Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

‘Alcarràs, Torres de Segre o Aitona són tan a la vora que passen desapercebuts, són en un mapa invisible: situats però inexistents, com les coses que hi passen.’ Això escrivia Francesc Serés (Saidí, 1972) a La pell de la frontera (Quaderns Crema, 2014) per a referir-se a un paisatge i a una gent que va retratar aleshores i que sovint són oblidats socialment, mediàticament, políticament, tret dels moments d’esclat d’una crisi, que els fan aparèixer. Com ha passat enguany amb les imatges de temporers malvivint als carrers de Lleida en plena pandèmia de la covid-19. ‘Això ha fet la dissonància encara més gran, però jo fa quaranta anys que ho veig’, diu l’escriptor en aquesta entrevista, on parla de l’absència total de l’estat en aquesta terra, deixant sempre sols els ajuntaments i els pagesos i despullats de drets tots aquests homes que vénen cada any a treballar-hi.

Cada any, aquest món ‘que va com una bala’, en paraules de Serés, expulsa gent de tal manera que ens la deixa davant de casa. I és al Segrià i al Baix Cinca ‘on el món xoca d’una manera més nua i més forta amb Catalunya.’ Però no només, perquè ‘quants anys fa que veieu aquests nois arrossegant ferralla pel carrer a Barcelona?’ És això que ens ensenyava a La pell de la frontera, i que Serés ha revisitat en certa manera en el documentari El cost de la fruita (vídeo), de Clara Barbal i Pablo Rogero, i és això que ens explica en aquesta conversa que fem a distància, l’un a la Garrotxa i l’altre a Barcelona, encara mig confinats.

L’epidèmia ha fet més visibles els temporers, però els problemes que tenen hi són cada any.
—Com que les circumstàncies de cada any canvien, cada any té una visibilitat diferent. I cada primavera es repeteix aquesta arribada de temporers al Baix Segrià i al Baix Cinca. Però com que el temps passa, cada primavera i cada estiu prenen les connotacions pròpies del temps en què vivim. Si l’any que ve hi ha un terratrèmol, aquesta gent vindrà amb un terratrèmol. Doncs, enguany ha tocat aquesta situació amb la covid-19, que era previsible que passés.

Per com d’exposada quedaria aquesta gent?
—Quan pensava en el tipus de vida, d’habitatge i de malviure de molts dels temporers al Segrià i al Baix Cinca, i hi sumava la covid-19, tot feia pensar que indefectiblement hi hauria algun problema. Era inevitable. Què ha passat? Crec que la potència icònica de gent dormint al carrer en un moment en què té tant de valor tenir una casa i sentir-se protegit per una llar, ha fet una dissonància encara més gran. I més quan feia dies que anaven dient que calia aplicar una política de cures, que calia que ens cuidéssim, que ens ajudéssim, que no sortíssim, tot molt pautat i amb una disciplina social molt marcada. I arriben unes persones que no tenen cap d’aquests codis perquè no comparteixen amb tu ni el teu grau de benestar, ni les teves expectatives, ni la teva capacitat de tenir una casa i un refugi. Per això aquest contrast.

Que ens trenca l’esquema amb què nosaltres hem afrontat la pandèmia.
—Ens trenquen els esquemes perquè impugnen molts dels valors sobre els quals hem constituït una societat, que són una feina més o menys estable –i ho dic bo i sabent que això ja ha desaparegut de l’horitzó d’expectatives–, la voluntat de tenir una casa… Hi ha un seguit de valors que més o menys hem intentat de mantenir, com ara l’estabilitat, la família, una feina digna, un treball de qualitat… Què fa tota aquesta gent quan arriba? Ens fa un examen cada any, i a veure si el passem com a societat.

