanta anys i hi he anat des que vaig néixer. Tot i que quan ho dic molta gent no s’ho creu, sóc una persona que necessito molt de silenci. Introvertida. Més enllà que a la meva feina estigui més o menys exposada, a la meva vida privada busco aquest espai de silenci. Aquest llibre va ser escrit físicament a les valls. Vaig entrevistar molts dels personatges reals i molts capítols parteixen d’una conversa real i, per això, hi mantinc molt l’oralitat. Després el pare de la família de les valls diu que la Batallé s’ho ha inventat tot. I segur que és així. Però he après molt amb tots ells.

Hi ha una temptació d’idealitzar el món de muntanya?
—Volia fugir d’aquesta visió idíl·lica del Pirineu que es té des de la ciutat. Des de petita he estat conscient de la duresa d’aquest món de muntanya. Hem d’entendre que perquè hi hagi un camí, perquè les teulades no hagin caigut, que hi hagi llum o aigua, molta gent hi ha deixat la vida.


—I després hi ha un altre tema molt important que és la decisió, als anys seixanta, de tancar les escoles de tants pobles. No només a les valls altes, sinó a molts pobles d’arreu. Quan tanques una escola, quan desapareixen els mestres d’un poble, desapareixen els nens i desapareixen les famílies. I de tot això n’hem de prendre consciència, perquè les famílies no es poden permetre de conduir dues hores per anar i dues per tornar per portar la mainada a l’escola.

En molts aspectes, no va ser l’endarreriment sinó la modernitat allò que va buidar els pobles?
—La família protagonista són uns revolucionaris. El pare té aquesta visió de resistir i guanya. En canvi, el Foraster reconeix que la seva família no va resistir i van marxar del seu país i de les seves terres.

Hi ha molt dolor en aquests entorns?
—Hi ha molt dolor, però no solament a les valls, sinó arreu. A tots ens costa molt llevar-nos al matí.

Iolanda Batallé, autora de ‘Massa deutes amb les flors’ (fotografia: Noemí Elías).

“Ningú no sap el mal que suporta un altre”, diu un dels personatges.
—No sé exactament per què, però des de petita que tinc molt present la mort, i la mort sempre m’ha ajudat a viure. I a mesura que vas fent anys, la mort és més a prop. Aquest cap de setmana passat ens sorprenia la mort de Carme Junyent, per exemple. L’octubre passat va ser especialment dolorós, perquè cada setmana es moria algú més o menys pròxim d’atac de cor, de càncer o de suïcidi.

La salut mental és un dels temes troncals de la novel·la.
—La pandèmia ens va fer tenir a tots molt clara aquesta fragilitat, si no la teníem abans. Que la malaltia mental no és una cosa dels altres, sinó que és una cosa de tots. Tots hi som més a prop o menys. Cada personatge explica la tragèdia de la novel·la des de la seva perspectiva, amb la consciència que les coses que costen d’explicar són les que valen la pena de compartir i parlar. Al llibre hi ha una clara reivindicació de la paraula i allò que deia Audre Lorde: “El meu silenci no em va protegir, el teu silenci no et protegirà.”

Quan parleu de la malaltia mental i el suïcidi, feu un homenatge a Safo, a Woolf, a Sexton, a Storni…
—Queda clar que, al llarg de la història, les dones que s’atrevien a fer les coses a la seva manera, les titllaven de putes, de bruixes o de boges. I nosaltres som aquí gràcies a aquestes putes, bruixes i boges. Evidentment, no eren ni putes, ni bruixes, ni boges. Simplement, eren dones que no prenien els camins establerts, i això feia por. Perquè al final tot parteix de la por. Sovint, de la por de l’home o de l’heteropatriarcat, que és el que ho ha controlat tot. Per tant, hi ha un avís a totes les dones que, si no fas allò que toca, també seràs puta, bruixa o boja, o et passarà com a totes aquestes. No ho resistiràs i t’acabaràs suïcidant. Per això hi ha un moment que la Solitària diu que la seva revolució és no suïcidar-se. El seu crit és no suïcidar-se, perquè ja s’han suïcidat moltes abans seu. S’ha utilitzat el suïcidi i la malaltia mental com una forma de por. I de la por també se’n parla poc i ens condiciona.

“Per què escric? Perquè m’agrada. Perquè em fa por. […] Els llibres m’han acompanyat i m’han salvat del dolor que creia que no podia aguantar. […] Per lluitar contra el poder desproporcionat dels homes grisos. […] Per lluitar contra la mort.”
—També hi ha moments que parlo de les dones grises. Perquè també n’hi ha. Perquè al final penso que no és una qüestió d’homes i dones, sinó de l’heteropatriarcat, en què vivim sumits tots. La Solitària diu tot això. I crec que moltes persones, no solament dones, escrivim per tot això i per tants motius més. Al llibre hi ha una gran reivindicació no només de l’escriptura, sinó de la lectura. Des de petita que em costa molt d’entendre que els éssers humans ens fem mal entre nosaltres. I la lectura m’ha ajudat en molts moments a poder resistir-ho.

Sobre aquesta idea dels homes grisos, la protagonista recorda que quan va començar a escriure, els homes més grans la tractaven amb condescendència, no la valoraven, tan sols hi volien flirtar, i acaba dient que cada vegada li interessa menys allò que escriuen, pensen i diuen la majoria d’homes.
—Moltes dones podríem coincidir amb aquesta afirmació, no solament la Batallé [riu]. Evident que també m’interessa i valoro el que escriuen els homes. Però, després de trenta anys al món literari, penso que ja no es poden explicar les lletres catalanes sense les dones escriptores. Quan anava a l’escola, només ens parlaven, com a molt, de Mercè Rodoreda i Víctor Català, però n’hi havia unes altres, com ara Aurora Bertrana, completament fora dels llibres de text. També penso que cal reivindicar l’obra dels escriptors que van néixer als anys quaranta i cinquanta, que em sembla que s’obliden. El llibre, en aquest sentit, també parla de l’edatisme i totes les injustícies que es cometen. També literàries.

Té molt a veure amb allò que dèieu de la necessitat de novetat constant, de carn fresca, oi?
—Quan en tens cinquanta-un i en fa uns quants que ets en aquest món, pots observar què es fa amb una escriptora de vint-i-cinc. Potser t’agrada molt, però igualment t’adones que al final no és allò que ella fa, sinó allò que fan amb ella. I penses, d’aquí a vint anys, què passarà? En canvi, hem oblidat gent com l’Isidre Grau, que si fos anglès seria absolutament reivindicat.

Aquest edatisme és propi de la literatura catalana, sempre amb por de no tenir continuïtat?
—Per ser una literatura sense un estat al darrere, som una literatura de l’hòstia. No des d’ara, sinó des de Ramon Llull. L’edatisme i l’oblit són fenòmens que passen arreu. I ara, els homes, que sempre han viscut aquesta situació de privilegi, també senten coses. Hi ha un procés de fer les paus amb unes absències històriques molt grans, i a partir d’aquí, el temps ho anirà posant tot a lloc. Pel que fa a mi, la consciència de ser una baula ja hi és des del mateix títol, que és una vers d’Antònia Vicens. L’Antònia Vicens m’inspira, no només com a escriptora, sinó com a dona. Va guanyar de molt jove el premi Sant Jordi, però quan la volien fer entrar al sistema, se’n va tornar a Palma, i a cinquanta llargs comença a escriure poesia. Una poesia que a molts ens ha inspirat. Em sento baula entre una Vicens i una Maria Barbal i les que vénen després, com ara Núria Bendicho.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor