Èric Lluent: “Des del 1973 no s’havia evacuat tanta població a Islàndia”

Islàndia ha viscut aquests darrers dies una activitat sísmica sense precedents. Dissabte, les autoritats van declarar l’estat d’emergència per risc d’erupció volcànica després d’haver registrat més d’un miler de terratrèmols en un sol dia i van desallotjar el municipi de Grindavík, on viuen gairebé 4.000 habitants. Els experts assenyalen que hi pot haver una erupció imminent, i la incògnita és com serà. La pitjor situació és que hi hagi una erupció al bell mig d’aquest municipi. En parlem amb Èric Lluent, escriptor i periodista català que viu a Reykjavík. Precisament, acaba de publicar Islàndia, l’illa del vent (Ara Llibres), en què retrata com els islandesos s’han adaptat històricament a aquestes situacions. L’optimisme i la resiliència, diu, en són les claus.

—Com es viu la situació actual?
—Jo sóc a Reykjavík, a la capital, i aquí la vida continua com sempre. L’únic lloc on la gent s’ha hagut d’evacuar és Grindavík, una població d’unes 3.700 persones. Es va evacuar la nit de divendres a dissabte i hi ha una zona restringida, la planta d’energia geotèrmica de Svartsengi i la famosa Llacuna Blava. Hi ha un corredor d’uns quinze quilòmetres de llargada a centenars de metres de la superfície, molt a prop. És una intrusió de magma que va de sud-oest a nord-est, seguint la línia de la dorsal mesoatlàntica, i que passa just per sota de la trama urbana de Grindavík, on s’han obert esquerdes. El pitjor escenari seria que l’erupció fos al bell mig d’aquesta població pesquera, que és petita des de la nostra perspectiva, però no des de la perspectiva islandesa.

—Quines són les situacions possibles?
—La millor seria una erupció als afores de Grindavík. La pitjor, una erupció a Grindavík mateix. També pot ser que l’erupció tingui lloc sota l’aigua, que podria ser més explosiva i generar més cendra. També pot passar que, en poques setmanes, s’obrin diferents punts de sortida. No és una situació o una altra, en podrien ser dues o tres.

—Heu explicat que la pitjor és la més probable.
—Experts de la Televisió Nacional d’Islàndia explicaven que el magma es troba a desenes de metres de la superfície a la zona de Grindavík. La situació canvia molt ràpidament. Com que no són sistemes centrals, no sabem mai per on apareixerà el magma, i hi ha moltes incògnites.

—Pot ser molt imminent?
—Quan diem imminent, sempre parlem de temps geològic. Geològicament, no és rellevant si són tres hores o dotze mesos. Quan les autoritats diuen “imminent”, fan referència a hores o dies. Sí que hi ha una acumulació de magma i el magma no tornarà cap avall. Encara que s’aturés ara, que seria una de les millors notícies, aquesta acumulació de magma està preparada. Quan hi tornés a haver pressió, podria generar una nova erupció volcànica d’aquí a uns mesos. No sembla gaire probable que s’aturi, però seria la millor situació de totes.

—Hi ha imatges en què es veuen carreteres completament destruïdes. En cas d’erupció a Grindavík, quines en serien les conseqüències?
—Hem de ser prudents, perquè aquí entraríem en l’especulació. Una fissura pot tenir centenars de metres o pot ser un con volcànic, depèn molt del punt de sortida. Penso en el precedent més proper, del 1973: a l’illa Heimaey, un 20% de la població va quedar destruïda per una llengua de lava. Van fer tots els esforços per a tornar a poblar-la i la gent hi continua vivint. Des del 1973 no s’havia evacuat tanta població a Islàndia. Prefereixo no avançar situacions apocalíptiques i entendre que els islandesos han viscut més de mil anys en aquesta illa i que en aquest temps hi ha hagut centenars d’erupcions. Algunes vegades, han impedit que la gent continués habitant determinades zones, però es farà tot el possible perquè Grindavík tingui futur. Parlem de tres escenaris especulatius: que hi hagi una erupció, que sigui a Grindavík i que afecti una part molt important de la població. Els enginyers també intentaran de construir murs de contenció per a dur la lava cap a on sigui menys crític. Encara no podem parlar d’una Grindavík que no es pugui habitar, però aquesta possibilitat és en la ment dels evacuats.