En quin sentit?
—Sobre com ens relacionem amb un fenomen com aquest, perquè ens interroga sobre un aspecte tan clau com el de la producció d’aliments. Nosaltres hem passat un confinament i no ha faltat el menjar als supermercats. Molta d’aquesta gent prové de països on no hi ha els productes més bàsics. Molts d’ells no tenen res, fugen de pobreses extremes, de sequeres que han anorreat parts senceres d’un país, d’altres fugen de guerres i, per afegir-hi gravetat, el trajecte que han fet per a arribar fins aquí ha estat una autèntica odissea. Els qui han vingut, per exemple, de Mali o del Níger o de Sierra Leone, fugen d’una situació de pre-guerra, o de dominació o d’abús. Tot això contrasta en essència amb el tipus de societat que nosaltres volem construir, que és una societat de la seguretat, d’una certa estabilitat emocional i social. Aquesta mena d’autoajuda social nostra, sobretot durant la covid-19, contrasta molt amb el fet de veure que el món funciona així, i que el món funciona expulsant gent de tal manera que te la llença al carrer de sota de casa i te la deixa dormint allà. És com si hi hagués una força centrífuga i t’arribés el desastre davant de casa en forma d’una persona que ha estat llançada al pedrís de l’entrada de casa nostra.

Aquesta realitat us l’heu trobada de fa molts anys als pobles de la Franja i del Segrià.
—Hi ha la diferència entre els qui ho hem viscut des que érem petits, i jo fa quaranta anys que ho veig, i els qui ho veuen per primera vegada i es demanen què hi passa, allà.

Perquè hi ha un moment que sembla que s’esfumin i desapareguin, i que amb la nova temporada de recollida de la fruita tornin a aparèixer, i sempre amb els mateixos problemes.
—Jo diria que el Baix Segrià i el Baix Cinca deuen ser un dels llocs on el món xoca d’una manera més nua i més forta amb Catalunya. Com interactua el món amb Catalunya? En quins llocs ho fa d’una manera més bèstia? Diries que hi ha patrons culturals, la música pop, l’apropiació que fem de tot allò que ens arriba d’arreu de món, hi ha l’economia globalitzada, el turisme… Però d’una manera tan descarnada, allà on frega el món d’una manera més global amb gent que ve dels països de l’est, de l’Àfrica, de l’Àsia, d’Amèrica Llatina…

I això any rere any.
—Això passa cada any, sí. Mentre continuï el model de producció que tenim, som en una economia absolutament neoliberal, anem a grans produccions per marges molt petits. Ens movem amb unes xifres que generen aquestes bestieses, aquestes desigualtats, és a dir, que hi hagi gent dormint al carrer, sí. Perquè en algun lloc tota aquesta gent va essent desposseïda, perquè la força del capital és tan forta que mareja. És com una fàbrica global instal·lada allà que necessita energia permanent. I una energia que és humana.

Tenint en compte que es repeteix cada any, per què acaba passant que sempre n’hi ha tants que malviuen? No s’hi pot fer res?
—És que molta gent té la necessitat de cercar una imatge fixa d’això que passa. I no hi és. Hi ha una dinàmica de fets, que vol dir que durant tots aquests anys les condicions de treball de la zona també han canviat. En algun moment una família podia viure amb dues hectàrees de fruita, i ara potser en necessita vuitanta. Això significa un increment de la mà d’obra, sobretot al pic de l’estiu però també en un pic a l’hivern perquè els arbres s’han de podar, etc. Com ho arregles, això? Hi ha un efecte crida que és evident, i que tampoc té a veure només amb una qüestió de papers o no papers. Avui els pagesos, en un 90% llarg de casos, no contracten pas sense papers, perquè ningú no s’hi arrisca. I els sous són tan baixos que de vegades ni cal… Encara tenim la imatge d’una casa en la societat tradicional en què hi ha un pagès que lloga els immigrants, però cada vegada més són grans empreses i grans explotacions les que fan això. I grans grups d’inversió.

I el petit pagès?
—El petit pagès va desapareixent, i aviat no en quedaran. Si ajuntes la por que té tothom de tenir una inspecció de treball, els casos de contractes sense papers no són ni de bon tros el més habitual. Jo no en conec. La gent no s’arrisca. I passa que el nivell de misèria que pateix gent fins i tot amb papers és tan gran… Cada cap de setmana hi ha molta gent immigrada que viu a Barcelona i que va a Lleida a collir. Quan em dieu que cada any això es repeteix, ho formularia d’una altra manera: jo fa molts anys que a Barcelona veig gent que arrossega una manta amb ulleres, o amb bosses de falsificacions de Gucci. Quants anys fa que veieu el top manta i no s’ha resolt? I és Barcelona. Quants anys fa que veieu aquests nois arrossegant ferralla pel carrer? I hi són sempre, hivern i estiu. I gent dormint al carrer, també a Barcelona. Però passa de vegades que va bé tenir Lleida per a dir, ‘ostres, mireu què hi passa, allà!’ Però que no veieu que aquí al carrer teniu un nano que arrossega un carretó ple de ferralla? I al centre, que no hi veieu gent dormint al carrer i als caixers? Jo n’hi veig molts. Doncs això a Lleida es declina d’una altra manera, i continuarà passant, perquè encara hi ha un efecte crida.

