Aquesta és una ruta trista, avisa de bon començament David Paloma. Ell i Mònica Montserrat són dos lingüistes amb un interès devocional per Pompeu Fabra, i organitzen rutes per a explicar la vida del Mestre, que avui fa 150 anys que va néixer a la vila de Gràcia. La ruta principal es fa a Barcelona, on repassen els anys més productius i lluminosos de Fabra en la feina per l’ordenació de la llengua i l’establiment d’una ortografia. També en preparen una per Bilbao. Totes, amb l’aval de la càtedra Pompeu Fabra de la UPF i de l’Institut d’Estudis Catalans. La nostra ruta, però, comença al cementiri de Prada, on és soterrat. Embalsamat, ens expliquen. Perquè avui trepitjarem els carrers del seu exili, que són els de municipis del Rosselló on es va refugiar fugint de la guerra a l’estat espanyol i del feixisme; i que són, també, els llocs on es va estar els últims anys de vida.

Carrer dels Marxants, a Prada, on Fabra va viure els últims sis anys.

Pompeu Fabra ja era gran quan va exiliar-se el febrer del 1939, tenia setanta anys. Amb la família, havien hagut de deixar Sant Feliu de Codines a cuita-corrents, i durant uns dies van refugiar-se a Can Perxers, on Fabra tenia responsabilitats de part de la Institució de les Lletres Catalanes. A casa hi havia deixat totes les pertinences, i això vol dir també tots els papers i llibres. Durant uns mesos, va anar movent-se, ara Prada, ara Illa, ara Montpeller, ara Perpinyà, i ara un altre cop Prada, on finalment es va establir i va estar-se sis anys, fins a morir-se. Va viure-hi amb penúries i estretors, ell també, i sort en va tenir moltes vegades del menjar i la roba que li feien arribar. Però també va viure, parafrasejant-lo, sense abandonar mai la tasca ni l’esperança: a la casa del carrer dels Marxants número 15 de Prada va continuar treballant en una nova gramàtica, que es va publicar pòstumament el 1956, i també en les Converses filològiques.

Baix relleu d’Apel·les Fenosa per a la casa on va morir Pompeu Fabra.

Amb en David i la Mònica al capdavant, la quarantena d’excursionistes que hem pujat al bus a trenc d’alba –entre els quals, la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa– anem resseguint els últims anys de vida de Pompeu Fabra pels edificis on es va estar, i descobrint-ne tot de curiositats. Com el baix relleu que va fer Apel·les Fenosa perquè es pengés a la casa on va morir Fabra, però que es va estar anys i anys tancat al despatx del batlle i que avui s’exposa a l’entrada de la biblioteca municipal Pompeu Fabra de Prada.

El 25 de desembre de 1948, Pompeu Fabra, que tornava d’haver passat la Nit de Nadal amb la família a Perpinyà, es va començar a queixar de molèsties. No tenia cap malaltia, senzillament, el cor cansat. Van arribar a casa. Queixós, va demanar un got d’aigua, que li va relliscar de les mans. Tenia vuitanta anys, i havia dedicat tota la vida a la llengua. El seny ordenador de la llengua catalana. El Mestre. L’enginyer químic a qui li va néixer la consciència lingüística quan de jove, volent escriure una carta a uns cosins, es va demanar per quina raó els escrivia en castellà, i va decidir d’escriure’ls en català, que era la llengua amb què es parlaven. Una vida dedicada a endreçar la llengua, a codificar-la, amb voluntat que fos per a tothom i en qualsevol circumstància.

Tomba de Pompeu Fabra al cementiri de Prada.

El 28 de desembre de fa setanta anys, al cementiri de Prada hi va haver un enterrament multitudinari. Mentrestant, a l’estat espanyol, prohibien de fer difusió de la mort de Pompeu Fabra, i les commemoracions es van fer en clandestinitat. Avui, aquest matí rúfol de febrer, Ester Franquesa, en nom del govern de la Generalitat de Catalunya, hi fa una ofrena floral i recorda que la llengua catalana torna a trobar-se amenaçada. Que torna a haver-hi exiliats. ‘Necessitem la llengua, les persones i les institucions en alça, una altra vegada.’

De Prada, el bus ens porta cap a Illa. Allà ens rep Jérôme Parrilla, batlle accidental, del Partit Socialista. Ens rep amb el llaç groc a la solapa de l’americana: ‘Benvinguts a casa vostra. Casa nostra sempre ha estat terra d’exili.’ I ens ensenya un document inèdit sortit de l’arxiu municipal: el llibre que recull el registre dels qui van arribar al poble per a refugiar-se, i a la pàgina que recull els primers de 1939, el nom ‘Pompeyo Fabra’, ’70 ans’.

El batlle accidental d’Illa, Geroni Parrilla, acompanyat d’Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística.

Parrilla fa un discurs que costa de sentir més al sud rere sigles polítiques similars. ‘Catalunya viu un moment històric. Com a republicans, com a germans, no podem criticar què passa a Veneçuela, què passa a Turquia, i tancar els ulls al que passa a l’estat espanyol.’ Illa va ser el primer municipi nord-català, i de l’estat francès, que va condemnar la violència policíaca de l’1 d’octubre de 2017. ‘Com pot tancar els ulls, França? Com els pot tancar, Europa? Són preguntes que també ens podíem fer el 1939.’

Com admet Franquesa, ‘no imaginàvem que aquesta commemoració tindria tan present la situació que van viure els qui van marxar, que la sentiríem tan nostra’. Salvant algunes distàncies, avui, tantes dècades després, tornem a tenir el govern a l’exili. I presos polítics. I, novament, un ‘estat que vol eliminar qualsevol vestigi de catalanitat’.

Després d’un dinar amb sorteig d’obres fabrianes inclòs, enfilem cap al bus fins a Perpinyà, última parada. Avui el Canigó només s’intueix rere els núvols. A la Casa de la Generalitat, l’escriptor Joan-Lluís Lluís ens obre la porta, la sala ja és plena, ens esperen. Jordi Manent, autor de la biografia Pompeu Fabra a l’exili, 1939-1948, hi ofereix una conferència sobre la vida del Mestre a l’exili, acompanyat de Jordi Puigbert, director de la Casa de la Generalitat, i de la directora general Ester Franquesa.

Conferència sobre Fabra a la Casa de la Generalitat de Perpinyà. Amb Jordi Manent, Jordi Puigbert i Ester Franquesa.

‘Va ser un dels fars dins la foscor dels anys a l’exili’, diu Manent, que considera Fabra un símbol vivent i recorda que va continuar treballant per la cultura i la llengua fins al final. Que la seva flama no es va apagar mai, malgrat totes les adversitats, i en destaca la feina, la coherència, el compromís, el patriotisme.

Els paral·lelismes es fan, novament, inevitables, i en el torn de preguntes, la presidenta d’Òmnium Cultural a Catalunya Nord, Montserrat Biosca-Planes, recorda les dificultats d’anys passats, també en la defensa de la llengua, i deixa el neguit enlaire: ‘Tornem a ser en una situació dolenta. I ara què farem?’

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb