Artur Ramon, director del volum 'L'art del gravat català' (Enciclopèdia Art).

Enciclopèdia Art, del grup Enciclopèdia Catalana, ha editat un nou llibre de bibliòfil, en aquesta ocasió dedicat al gravat català: Història de l’art del gravat català. El director i coordinador de l’obra és l’antiquari, col·leccionista i galerista Artur Ramon i la direcció editorial és de Joan Ricart. Aquest llibre de gran format i impressió acuradíssima mostra la història del gravat català a través d’una lectura cronològica i alhora posant l’accent en diferents temàtiques. Reprodueix dues-centes imatges d’un centenar d’artistes diferents, des de l’edat mitjana fins als nostres dies. Un llibre que s’ha concebut com una obra de referència, des d’una mirada inclusiva, heterogènia i sòlida. Hi participen els especialistes Eva Via Pou, Rafael Cornudella, Francesc Fontbona, Joan M. Minguet, Albert Martí Palau, Maria Mercè Casanovas, Sol Enjuanes i Albert Mercadé. Se n’ha fet un tiratge de mil exemplars i té un preu de 990 euros.

Entre les diferents aproximacions i lectures que mostra aquesta història del gravat català, destaca el treball de Sol Enjuanes, que fa una mirada de gènere tot posant èmfasi en la faceta de moltes artistes que fins ara havien passat desapercebudes. El capítol d’Albert Mercadé parla d’artistes actuals, com ara Perejaume, Plensa, Barceló, Aballí… Hem parlat amb Artur Ramon per aprofundir en aquest projecte.

És la primera vegada que s’escriu una història de l’art del gravat català fins als nostres dies?
—D’aquesta manera sí. Hi ha estudis i tractats sobre el gravat de manera fragmentària, especialment del gravat més antic, amb publicacions universitàries. Però una obra amb aquesta voluntat holística i transversal, que agafi des dels primers gravats fets amb xilografia, fins avui, no. No existia un volum així. I menys amb la qualitat de reproducció de les imatges que té aquest llibre. Perquè en la majoria de llibres, les imatges es mostren petites, molt fosques i no s’aprecien bé les obres.

Amb quin propòsit s’ha elaborat aquesta història de l’art del gravat català?
—Aquest llibre té dos propòsits. El primer és cobrir un forat en la historiografia, tot posant el gravat al mateix nivell que les altres arts. Això té molt de mèrit per part d’Enciclopèdia, perquè dóna al gravat el valor que es mereix. El segon és coordinar i dirigir un equip molt heterogeni i alhora especialitzat en aquells aspectes que volíem cobrir.

Heu dividit el llibre en dues grans parts: el gravat clàssic i el gravat contemporani. Què en destacaríeu de cada part?
—El llibre té una arquitectura cronològica, en la qual hi ha sempre el doble joc, la voluntat de combinar divulgació i rigor. Per això hem buscat diferents especialistes segons les èpoques. Rafael Cornudella és la persona que coneix més l’època primera i, per tant, és qui comença amb els primers treballs xilogràfics de finals de l’època medieval i el Renaixement, lligats als llibres i a la difusió d’un pensament catòlic i també popular, amb les auques i els goigs. Després tenim tot el període del segle XVII, que és poc important perquè Catalunya entra en decadència i les seves arts se’n ressenten. Però al segle XVIII s’entra en un altre escenari on el gravat té una funció de reproducció d’obres d’art, de pintura bàsicament, però també de reproducció pròpia, amb la gran obra Máscara real, de Francesc Tramulles i Pere Moles. I a partir d’aquí comença tot el procés, amb la figura de Fortuny, al segle XIX, que es troba a l’alçada dels millors gravadors de la història universal. I això s’ha de recalcar.

Gravats de Marià Fortuny, ‘Anacoreta’ (1869).

Què passa amb l’arribada del segle XX?
—Durant el Noucentisme, el gravat és una eina fonamental per a la difusió d’una idea de civilització. El gravat s’adapta millor al clima de l’època i això no passa tant amb la pintura. I aquest llibre ens permet també de reescriure una mica la història de la nostra contemporaneïtat: en el mateix moment que s’esdevé el Dau al Set, que explica molt bé Sol Enjuanes, Maria Mercè Casanovas ens explica les edicions de la Rosa Vera, de Jaume Pla. La Rosa Vera és un final del Noucentisme que va existir, una tria envers una mena d’art figuratiu que no podem negar. També donem visibilitat a artistes gravadores que fins ara eren conegudes perquè eren la dona d’un artista. Maria Girona era la dona de Ràfols-Casamada, Esther Boix era la dona de Ricard Creus. Però són artistes per elles mateixes, com Roser Bru i més que reivindiquem. Perquè, és clar, és un llibre fet el 2021!