Com es gestiona aquest efecte crida?
—És que d’entrada, sembla que es posi la prova de càrrega del problema sobre els pagesos. I hi ha un estament que es diu assistència social, n’hi ha un altre que es diu policia i Mossos d’Esquadra, control de duanes… On és tota aquesta gent? Després de tant de temps, de tants anys, com és que l’estat no s’hi ha posat?

Què voleu dir? Que hi ha laxitud?
—No, vull obrir el focus. Aquí hi ha un efecte crida, sí, i amb gent dormint al carrer. Però, qui l’ha de solucionar? Els batlles de la zona? L’estat? Qui se n’ha d’encarregar? Als batlles tot això els supera any rere any. Pots tenir albergs, d’acord, però sempre depens de la quantitat de gent que et vindrà, i sempre te’n pot venir més. Doncs, home, després de quaranta anys veient que això passa, que l’estat no hagi fet absolutament res per aquesta gent, més enllà de posar aquelles tanques a Ceuta i Melilla… És per això que em demano com ha fallat l’estat.

I quina és aquesta fallida d’estat que hi veieu?
—Una de les coses que més sobtava a la gent que venia era la total absència d’estat, d’administració, de responsabilitat pública. Cada any arribaven centenars de temporers d’arreu del món i ningú se’n cuidava. Els immigrants estaven deixats de la mà de Déu i la gent de la zona feia el que podia, alguns més, uns altres poc, uns altres res. Ja no parlo d’educació a l’escola, de formació als pagesos o d’informació bàsica. Dic que durant moltíssims anys no vaig veure mai un assistent social o un reforç de la sanitat pública o un mediador. Potser aquests darrers anys, però és que ara l’empresa és qui ha substituït aquest paper organitzatiu en el cas d’una part dels temporers contractats en origen, romanesos i búlgars, la major part. D’un estat que posa filferro amb ganivetes, que paga al Marroc perquè no deixi passar immigrants, que amb els altres països de la Unió Europea paga a Turquia perquè faci de tap, què en vols esperar? Per a l’estat, la major part d’aquests homes, i parlo d’homes perquè el percentatge és elevadíssim, no com en zones com Huelva, no són subjectes amb drets. De fet, no són. Per això de vegades sap greu quan s’acusa els ajuntaments o els pagesos de no fer prou perquè l’estat els ha deixat sempre sols. La suma d’immigrants, agricultura i pobles petits, què voleu que li interessi, a l’estat?

Penseu que hi ha una mica d’hipocresia en el fet que ens hi hàgim fixat més aquestes setmanes que no altres anys?
—Vivim en una hipocresia permanent respecte de l’altre. Hi havia molta gent que anava a Grècia a veure els refugiats i que no havia estat mai a Lleida. No tothom és hipòcrita, és clar, i hi ha molt bona gent a qui se li trenca el cor quan veu gent dormint al carrer. Però amb el bon cor no en fem prou. Què ha faltat? Han faltat polítiques efectives concretes sobre aquest fenomen concret i les causes que el provoquen.