—Com ho viuen?
—He parlat amb una persona que viu a quinze minuts d’allà però que hi era durant l’evacuació. La majoria no en vol parlar perquè estan pendents d’una autèntica rifa, els volcans no es poden predir. I cada vegada ha estat pitjor. Fa set dies, el pitjor escenari era que l’erupció tingués lloc al nord i pogués arribar en unes hores a Grindavík, però hi havia marge de reacció. Però tota l’activitat a partir de divendres, tots els terratrèmols, van començar a obrir grans esquerdes. Hi ha esquerdes de 120 centímetres d’amplada i sots de més d’un metre o dos de profunditat. En les erupcions dels últims anys, s’han creat unes esquerdes de 10 centímetres en dos anys. I ja és molt. Aquí, en unes hores, es va obrir una esquerda de 120 centímetres. És un fet gairebé sense precedents en molts sentits. Hi va haver 350 terratrèmols per sobre de magnitud 3 en un dia en una mateixa regió. Parlem de cases tremolant durant hores, amb cinc o sis sacsejades molt fortes per minut. Ser allà era realment terrorífic.

—Malgrat que és un país preparat per a aquests fenòmens, aquest ha estat excepcional.
—No he sabut trobar cap precedent de tants terratrèmols, tot i que és difícil d’afirmar perquè anteriorment no hi havia tantes dades. Pel que fa només a l’evacuació, el precedent sí que és el 1973. Molts van marxar abans que n’ordenessin l’evacuació, i si van marxar aterrits vol dir que era realment terrorífic, perquè si algú està acostumat als terratrèmols és la gent de Grindavík. Jo he sentit molts terratrèmols des de la capital, però sóc a 40 quilòmetres de l’epicentre. Se’m mou la casa, però no és igual. Fa dues setmanes, vaig sentir un terratrèmol de 4,3 quan era a la muntanya al costat de Grindavík i la impressió que fa ser a prop de l’epicentre no és comparable. Es va moure tota la muntanya, no és un tremolor comparable a quan et passa el metro per sota, sinó que perds la verticalitat absolutament, es mou tot el paisatge. Això dins una casa és horrorós.

—Com és viure en un país acostumat a aquesta mena de fenòmens?
—Acabo de publicar un llibre que es diu Islàndia, l’illa del vent. L’interès principal era entendre com els habitants s’han adaptat a aquesta geologia, al clima i a la geografia, que són brutals. A Islàndia, l’optimisme és un recurs de supervivència. És un optimisme innat, que des de fora pot semblar naïf. Sense aquest optimisme i una resiliència extraordinària, no podrien haver sobreviscut. Avui dia es treballa amb la població de zones en què pot haver-hi erupcions i es fan reunions amb experts, normalment geòlegs, però també psicòlegs, per a instruir sobre com reaccionar. Un dels experts que vaig entrevistar diu a les persones que ho viuen que els islandesos fa més de mil anys que són a Islàndia i, de moment, cap volcà no els ha vençut totalment. Hi ha zones inhabitades perquè hi va haver una gran erupció a final del segle XVIII que va matar el 20% de la població. Hi ha hagut desgràcies, però s’han anat adaptant.

—Al llibre parleu amb una família afectada per erupcions volcàniques.
—A banda de la crònica de les erupcions del 2021, entrevisto un nen i la seva mare sobre com s’han adaptat als terratrèmols i com és viure amb aquesta amenaça permanent. S’havien plantejat d’anar-se’n del poble, però ara estaven més tranquils. Invertien a renovar casa seva i confiaven en les autoritats. Però ara és una de les famílies que ha hagut de marxar, el corredor de magma passa just per sota del seu habitatge. Encara no he pogut tornar a parlar-hi, ara mateix hi ha molta organització per a donar suport i un gran respecte per a no molestar. És gent que no sap què passarà, potser hi tornen a viure o potser el poble ja no és habitable.

—Com ho viviu personalment?
—Els terratrèmols els havíem sentit més unes altres vegades, a la capital. No en sé el motiu, potser perquè és una mica més lluny, però és estrany. El 2020 i 2021 havíem arribat a veure ones que passaven pel terra de casa, com una ona expansiva i el terra fent una mena d’onada. No sofrim tanta activitat sísmica com altres vegades, però és força pertorbador imaginar el pitjor escenari. Fa una setmana, érem amb els nens a la piscina de Grindavík i ara aquella piscina és just a la zona on s’han obert les grans esquerdes i podria desaparèixer. És força pertorbador, malgrat que no hi hagi viscut. I, a sobre, moltes persones van deixar-hi els animals domèstics perquè els van treure molt de pressa del poble: gats, ocells, cavalls, ovelles… Han pogut treure alguns animals, però els han prohibit d’entrar-hi. I els han prohibit de tornar-hi a recuperar objectes, és colpidor. Ahir van entrar unes vint famílies a un districte de granges, però és poca gent. Hi havia una dona que explicava que s’havia hagut de preguntar: “En només cinc minuts, què agafo, sabent que potser no torno a casa mai més?” Va agafar les fotografies dels seus néts, el vestit del casament i poca cosa més.