Andrea Ros: “Als parts es fan moltes aberracions en nom del protocol”

Entrevista a l'actriu, doula i directora del Refugi de les Mares · Hi parlem de maternitat amb consciència i plaer, part respectat i lluita contra la violència obstètrica

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La faceta d’Andrea Ros (Terrassa, 1993) que coneixem més bé és la d’actriu. L’hem vista créixer a través de la pantalla i el teatre, però d’ençà de fa uns anys també destaca pel seu activisme i divulgació sobre la maternitat. Va ser mare a 23 anys i diu que va al·lucinar amb l’experiència. No solament per la intensitat, també per l’ofec i la solitud amb què es viu, que la va dur a demanar-se si totes les mares la sentien.

En aquell moment, no tenia feina d’actriu i es va acabar formant com a doula, acompanyant en l’embaràs, part i postpart. Això la va dur a impulsar la comunitat Madremente i a obrir el Refugi de les Mares, espais d’acompanyament a la maternitat en què les doules ajuden les mares i les mares també s’ajuden entre elles. Ara combina la feina d’actriu –fa la ronda de l’obra Una teràpia integral– amb la de doula, i acaba de publicar Lo hago como madremente puedo (Destino). Hi parlem sobre la maternitat viscuda en comunitat, amb consciència i plaer.

Dieu que és impossible de ser mare sola, que cal una xarxa afectiva. Què implica haver perdut aquesta xarxa, potser més present en el passat?
—Implica que les mares estan desesperades i no poden cuidar els nadons. Si ningú no les sosté, si ningú no sosté la logística i el canvi emocional que comporta la maternitat, la mare s’anul·la completament i es queda tan sols al servei de cuidar la criatura, cosa que passa per sobre de la seva salut, benestar emocional i lleure. Necessita parlar de com està i tenir espais d’intimitat. La xarxa afectiva no solament és la de sang, poden ser les amigues o un grup de mares, en què es crea una sororitat brutal.

Creieu que la manca de salut mental en les mares és més greu ara?
—No ho sé dir. Sempre ha mancat una cura de la salut mental de les dones, però ara les mares tenim un excés d’exigència. No sé si és més que abans, però ara volem ser la millor mare i la millor treballadora. Ens exigeixen de ser la mare abnegada, ideal, entregada, a qui tot sembla bé, i també la professional ambiciosa, que vol realitzar-se a la feina. I també volem ser l’amiga, la que surt i continua tenint vida social, la que llegeix i va al cinema… Hem fragmentat les parts de ser dona i volem ser el 100% de cadascuna. I és impossible.

Quin espai hauria d’ocupar la maternitat?
—Tot. Si posem la maternitat al centre, els nadons estan més ben cuidats i això crea adults diferents. Michel Odent, un obstetre francès, diu que per canviar el món hem de canviar la manera de néixer. Jo afegeixo que hem de cuidar les mares. L’imaginari col·lectiu es crea amb l’espai físic, i les mares no són enlloc, igual que els infants. Als nens, els tenim tancats a l’escola moltes hores, vas pel carrer i no els veus. Francesco Tonucci, un educador italià, diu que si els nens no ocupen espais, són ciutadans de segona. I les persones que els cuiden, també.

Tampoc no veiem res que tingui a veure amb el part, la lactància…
—Abans veies parir les veïnes, veies els nadons lactar… Ara, on veiem nadons de tres dies? Aquesta informació s’ha perdut. El procés s’ha medicalitzat tant que hem perdut la connexió amb la intuïció i ens pensem que ens han d’ensenyar a ser mares.