Trobeu que hi ha un racisme estructural?
—Mireu, us parlaré de mi. Vaig créixer aplaudint els pistolers que mataven indis i admirant un senyor blanc que era el rei de la selva i que era molt superior a uns negres que més que persones eren caricatures, servents. Us recordo que Saidí és Franja, Aragó, que hi ha el Pilar, que hi ha el 12 d’octubre i que hi ha un dia de la hispanitat que commemora l’expansió d’Espanya per Amèrica. I que la història d’Espanya ha estat construïda sobre el mite de la Reconquesta. Sabeu quin és l’escut de Saidí? El cap d’un moro, tallat, que sagna. Ara ja no té sang, però en tenia. I no és una excepció, a l’escut d’Aragó n’hi ha quatre més. Hem crescut amb l’aversió al gitano. Com voleu que no siguem racistes? Però és que hem crescut amb odi a la diferència. Jo recordo el calvari d’un noi que tenia una veu una mica més femenina. Quan vaig enrere, i sense voler semblar cínic, penso que encara hem sortit prou bé. La cosa fotuda és que tot això són formes culturals i socials que acaben creant jurisprudència perquè també en deriven. Acaben creant marcs normatius que fan que molta gent trobi normal que es disparin pilotes de goma a uns homes que demanen ajuda perquè s’ofeguen, com és el cas del Tarajal, que acabin internats als CIE, que es vegin desprotegits de tota mena de drets i que, finalment, ho tinguin infinitament més complicat que nosaltres per sortir-se’n. La cosa més terrible de tot això és que els situa en un pla de desigualtat que fa que acabi donant la raó al punt de partida: s’ho mereixen.

D’això en parlàveu al llibre fa més deu anys, quan esclatava la crisi econòmica. Com ha canviat en una dècada la situació a Lleida?
—El llibre no deixa de ser una percepció subjectiva de tot el que ha passat. I quan em parleu de crisi penso que jo vaig deixar una feina fixa el 2010. Perquè estava tip de sentir a parlar de la crisi. No tenia càrregues, és cert, però em repetia l’eco de totes les crisis que havia vist de petit a la pagesia. Per a mi i per a molta altra gent que venim d’aquesta zona, la crisi del 2008 va ser petita quan la compares amb les crisis agrícoles que vam viure als vuitanta i als noranta. És la veritat. Vull dir que al final també és important la percepció que tothom té de la crisi, com l’afecta i què ha viscut abans.

I en el vostre cas, en el de la gent que us envoltava?
—Jo a casa estava acostumat a anys en què no havíem fet ni cinc de calaix, perquè hi havia hagut alguna pedregada, perquè la collita aquell any no valia res… I aquell any cobries despesa tot just o hi perdies diners, o treballaves molt per arribar a final de mes. La crisi econòmica era permanent. Perquè una estructura com el nucli familiar agrari no estava preparada per al capitalisme salvatge al qual ens enfrontàvem. Era una altra mentalitat. Si a una estructura familiar li dius, ‘mira, ara has de produir el doble’, com ho fa? Més enllà dels contes del somni americà, com ho fas? T’arruïnes. No pots competir. Per això ens quedem sense pagesos. I després, hi ha la percepció de dir: tota aquesta gent que arriba aquí i que dorm al carrer, com els explico jo que estem en crisi? Ja pot petar Lehman Brothers, que continuen dormint al carrer. Són escales tan diferents que jo diria que aquesta gent ens van posar davant un mirall sobre la crisi que teníem. El ventall de l’experiència és enorme, i la teva crisi, la del 2008, per més grossa que ens sembli, és una cosa més de les moltes que passen al món.

Però el món de fa deu anys o dotze no és igual que el d’avui. Com ha canviat tot això, tant per a la pagesia com per als temporers i els treballadors que hi van?
—Pel que fa al model econòmic no ha variat gaire de fa deu anys. Només s’ha perfeccionat el mecanisme d’explotació, que ara és més acurat, amb uns Excel més perfectes. El principal canvi que hi va haver va arribar amb la millora de les comunicacions, quan va arribar l’electrònica i internet i ja podies pensar com exportar a països com la Xina. Aquest fou el canvi, però no és de fa deu anys, sinó d’abans. Això sí que fou una revolució. Quan arribaven els temporers als anys vuitanta havies de mirar en un atles on queia Mali. I ara tots tenen telèfon i es poden comunicar amb els de casa. Quan jo era petit, aquella gent no podien ni trucar per telèfon; enviaven els diners dins de postals tallades per la meitat. Això, evidentment, ha canviat. Però el canvi més important és que nosaltres, els autòctons blancs, entre cometes, no som els únics que comencem a parlar-ne, d’aquesta realitat.

