‘La tertúlia proscrita’

Elies Monxolí: “En ‘Jardí de meravelles’ hi ha un amor als Països Catalans, una consciència d’unitat”

  • Entrevista al músic Elies Monxolí, que demà presenta el llibre-disc 'Jardí de Meravelles' a l’Espai VilaWeb de Barcelona

VilaWeb
Laura Escartí
12.12.2023 - 21:40
Actualització: 13.12.2023 - 18:47

Demà, 14 de desembre, el músic i cantant Elies Monxolí (Paiporta, 1970) presenta el seu nou treball a l’Espai VilaWeb de Barcelona, un llibre-disc il·lustrat que atresora una mena d’Arcàdia plena d’amor. Jardí de Meravelles narra un viatge a través de poetes i pensadors que dialoguen amb el lector. Hi apareixen figures clàssiques com ara Homer, Dante, Ovidi i Plató, i noms reconeguts de la literatura catalana, com Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Joan Fuster, Ramon Llull, Maria Josep Escrivà, Ausiàs Marc i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. També hi ha Joan de la Creu, Ibn Khafaja i John Lennon.

Elies té una llarga experiència com a intèrpret en orquestres simfòniques i grups de cambra professionals a tot Europa. És catedràtic de trompa al Conservatori Superior de Música de Castelló i trompa solista de Plural Ensemble. Ha publicat sis discs, entre els quals Odissea, el viatge de Ningú (2017). Està content de presentar Jardí de Meravelles a l’Espai VilaWeb a Barcelona, i fa una crida perquè el disc es puga escoltar més enllà del País Valencià, que hi haja un mercat comú als Països Catalans. En l’acte, que serà presentat per Vicent Partal, també hi participaran Laura Borràs i Empar Sáez.

Jardí de Meravelles. Podríem dir que és un homenatge a Llull i a Estellés?
—També [riu]. No ho havia pensat, això de l’homenatge a Estellés. A Llull, sí. D’alguna manera sí que ho és, pel nom. Però, vaja, en realitat tampoc no pensava molt en ells, quan ho vaig fer. En el cas d’Estellés, són meravelles quotidianes, encara que també hi ha molt de dolor, és molt real, molt de la vida. Açò és un conte musical i el personatge que fa el viatge es va trobant. Hi ha molts poetes en joc. Al principi hi ha una caverna i després hi ha una eixida al jardí, que és un jardí de saviesa, de bellesa i d’amor. Bàsicament, són eixes tres paraules, la tríada platònica. Quasi tot són poemes d’amor. Tant en l’Odissea com en el Jardí de meravelles hi ha un vessant espiritual.

És un viatge propi aquest disc?
—És un viatge propi i és un viatge universal. És una invitació a eixir de la caverna. I és una celebració de l’amor, de la vida, de la poesia. Es pot dir que la caverna en què els humans podem estar és el viure en el temps. És el viure aferrat al passat, amb els desitjos pel futur, amb la por per allò que et pot passar. Això està molt en voga avui i s’ha d’entendre bé. No vol dir que el passat s’haja d’oblidar. Però vol dir que hi ha una oportunitat d’entrar en un jardí de felicitat quan contemplem el present i no estem aferrats al passat ni al futur. Tot i que no és possible negar-los i s’hi ha de conviure. Però hi ha com una escletxa en l’instant present. El Jardí de meravelles és una invitació a viure en el present.

I com és aquest jardí?
—És un lloc idealitzat, entre l’infern i el paradís. És una Arcàdia, un locus amoenus, que vol dir ‘lloc amè’. I és un lloc de la imaginació, evidentment, perquè Fuster no és viu i jo el faig viure. Li faig dir coses. Després de tot aquest viatge per aquest jardí, hi ha dues cançons on apareix Penèlope, que s’emporta el lector cap amunt, per unes escales de llum, a través d’una cosmovisió del paradís de Dante. I al final es troba un personatge molt important, que és la mare. Hi ha molta influència de Dante.

És un viatge d’aprenentatge. La continuació del vostre treball anterior, l’Odissea, el viatge de Ningú?
—Sí. L’Odissea és el gran viatge d’aprenentatge. De fet, la música de quan Ulisses arriba a Ítaca és la mateixa que la del jardí. Ix de la caverna del temps, i entra al jardí que és Ítaca, i contempla el moment, que solament pot estar en l’eternitat. L’eternitat no està en el futur ni en el passat, evidentment. I la llum del jardí revela un nou univers. Ítaca està transfigurada. I quina Ítaca? La nostra, la d’Espriu, Fuster, Salvat-Papasseit…

Hi ha un rerefons identitari, de país, en aquest viatge. Són els Països Catalans la destinació final?
—I tant que ho són. Però els Països Catalans tampoc no es poden entendre aïllats del món. Per tant, tenim Dante, tenim Plató, tenim Ovidi, el poeta llatí. Una de les últimes cançons és un hadit musulmà, “L’arbre del paradís”. I diu que de l’arrel d’aquest arbre brollen els rius Aude, Segura i d’Algendar. Aquests tres rius són el nord, sud i est dels Països Catalans. Aleshores, dic que nosaltres som al paradís. “L’arbre del paradís” és aquest territori, el nostre país. Hi ha un amor als Països Catalans, una consciència d’unitat i de necessitat d’establir lligams molt més forts. D’unir-nos i no separar-nos.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Al llibre-disc hi ha l’amor, de formes diferents. El conte és ple de tendresa i contemplació…
—Sí, hi ha moltes classes d’amor. Hi apareix l’amor de la mare, per exemple, en “Les roses recordades” de Salvador Espriu. Hi apareix l’amor més sensual, en la cançó de Joan Fuster “Nu de noia”. I l’amor mitològic, amb Daphne i Apol·lo, i Narcís i Eco. Hi ha l’amor a la natura amb els poemes d’Ibn Khafaja, que són una autèntica meravella. I al final hi ha una cançó que es diu “Jardins de llum”, en què apareix l’amor contemplatiu, i que mira cap a un altre món. Ací hi trobem alguns versos del llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.

—També diu que l’amor és el gran tema de la humanitat…
—L’amor és a la base de tot el que fem. L’amor al país, a la llengua, a una persona, a tu mateix… Però ha de ser total, l’amor com una substància que en si té sentit. I aleshores esclata dins teu i tot és amor. Això seria el final del camí, on hi ha una unitat entre tu i totes les coses. L’amor és allò que hi dóna sentit. La realitat és el mateix amor. Però parle d’una realitat espiritual, d’una persona que ja ha transcendit tots els amors i que és purament en el present. I és una qualitat de vida extraordinària. Perquè tot és un regal. Imagina’t viure així.

—…
—És a dir, el passat i el futur moren per la pura presència, que és on viu allò sagrat en nosaltres. La felicitat, el jardí de Llull. El que busquem tots. La nostra Ítaca. La plenitud del ser. Passat i futur cauen i queda la pura contemplació del present.

Com és el procés creatiu?
—És una altra gran pregunta que sempre em fan. Toni Mestre em va entrevistar quan jo tenia setze anys i començava a cantar, i em va preguntar com ho feia això de compondre. Li vaig dir: “És que no ho faig jo.” Tinc la sensació de no ser jo qui ho fa. I això, que en aquell moment no sabia explicar-ho millor, amb el temps m’he adonat que és el que diuen els grecs, que són les muses, la inspiració. Vaig llegir el poema i les muses em van regalar la música. La meua manera de compondre és aquesta. Cadascú té la seua, però jo entre en un estat una miqueta diferent, una vibració més amorosa, més bonica, més bella, i de sobte hi ha una obertura en mi i ve la música. I quan això es tanca ja no hi ha res a fer.

Només hi ha la presència d’una dona…
—Els meus referents són aquests i punt. No m’he plantejat res més. Si eren dones o eren homes, per a mi és completament secundari. Però, dit això, sóc conscient de la invisibilització de la dona al llarg de moltíssim de temps. I no hi estic d’acord, evidentment. I sí, hauria pogut haver-hi més dones, però no m’ho puc plantejar així, com un contingent. Sentir-me mal per això seria absurd.

L’obra aplega arts diverses: poesia, música, interpretació i il·lustració. Com es mesclen?
—Wagner parlava de l’obra d’art total, ell volia unir totes les arts. En xicotet, és el que he intentat fer i Edicions 96 m’ho ha permès. També hi ha l’espai escènic, perquè en el directe posem una mena de jardí dins l’escenari.

Cada personatge, en forma de pensador o poeta, dels clàssics, és com un aprenentatge. Què han aportat aquestes figures en el vostre trajecte?
—Jo, per exemple, m’he reconegut completament en Salvador Espriu, a través de les cançons de Raimon. És molt complet, d’una complexitat brutal, d’una saviesa i d’una intel·ligència vastíssima. Està connectat amb la tradició de la Bíblia, la tradició de la càbala, la tradició dels grecs, fins i tot d’Egipte, i jo crec que també hi ha coses de l’Índia. Ell era molt religiós, en el sentit autèntic. Era una persona molt espiritual. A banda de la bellesa dels seus poemes i dels seus versos, que tenen un magnetisme que em fascina, m’hi ha ajudat molt, perquè m’hi he vist molt reflectit. Amb els grans escriptors passa, que parlen de tu. Toquen el fons de l’ànima i és comuna. Per això Espriu m’explica a mi.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any