“Hem perdut la connexió amb la intuïció i ens pensem que ens han d'ensenyar a ser mares”

Sobre l’espai que ocupa la maternitat en el feminisme, en una entrevista a Crític dèieu: “La meva lluita són les mares; la del feminisme no ho és.” Per què penseu que no tracta prou bé aquesta qüestió?
—No és que no la tracti prou bé. Quan parlo de feminisme, parlo de feminisme mainstream. De feminismes n’hi ha molts, i sempre hi ha hagut dones que s’han trencat la cara per la maternitat. Però el feminisme mainstream no se n’ocupa perquè les mares tenim poc temps per a l’activisme i perquè el feminisme va haver de trencar amb la maternitat per a sobreviure. No volíem continuar tancades a casa! Però ara sento que tenim un deute amb les mares i la seva fisiologia. Per sort, en l’agenda del feminisme mainstream han entrat la violència obstètrica i l’explotació reproductiva, però, on són les cures bàsiques? Els partits polítics que es diuen feministes les externalitzen. Parlen de posar les cures al centre i prometen més escoles bressol. No era això… Primer de tot, cal escoltar les mares.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Parlem del llibre. Hi dieu que ens han robat el part. Per què?
—Perquè l’han medicalitzat, han fet que sigui una experiència mèdica. El part acaba essent més de l’obstetre que no pas de la dona. És al servei dels protocols dels hospitals i d’allò que se suposa que és el millor, sense demanar-ho a la dona. Una experiència que el nostre cos sempre ha pogut fer fàcilment ara pertany a professionals externs. De fet, aquestes darreres dècades s’ha doblat el temps de part.

Què ho fa?
—No ho sé concretament. Expertes com ara Imma Campos i Casilda Rodrigáñez parlen, entre més qüestions, de sexualitat coartada, d’úters contracturats. Tenim la sexualitat reprimida, i el part és un acte sexual. Marta Torrón, fisiosexòloga, parla del cos esborrat. El nostre cos existeix en la part física i en la dibuixada al cervell. Si sóc ceramista, la part del cervell que correspon a les mans està molt desenvolupada, hi tinc més sensibilitat. Però si tinc una part amb què no estic connectada, com ara el sòl pelvià, s’anirà esborrant del cervell i hi perdré sensibilitat. Les dones no ens mirem ni toquem la vagina, no sabem on acaba, no sabem com és l’úter…

“Tenim la sexualitat reprimida, i el part és un acte sexual”

Parleu del part com a acte sexual i de plaer. Es pot gaudir d’un part?
—Sí, s’hauria de gaudir! Hem d’obrir el significat de plaer. L’hem lligat a l’orgasme, i el plaer és molt més ampli. Quan parlo de part amb plaer no parlo de part amb orgasme. Això és un part orgàsmic, i ho són tan sols el 2%. Quan parlo de plaer parlo de ser el centre de l’experiència, prendre les decisions i saber què passa. I que puguis gaudir de la intensitat del part, de les sensacions que no solament són doloroses, deixar que el teu cos les experimenti. Plaer és apropiar-nos de l’experiència.

És possible de fer alguna cosa per aconseguir-ho i prevenir la violència obstètrica? Què cal saber abans del part?
—Les dones no haurien d’anar al part a defensar-se. És com quan ens diuen que evitem carrerons foscos, en comptes d’educar els homes per no violar. Que ens hàgim de preparar per a defensar-nos de la violència obstètrica demostra que és violència de gènere. Ho hauria de fer el sistema. Els sanitaris s’haurien d’actualitzar, caldria revisar els protocols i que els plans de part tinguessin valor. En la majoria d’hospitals no els llegeixen, n’hi ha que ni en tenen. Hi ha dones que m’han explicat que la llevadora els ha dit que el llencen a la brossa. És un document legal, els teus drets. Però no t’has de preparar per a combatre la violència, perquè si vas a parir en defensa, no pariràs.

De fet, expliqueu que als hospitals moltes vegades s’estimula el neocòrtex, i que això ho dificulta tot, que cal estar més connectada amb el cos.
—Sí, cal anar al planeta part! Estimulant el neocòrtex fas que el part s’aturi. Si només pogués triar una cosa per a canviar dels hospitals, seria treure els fluorescents. Només amb més foscor canviaríem moltes coses. Ets en un lloc amb molta llum, i molt blanca, i tothom et parla i et toca. Així és impossible parir!