També en parlen ells.
—I això és el que més m’agrada. Aquells primers immigrats han tingut fills, i són gent trempada i alguns tenen carreres i tenen formació, i reflexionen sobre tot això. Perquè els arriba la literatura sobre capitalisme, sobre feminisme, sobre com podem millorar o empitjorar el món, sobre drets humans, estudis culturals… ‘Nosaltres som fills d’immigrants en un món que és ple d’immigrants, anem a veure què ha passat en altres llocs’, es pregunten. Penso que el canvi més substancial és que després d’aquest temps que ha passat, tenim més a prop el dia que els fills dels immigrants escriuran la seva pròpia ‘Pell de la frontera’. La qüestió més important és que hi ha gent que ja no deixa que ningú parli per ells, i això és importantíssim. Per mi, és meravellós perquè vol dir que jo tindré una visió paral·lela, complementària o confrontada amb el meu llibre, que em diguin que el seu pare no ho va veure com ho explicava jo. Només hem gratat la superfície de tot el fenomen, això tan sols ha començat. Ja hi ha una primera generació de reemplaçament dels immigrants que reflexiona sobre qui són i què és aquest país on han anat a parar. El canvi que més m’interessa és el social, què ens pot ensenyar tota aquesta gent i què en podem aprendre.

Què en podem aprendre doncs?
—Tinc unes grans esperances amb els fills d’aquests immigrants. Entre més coses, perquè els he tingut a l’escola, durant els cinc anys que vaig ser professor. Passa que hem de donar espais, possibilitats i igualtat d’oportunitats. Per això em demano quines administracions faran possible que aquesta gent tingui les mateixes oportunitats que nosaltres, sense falsos paternalismes. Poden aportar una visió de Catalunya absolutament diferent, com ha passat amb les onades migratòries que han arribat. Per mi, són una gran esperança sobre com Catalunya es pot relacionar amb el món. Per això hem de defensar la igualtat d’oportunitats, que no tinguin la sensació que han arribat a un país que no els les dóna. Hi haurà una nova generació de gent que ens donarà la seva visió del país, una visió nova, que ens canviarà a tots.

De fet ja passa.
—Sí, per exemple, tenim escriptors els pares dels quals van arribar fa temps aquí. I ho tenim en tots els àmbits de la societat. És una raó de més perquè reflexionem sobre la pobresa estructural i aquest racisme implícit que tots portem dins, poc o molt.

Heu revisitat llocs o gent que apareixien al llibre?
—Els llocs i els paisatges sí, evidentment. Però la gent es mou molt, i moltes de les persones que van arribar al Baix Cinca i al Baix Segrià hi anaven com un primer estadi, el seu somni no era arribar-hi. Tenen molts altres somnis i tampoc no tenen cap deute moral amb la zona, on arriben per guanyar-se la vida i enviar els diners a casa. Hi ha una mobilitat molt gran. Sí que passa que al final acabes reproduint l’esquema, que parlem de col·lectius, però cadascuna d’aquestes persones té una biografia pròpia.

L’entorn i les circumstàncies dels qui arriben potser sí que han canviat.
—Ara hi ha molta gent que arriba que ja ha crescut amb internet, i que té estudis al seu país, que té una mirada sobre el món que interpel·la d’una manera diferent de com ho feia fa molts anys. Això ha canviat, sí. Que tinguem una imatge fixa no vol dir que el món no avanci a tota màquina, va com una bala. Quina percepció tinc dels grups que arriben? Són els grups que arriben i dormen a Lleida. Però cadascú ve d’un país diferent i té unes aspiracions diferents. La foto d’avui la pots intercanviar amb una de fa vint anys o trenta, nosaltres tendim a agrupar i a classificar per entendre, però el grup pot deshumanitzar, cada persona és una biografia. I cada situació, diferent. Recordo que també dormien a la plaça de Catalunya de Barcelona.

I els van acabar enviant a Lleida.
—Sí, i ho va fer un govern molt progressista, en aquell moment. Ho recordo molt bé. Primer els va fer moure per tot Barcelona. Perquè era l’única manera que no fossin il·legals; si estaven quiets eren il·legals, si estaven en trànsit, no. Aleshores, veies dos-cents o tres-cents immigrants movent-se per Barcelona per no ser il·legals. Quina bogeria, caminaven tot el dia. I es va acabar quan van dir prou ximpleries, això no ens interessa, cap a Lleida.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.