I a partir de quina tesi heu treballat el volum?
—La primera idea ve implícita amb l’encàrrec i el format, que és posar el gravat al nivell de les altres arts. Aquest llibre té el mateix tractament que si fos de pintura gòtica o de primeres avantguardes. Cal trencar el primer tabú: no pel fet de ser una obra sobre paper, no pel fet de ser una obra de reproducció, és menor. Trenquem un tòpic molt instal·lat a casa nostra.

En els altres països no s’ha considerat un art menor?
—No. A França això no passa, tampoc no passa al món anglosaxó ni a Alemanya. A Itàlia passa, en part. Als països mediterranis hi ha una tendència a menysprear les obres sobre paper. La segona tesi, també importantíssima, és cobrir el forat historiogràfic. És una obra que no existia al mercat fins ara. I hem tractat la modernitat, que és més propera a nosaltres i comercialment més defensable, però no ens podíem quedar només amb la modernitat, perquè és una història que comença molt abans i l’havíem d’explicar. En aquesta obra, al món antic se li dóna el valor que requereix, tot i que ara ens trobem en un moment on el món antic sembla que faci nosa. Sense el món antic no podem entendre la contemporaneïtat. Hi ha reproduït un gravat de Perejaume que fa una picada d’ullet a la Máscara real de Tramulles. Si només publiquem Perejaume i deixem de publicar Tramulles, no s’entén res. L’art és constituït per capes tel·lúriques que van una sobre l’altra. Hem d’explicar-les.

Més singularitats?
—L’altre aspecte que m’agrada molt és aquest caràcter obert, d’esponja, en el qual poses Brotat al costat de Miró i poses Cardona Torrandell al costat de Picasso; i surt Todó amb Tàpies. Això no és habitual. Aquesta idea de mostrar el mosaic general, no la història oficial, també era una oportunitat que quan vaig acceptar l’encàrrec em permetia, mitjançant el gravat i amb l’ajuda dels col·laboradors, una història més personal de l’art, amb una visió més àmplia.

D’entre la selecció d’artistes que apareixen en el llibre, quins en destacaríeu? Trieu cinc noms.
—El primer seria Francesc Vaquer, té la primera imatge icònica del patró de Catalunya, Sant Jordi, amb un fons que és com un tapís, i que per a mi és una de les obres mestres del gravat català. També posaria com a obra icònica qualsevol de la Máscara real de Tramulles, perquè és el gravat del rococó, el gravat àuric. El tercer seria l’Anacoreta, de Fortuny. El quart seria Xavier Nogués, que és l’altre gran gravador, i el cinquè seria la coberta d’aquest llibre, El Braman, de Joan Miró. Perquè dins del segle XX, Miró és el gran gravador.

A l’esquerra, ‘L’àpat frugal’, de Picasso (1904), i a la dreta, un cartell d’Ismael Smith (1910).

Heu fet alguna descoberta?
—La descoberta general és que tot funciona. És orgànic tot. Això que ens han volgut vendre, que una línia eclipsa totes les altres, no és cert. Perquè si fos així, les imatges del llibre ballarien. I no ballen. L’obra es mostra com un riu on tot acaba fusionant-se, perquè tot és fruit d’una època, però amb diferents visions de la realitat. I tan important és com veu la realitat Cardona Torrandell com la realitat que veu Ponç. Formen part del clima d’un temps. I no s’exclouen.

Es pot explicar la història de l’art català sense explicar la història del gravat català?
—Jo crec que no. La història de l’art català és la història de les representacions visuals que ha tingut el nostre país, que han estat lligades fonamentalment a la nostra història, que ha estat i és fragmentària, irregular, d’alts i baixos. I l’art això ho representa. Dins l’art tot forma part del mateix cos. I el gravat forma part d’aquest cos, d’aquest tot.

El gravat, a més, té la virtut de fer de pont, de ser un conjunt de tècniques que es fan servir tant per a l’art més popular com per a la creació artística. Per tant, no només forma part de la història sinó que pot ajudar a explicar molt bé la història social.
—Efectivament, la història social, la història cultural… Al segle XX, sobretot, canvia el paradigma. Si abans del segle XX el gravat servia sobretot per a difondre unes idees, al segle XX el gravat serveix sobretot per a apropar l’art a la societat. Els artistes i els seus mercats són molt conscients que hi ha gent que no pot accedir a l’obra original. I una manera d’accedir a l’art, quan tens poca capacitat econòmica, és mitjançant el gravat.

La democratització de l’art.
—Això al segle XX és fonamental. I el gravat juga un paper fonamental en aquesta democratització de l’art, per poder arribar pràcticament a tothom.

Pel que fa a això que comenteu, hi ha un text determinant que al llibre reproduïu diverses vegades: L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica, de Walter Benjamin (1935).
—És un assaig que se cita molt i aviat farà cent anys! Vull dir que és un assaig molt modern, perquè Walter Benjamin va ser un home molt visionari i, tot i que han passat molts anys, aquest assaig es manté perquè proposa precisament aquest canvi de paradigma: com mitjançant la reproductibilitat de l’obra artística es pot democratitzar l’art sense que l’obra perdi l’aura, cosa que a ell li preocupava. Ara, què passarà a partir d’aquí amb les noves tècniques d’impressió? És una nova història que s’escriurà a partir d’ara. Per això està bé acabar aquí i ara el llibre.

Amb el món digital ens trobem en un altre moment de canvi?
—Canvi de paradigma una altra vegada. Veurem tots aquests arts com van, com es fusionen, com es van consolidant… Fins avui han regit unes tècniques clàssiques que s’han combinat amb les tècniques contemporànies. Ara, però, és un moment de canvi, en això i en tot. Les crisis són això, mons que es van morint i nous mons que no sabem com seran. Estem en aquest punt amb tot, també amb el gravat. Per això està molt bé que acabi aquí el llibre, perquè és com un final d’etapa.

A l’esquerra, aiguafort de Roser Bru, ‘Página social o Petición de mano’ (1966), i a la dreta, Francesc Artigau, ‘Tuset Street III’ (1968).

Parlant de canvi d’etapa. Com ha arribat el món del gravat a aquest final d’etapa? Acabem amb bona salut? Hi ha bons tallers, bons gravadors? Els artistes creuen en el gravat?
—Hi ha tallers molt bons; en el llibre també és un tema que reivindiquem, la figura del gravador. Perquè hi ha l’artista i hi ha el gravador. Estem en un moment de molt bona salut. No estem tan bé, però, amb l’atenció institucional cap al món del gravat. No hi ha pràcticament exposicions. Tampoc el món de les galeries no hi contribueix. I el col·leccionisme se’n ressent. Això ho explica molt bé Albert Martí al seu article, que també és una gran aportació. Perquè traça una línia sobre el col·leccionisme des del segle XVII fins avui. Aquest llibre pot contribuir a remar en aquest sentit.

A la vostra introducció general del llibre defenseu els trets tan especials que contenen les obres gravades: alquímia, atzar i fragilitat.
—El gravador ha de pensar el món al revés. I després, segons les tintes, segons les tècniques… Torres-García feia servir la xilografia, però Fortuny feia servir l’aiguatinta i la punta seca, perquè volia el virtuosisme extrem, quasi de miniaturista, i Dalí feia servir la litografia. La tècnica ajuda a la comunicació de la idea. I després n’hi ha que experimenten, per això hi ha aquest punt d’atzar. És un terreny d’experimentació, de laboratori. De vegades anticipa idees que després veurem a la pintura, això passa amb Miró i Picasso. És un treball de laboratori d’idees.

Salvant les distàncies, hi ha un parentiu entre el gravat i la ceràmica.
—Molt. Per a mi el gravat s’assembla molt a la ceràmica, tot i que a la ceràmica el procés tècnic influeix més. Llorens Artigas explicava que de dotze peces que posava a coure, en salvava un parell. Això amb el gravat no passa. Però sí que hi ha aquest punt de l’atzar del procés, a veure què et trobaràs. En aquest sentit, faig un altre paral·lelisme: la pintura seria la narrativa, mentre que el gravat seria la poesia. I també comparo el gravat amb una cocció culinària: el gravat ha d’estar al punt, al dente, com la pasta. Perquè el gravat és creació i tècnica.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.