Fins i tot hi ha casos en què entren estudiants durant el part.
—En el teu pla de part pots dir que no ho vols. T’ho haurien de preguntar, però en molts llocs no t’ho pregunten. Els residents hi són per aprendre, però no es pot aprendre a acompanyar un part de la mateixa manera que s’aprèn a operar d’apendicitis. Ni tan sols tots dos són esdeveniments mèdics. Han d’aprendre de manera respectuosa i no que entrin deu estudiants amb una llibreta i un bolígraf.

“Si només pogués triar una cosa per a canviar dels hospitals, seria treure els fluorescents”

Com caldria reformar tot allò que té a veure amb el part? Si no és un esdeveniment mèdic, es pot defensar de no parir a l’hospital, però s’alerta dels riscs d’un part a casa.
—Això són creences. La professional que atén els parts és la llevadora, no el ginecòleg. Per a millorar l’atenció al part hem de millorar les condicions laborals de les llevadores i acabar amb la creença que són les ajudants del ginecòleg. A les clíniques privades, en el seguiment de l’embaràs, no hi ha llevadores, te’l fa un ginecòleg. I l’ha de fer una llevadora, perquè és la professional en la fisiologia i la salut de l’embaràs. Quan se li acaben les competències, aleshores deriva al ginecòleg.

I si el part es complica?
—Una llevadora també s’ha format per a moltes d’aquestes qüestions, és una infermera. De fet, moltes de les coses que fan por a les dones en el part a casa les resolen les llevadores. L’obstetre apareix quan s’ha d’intervenir, quan cal fer una cesària, quan cal fer servir algun estri… I un dels requisits per a parir a casa és estar a menys de trenta minuts d’un hospital, per a poder fer un trasllat si és necessari. Però la majoria de trasllats es fan per cansament de la mare, no per urgència.

Dieu que hi ha tendència a abusar d’intervencions com ara la cesària, l’episiotomia, la inducció del part, la maniobra de Hamilton…
—Sí. Les maniobres en si no són violència, però ho és abusar-ne o fer-les servir quan no són realment necessàries, i sobretot no informar les dones perquè ho puguin entendre. L’OMS recomana un màxim d’un 10% de cesàries i induccions i a Espanya som en un 24% i 25%. No pot ser que un de cada quatre naixements sigui per cesària i un de cada quatre per inducció. És absurd pensar que els cossos de les dones i els nadons són tan mal fets per a no saber néixer.

Què ho explica?
—S’ha protocol·litzat tot. Quan fas quaranta setmanes, et diuen que t’han d’induir. Però, per evidència científica, sabem que un embaràs saludable pot durar fins a la setmana 42. I per les dades, sabem que la majoria de primerenques donen a llum entre la 40+5 i la 41+2. S’infantilitza les dones, no es deixa que prenguin les decisions i no els expliquen els riscos i beneficis. Tan sols s’expliquen els beneficis de fer allò que et diuen i els riscos de no fer-ho, però no al revés. Hi ha la síndrome de la bata blanca: el metge en sap i tu no, aleshores fas allò que et diu. A vegades no va així…

“No pot ser que un de cada quatre naixements sigui per cesària i un de cada quatre per inducció”

Als grups trobeu moltes experiències traumàtiques després d’un part?
—Constantment. I dones que se n’adonen molt més tard. Hi ha aquesta cosa que, si el nadó està bé, has d’estar bé. Pot estar bé, el nadó, però hi ha dones que expliquen “m’han esberlat el cony sense permís i ara em pixo a sobre”. I el part és un moment tan vulnerable psíquicament que no és igual que quan t’agredeixen en condicions normals, que pots respondre. Hi ha moltes dones a qui diuen “No cridis tant!”, “No volies un part natural? Doncs ara no cridis!”. Que et tractin així té molt d’impacte.

També denuncieu la separació immediata del nadó una vegada ha nascut.
—Amb la pandèmia s’ha fet molt més. En molts hospitals es continua separant per rutina a les cesàries, però no cal. Als parts es fan moltes aberracions en nom del protocol.

