Carme Forcadell: ‘Donaré per bona la independència quan tinguem seients a l’ONU’

Carme Forcadell ens havia rebut per a les entrevistes a molts llocs diferents. Al carrer, a la seu de l’ANC, en una cafeteria, per telèfon… però avui ens rep al despatx de presidenta del Parlament de Catalunya. És la institució més important del país, on resideix la sobirania i on s’ha de menar el procés cap a la independència. El salt de Forcadell és vertiginós. De liderar la mobilització del carrer a presidir els representants del poble. El despatx de Forcadell té una finestra amb vista al zoològic. Li demano quines bèsties veu i em diu que encara no n’ha vist. Al cap d’una estona, mentre comentem la jugada, veig que es mou alguna cosa sota les fulles dels arbres. L’aviso i ens enfilem a la finestra –peus i genolls damunt del sofà– i ella identifica l’animal: un licaó.

Parlem de la seva vocació política. Del vertigen del moment històric. De les amenaces que rep de la justícia i el govern espanyols. De la unitat i les fractures de Junts pel Sí. De l’acord i de la CUP. Del seu ‘visca la República’ a la tribuna del parlament. Del resultat del 27-S i el ritme del procés. Del referèndum. De la durada de la legislatura. Del somni català. De les eleccions espanyoles i dels qui no volen anar a votar diumenge. De les mobilitzacions que caldran. I dels seus desigs i propòsits per al 2016. De noves eleccions a Catalunya, no. No vol ni sentir-ne parlar. Vegem com ha anat:

—De liderar el carrer a presidir la institució més important de Catalunya. Com es fa això?
—Es fa perquè estem en un moment transcendental de la nostra història. Tan sols s’explica per això.

—Si no fóssim on som, no seríeu presidenta.
—Evidentment que no.

—Però sí que heu tingut sempre vocació política.
—Si entenem la política com una voluntat de transformar la societat i de canviar les coses, sí. Aleshores sí que podem dir que he tingut vocació política.

—Us fa vertigen ser en aquesta posició en el moment històric que comentàveu?
—Ara no tant. Durant un temps, sí. Però evidentment, encara en tinc una mica. El vertigen va començar el 2012. Aquesta situació de país sempre en fa una mica de vertigen. Vivim un moment transcendental i és lògic.

—Només de començar ja heu rebut tot d’amenaces de la justícia i el govern espanyols. Un inici prometedor, el vostre.
—Ja ho sabíem, que passaria això. Ja ho sabíem perquè, malauradament, el govern espanyol sempre, sempre, sempre ha actuat de la mateixa manera. I això no podem dir que ens sorprengui. Res no ha canviat. Sempre ha utilitzat els tribunals en lloc de fer política. Ha mirat de resoldre jurídicament els problemes polítics. Ara fa exactament igual. En lloc d’encarar la situació per la via política, com ha fet el Canadà i el Regne Unit, ha acudit als tribunals. No ens ha sorprès.

—Però us fa por que us acabin detenint o inhabilitant? Us preocupa?
—No gens. No em fa gens por, que em detinguin. No crec que arribin a aquest extrem. És més una amenaça que una possibilitat real.

—Que la presidenta sigui algú que ve de la lluita al carrer i no sigui un habitant de les institucions és una garantia de no afluixar davant les amenaces?
—Jo crec que hi ha molta gent que no posarà el fre. Els diputats no posaran el fre. En aquest país hi ha moltes persones disposades a donar la cara. Si som on som és perquè la gent que està disposada a donar la cara és la majoria del país. Aquesta és la veritable garantia. Aquest procés no té fre. La independència la vol una majoria dels ciutadans. I això en una democràcia no té fre. No depèn d’una persona.

—Però no em digueu que les persones que hi hagi al capdavant no són importants. Cadascú pot posar-hi un accent i un caràcter molt diferent. El vostre discurs de presa de possessió amb aquell ‘visca la República Catalana’ no l’hauria fet un altre diputat.
—Per ser presidenta, has de ser diputada. Per ser diputada, has d’haver-te presentat en una llista. I jo em vaig presentar amb una coalició que tenia un objectiu ben clar: un estat català independent. En el meu discurs de presa de possessió havia d’expressar aquest objectiu. Després, en la funció de presidenta, he d’actuar amb equanimitat perquè tots els grups puguin exercir les seves responsabilitats amb igualtat i llibertat. Però en aquell moment jo expressava la raó per la qual m’havia presentat a les eleccions.

—Vau cridar a favor de la república. No era tan estrany…
—No entenc ningú que pugui anar contra dels valors republicans. El valor republicà més important és la democràcia. Vol dir que totes les persones són iguals davant el poder i les institucions. Democràcia, llibertat, igualtat, fraternitat… Qui pot anar contra els valors republicans?

—En quin moment vau saber que seríeu presidenta? Era un acord previ al 27-S, com el del president Mas? Va ser poc abans de la constitució del parlament?
—El 27-S? Què dius? Previ al 27-S? No! Això ho vaig saber tres dies abans de ser escollida! Molt poc abans de la sessió. A més, com sempre passa en aquest país, es va filtrar i jo ho vaig saber molt poc abans que sortís a la premsa.

—Així com s’havia acordat que Mas seria el candidat a la presidència, potser també s’havia acordat la presidència del parlament…
—No, no, no… Res de res. No s’havia acordat res sobre què faria jo.

—I qui us la va donar, la notícia?
—Em va trucar Esquerra Republicana.

—Que tenia la potestat de proposar la presidència de la cambra segons l’acord de Junts pel Sí.
—Exacte. Això sí que se sabia. Aquesta era la lògica.

—Si finalment la legislatura arrenca…
—Arrencarà! No diguis ‘si finalment…’ Arrencarà.

—… serà una legislatura estranya.
—Estranya, no! Serà la legislatura més transcendental des que es va restablir el parlament el 1980. D’estranya, gens.

—Estranya en el sentit que no serà igual que les anteriors. No tindrà un caràcter autonomista. Diguem que serà excepcional…
—Transcendental [riu].

—Potser sereu la primera presidenta que té per objectiu escurçar la legislatura tant com sigui possible?
—Sí. Segur que sí. Tant com sigui possible, però sense passar-se!

—Què voleu dir?
—Jo crec que sí que arrencarem la legislatura. Cosa que tu posaves en dubte.

—Ara ho comentarem.
—Però sí. Sóc la primera que vull que acabi aviat.

—Aviat què vol dir?
—Els divuit mesos són el programa de Junts pel Sí. I hi ha una majoria parlamentària que ho vol així. Com a presidenta, he de fer possible allò que vulgui la majoria del parlament.

—El resultat del 27-S no alenteix una mica el procés? No té un impacte en el ritme?
—No. En el ritme, no. L’impacte podria haver estat en la voluntat de fer una declaració d’independència l’endemà. Però això tampoc no formava part del programa de la formació que va guanyar. El 27-S de setembre hi va haver molta participació i es van aclarir moltes coses. La primera és que sempre s’havia dit que un augment de participació perjudicaria l’independentisme. I no va ser així. Jo crec que hi ha una majoria claríssima. I no sabem si hi ha el 50% dels vots. Hi ha algunes forces polítiques que no s’han situat pas en el bàndol contrari a la independència. El procés potser s’ha de fer d’una altra manera. Però no s’alenteix. Espero que la legislatura duri el temps previst i s’acabi aviat.

—Ara es torna a parlar de la necessitat de fer un referèndum. Com ho veieu?
—Hi ha un mandat democràtic clar del 27 de setembre. Els partits que es van presentar amb la independència al programa tenen una majoria absoluta de diputats i tenen un mandat democràtic que cal complir. El parlament ha de fer possible allò que decideix la majoria de ciutadans i ciutadanes d’aquest país. S’ha de fer i prou.

—Per què esteu tan convençuda que no caldran noves eleccions?
—No ho preveig. No ho preveig.

—Hi ha nous indicis o quelcom que no sabem que us faci pensar que hi haurà acord?
—És molt clar. El poble de Catalunya ha demostrat moltes vegades que és capaç de posar-se d’acord. Ha estat capaç de posar-se d’acord des de posicions molt contraposades. Ara els partits polítics també ho han de demostrar. Estic segura que ho demostraran. Hi haurà investidura.

—I si no hi ha acord?
—No m’ho imagino. Ho dic de veritat. No la tinc en consideració, aquesta possibilitat. No la considero. T’ho dic de veritat. Estic convençuda i més que convençuda que això va endavant ara. Seria no estar a l’altura del moment històric que vivim. I això la història no ho perdona.

—Hi insisteixo. Si no hi ha acord i cal fer noves eleccions, cal reeditar Junts pel Sí?
—Ja t’he dit que no imagino la possibilitat que hi hagi noves eleccions. Hi haurà investidura. Les eleccions del 27 de setembre van ser extraordinàries i excepcionals per a un objectiu molt clar que es complirà. Et dic de debò que no crec que hi hagi noves eleccions.

—Hi teniu cap paper en les negociacions?
—Hi tinc un paper. Però qui et pot respondre sobre què passa en les negociacions són els grups parlamentaris.

—Us dediqueu a facilitar l’entesa?
—Jo la facilito perquè l’objectiu més important ara del parlament és que hi hagi investidura. Ara cal resoldre això. Sense investidura no podem funcionar al cent per cent.

—Al ritme que anem la investidura potser la portaran els Reis d’Orient.
—És possible. Serà un bon regal de Reis. Si ens la porten per Cap d’Any, millor. Jo faig tant com puc, però no depèn de mi.

—Parleu amb els diputats de la CUP? A banda de la investidura cal assegurar l’estabilitat parlamentària del govern. I d’això no se’n parla gaire.
—Es parla de tot això. És un paquet.

—Els veieu disposats a contribuir a l’estabilitat parlamentària?
—Crec que estaran a l’altura del moment històric. Ho crec.

—Quin paper fan els independents de Junts pel Sí?
—Junts pel Sí és una coalició molt unida.

—S’ha dit que no ho era tant i que no tothom estava segur de mantenir la candidatura de Mas a la presidència…
—No he sentit parlar mai, com a presidenta del parlament ni com a membre de Junts pel Sí, que hi hagués cap candidat que no fos Artur Mas. Sempre he sentit parlar d’un sol candidat. I com a presidenta del parlament només se m’ha expressat una candidatura. És evident que els diputats provenim de mons diferents, però l’equip va molt unit i ben coordinat. Tots treballem en la mateixa direcció. El paper dels independents va ajudar a cohesionar els partits. Però això ja s’ha superat.

—Ja hi ha consciència de ser un sol grup?
—Exacte. És impossible de diferenciar els diputats pel seu origen polític en l’actuació dins del grup.

—I les dinàmiques de partit no són massa fortes dins Junts pel Sí?
—No. Pensa que quan fem reunions del grup o de la direcció del grup hi ha presència de totes les sensibilitats. I tothom va a l’una. L’objectiu principal és molt clar i es treballa per aconseguir-lo.

—Les eleccions espanyoles són una nosa?
—[Silenci llarg.] Són una nosa? És el que tenim. A mi no m’agrada pensar com serien les coses si fossin diferents. Ara toquen eleccions espanyoles i cal entomar la situació en les millors condicions. No sé si fan nosa. No crec que canviï res del que volem fer aquí.

—Creieu que no influirà de cap manera en el procés polític català?
—No m’agrada fer conjectures. No crec en les enquestes. I crec que la millor enquesta es farà diumenge. No crec que canviï res en les relacions entre Catalunya i Espanya.

—Podria guanyar Ciutadans a Catalunya i això seria difícil d’explicar al món…
—No faig conjectures.

—Hi ha independentistes que no volen anar a votar. Què els diríeu?
—Que s’ha d’anar a votar sempre. En un país com el nostre, que ha estat tants anys sense poder votar, ara s’ha d’anar a votar per expressar allò que pensem. I és bo de poder tenir veu a tots els fòrums que hi ha. Fem un procés cap a la independència, però encara estem sotmesos a la legislació espanyola. Per tant, crec que s’ha d’aprofitar sempre l’ocasió d’anar a votar. Si hi ha urnes, els catalans hi hem d’anar sempre. El nostre missatge és la democràcia.

—Tinc la impressió que l’ANC ja no té la trempera de quan la presidíeu vós. La mobilització continuarà essent important els mesos vinents?
—La veu del carrer i la seva expressió més enllà de les eleccions serà molt important. Ho ha estat sempre. No podem fer és estar sempre en tensió. Ja són molts anys de mobilitzacions i cal que la gent pugui respirar una mica. Però la veu del carrer és fonamental.

—Aquests mesos vinents caldrà tornar a sortir al carrer?
—La mobilització serà necessària. I estic convençuda que la gent estarà a l’altura. Sempre hi ha estat i no en tinc cap dubte.

—Sou la segona autoritat de Catalunya. Veniu de casa bona?
—No. Una família normal. Treballadora. Sempre hem anat a l’escola pública. El país canvia i és bo que hi hagi canvis en aquest sentit.

—Podeu encarnar una mena de somni català… Ser un bon exemple per a dir que tot és possible si es treballa de valent.
—Sí, però crec que la societat té molt clar que en aquest país, si es treballa bé i molt, amb tenacitat i perseverança, es poden aconseguir moltes coses.

—En el terreny polític no sempre ha estat així.
—Jo vaig començar en l’àmbit social. I si ara sóc aquí és pel moment transcendental. Ja ho he dit abans. Si no haguéssim viscut aquest moment històric, jo continuaria treballant al Departament d’Ensenyament. Les circumstàncies extraordinàries m’han portat aquí.

—Aviat serà Nadal i Cap d’Any i tothom es farà propòsits i expressarà desigs. Quin propòsit i quin desig es farà Carme Forcadell per al 2016?
—Em faig el propòsit de fer aquesta feina cada dia millor. És un lloc important i és un honor ser aquí. Vull fer-ho cada dia millor i que cada vegada més gent conegui el parlament. M’agradaria que aquesta legislatura fos un punt d’inflexió en qüestions socials. S’ha de notar que el canvi nacional va de bracet dels canvis socials. També m’agradaria que aquesta legislatura fos l’inici de la fi de la corrupció. Vull que sigui la legislatura de la participació i la transparència.

—I algun desig que vulgueu expressar?
—Que el procés tiri endavant.

—El 2016 serà l’any de la independència?
—[Silenci.] Tu saps molt bé que no el serà.

—Jo només faig preguntes.
—Depèn de com entenguis la independència. Jo donaré per bona la independència quan tinguem seients a l’ONU.