I critiqueu que el cordó umbilical es talla abans d’hora. 
—Sí, si no ho demanes en el teu pla de part, per rutina te’l tallen abans.

Després del part, hi ha la idea social que has d’estar feliç i enamorada del teu fill, però sovint apareix el maternity blues: tristesa, cansament, aclaparament…
—Sí, i moltes dones ho viuen amb culpa: “Per què no l’estimo com m’han dit que l’estimaria?” Perquè els vincles requereixen temps. Segur que el protegeixes, però aquest amor a vegades no arriba de seguida. Podem estar molt felices i molt tristes l’instant següent, és la naturalesa del puerperi. Alguna cosa es trenca en tu, comences a ser una persona nova. No és una idea romàntica, hi ha canvis al cervell. Hi ha la matrescència, que s’assembla a l’adolescència, un canvi d’identitat.

Durant aquest període, als grups encara trobeu molts mites sobre la lactància?
—Sí, el pitjor és el de “que el nadó xucli, aguanta el dolor, i després ja passarà”. La lactància no ha de fer mal, si fa mal, passa alguna cosa. Encara arrosseguem la creença social que s’ha de donar el pit cada tres hores, i pediatres que ho recomanen. O pediatres que donen per fet que amb un nadó d’un any segur que s’ha acabat la lactància. A les doules ens tracten com a quatre hippies il·luminades, però parlem de coses que tenen suport científic, els estudis parlen dels beneficis de la lactància materna. Si una dona vol alletar fins als sis mesos, és una decisió vàlida. I si vol alletar fins als quatre anys, qui ets tu, pediatre, per dir que no? No hi ha cap contraindicació.

“La lactància no ha de fer mal, si fa mal, passa alguna cosa”

Els noranta en això van ser especialment durs.
—Perquè la llet de fórmula va aparèixer amb força, i deien a les dones que no tenien llet, o que era de mala qualitat. Moltes mares diuen: “Jo no vaig poder donar perquè no tenia llet.” Què vol dir, això? Tothom en té!

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Parleu d’una relació mare-filla que es remou amb l’embaràs. En quin sentit?
—Moltes dones diuen que no saben què passa amb la seva mare. Podem fer-ho igual que elles o trencar el patró, no hi ha camí intermedi. Totes les decisions que prenem com a mares els remouen, si són contràries a allò que van fer. Reben un “tu no ho vas fer bé”, encara que no els vulguem dir això. La psicòloga Paola Roig convida a dir-los: “Vas fer-ho tan bé com vas poder, ara em toca a mi.” Van prendre les decisions que van poder amb la informació que tenien, i van ser una de les generacions més violentades. Ara fem allò que feien les nostres àvies…

També es parlava del mètode Estivill, en què es deixa plorar més la criatura a les nits.
—Sobre aquest mètode, el pediatre Carlos González explica que no és que els nadons ja no es despertin, sinó que es desperten, però ja no ploren. Si sap que ningú no ve a buscar-lo quan plora, deixa de plorar. Serà independent per supervivència, però estarà tancant totes les emocions, tindrà indefensió apresa. Com més seguretat donis a la criatura al començament, més independent serà i més seguretat tindrà, perquè sabrà que té un lloc on tornar. Pensem que tot el que passa en aquesta etapa no ho recorden, però inconscientment hi és tot.

“Com més seguretat donis a la criatura al començament, més independent serà”

Es parla molt de validar les emocions, i ho practiqueu. Què vol dir?
—Per exemple, quan els veiem plorar, permetre’ls-ho, però no deixar-los sols. Els sentim plorar i volem que callin, en comptes d’atendre’ls. Si has posat un límit a un nen de tres anys, s’enfada i plora. Digues-li: “Estàs molt enfadat perquè t’he dit que no, ja ho sé, doncs plora.” Has de fer-li entendre que li has posat un límit, que entens que s’enfadi i que estaràs allà per acompanyar-lo. Si no, després, d’adults, no sabem gestionar les emocions. No sé en quins adults es convertiran amb aquesta manera de criar, però amb l’altra hem esdevingut adults qüestionables.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes