Elixir estival

Des del carrer m’arriba la seva veu, que reconec a l’instant. “Mama, puc jugar una estona més a la plaça?” Surto al balcó i banyada per la llum tardana de l’hora màgica li dic que el sopar encara no està llest i li regalo uns minuts més d’esbarjo. El guaito fer-se seus els carrers d’aquest poble entre muntanyes i envejo la manera com la vida li pertany, tan plena de tot encara. L’envejo com si l’estiu fos un llibre brutal d’aquells que et sacsegen l’ànima i jo volgués oblidar que ja l’he llegit només per tornar a submergir-m’hi de nou per primer cop. Observo el meu fill sostingut en la felicitat pura dels seus set anys, i a través dels seus ulls de mirada noble sóc jo qui es mira l’estiu de la meva infància i un calfred nostàlgic em pessiga la carn. Quants amors preciosos i fugaços, quantes primeres vegades i quants instants d’eternitat vam desar dins els dies calorosos.

Solem dir que anem de vacances per desconnectar, i tot d’una se’m fa evident que ens equivoquem, que el que fem és ben bé el contrari, tornar a connectar-nos. És durant els mesos amb r que vivim desactivats, somorts en un empènyer de dies successius, calques desgastades dels dies anteriors, soterrats en una rutina asfixiant. És a l’estiu que l’anestèsia habitual es dissol per fi i la sang torna a bategar-nos dins les venes com un cavall esvalotat. És a l’estiu que ens endollem de nou, potser només per uns instants, a la vida que hem oblidat durant l’hivern.

Ara no ho saps, fill, però un dia enyoraràs aquest badar sense presses, l’improvisar sense rumb marcat, els dies de fer nous amics i amigues intermitents, de pells morenes radiants i d’ulls verds que es tornen melosos i et miren per primera vegada carregats d’un amor que només podràs desxifrar amb els anys. Ara no ho saps, fill, però potser seràs tu qui, d’aquí a uns anys, mentre ultimes el sopar per a les teves criatures, entrarà dins un huracà d’enyor i et tornaran els records d’aquestes hores estivals com postals que un carter t’entregués totes a l’hora. I te les miraràs i et demanaràs com pot ser que el temps hagi corregut tant i per què els adults perdem l’habilitat de ser bèsties salvatges que persegueixen els seus instints més bonics.

Em torna a la memòria un estiu dels noranta. Érem en un poble de França amb el pare i la mare i uns amics seus, desconeguts per a mi, que tenien una filla. Després de vèncer la timidesa dels primers minuts, vam posar-nos a jugar i tot d’una ja s’havia fet de nit i jo suplicava que la deixessin venir a casa a dormir. Es deia Virginie, la nena, ho recordo. Duia els cabells arrissats i tenia una nina que m’encantava. Ella parlava francès i jo català, però l’estiu ens va regalar un idioma per a entendre’ns durant les hores que vam gaudir plegades. No la vaig veure mai més, però ara la meva filla juga a vegades amb la nina que m’encantava i que la Virginie em va regalar abans de marxar.

En una altra postal, les tendes alçades al peu de Montserrat. Els meus amics i jo, en un esclat de llum i de vida en la nostra primera nit dormint sols lluny dels pares. La mà d’aquell noi que buscava la meva, el cor saltant-se batecs, esvalotat, i els senglars que van atacar-nos just quan els seus llavis volien confondre’s amb els meus.

I encara un estiu eixut a Granada jugant a fet i a amagar, i el blanc impol·lut d’aquelles cases, gravat per sempre a les meves retines. I jugar a picar timbres pels carrers del poble quan els vespres es negaven a ser nit, i les guerres d’aigua, i seure al banc i menjar pipes amb el temps retingut a les nostres mans, i colar-nos a la piscina dels rics i patir per si ens enxampaven, i patir per si no ens enxampaven i l’aventura esdevenia una mica menys aventura. I anar de rutes amb l’esplai amb la motxilla que pesava més que nosaltres, i descobrir pobles recòndits de Catalunya, i fer bivac, i pujar muntanyes i banyar-nos als llacs, i fer nit als refugis. I el meu primer amor dins la gorga de Beget, encoratjant-me a saltar des de les roques. I fer la croqueta a la platja amb les amigues, i els Frigopies havent dinat, i fer teatre a la piscina del càmping, amb tu, que aleshores tenies poc més de l’edat que té el meu fill ara i que l’any passat ens vas deixar per anar-te’n al cel amb el teu pare.

Tornar a aquells dies ja sabem que no podem, però anar-hi ni que sigui en el record, retrobar-nos amb nosaltres mateixos, manllevar-nos la gota de l’elixir estival, i beure’ns-la per tornar-nos a omplir d’aquell viure electritzant, per tornar a invocar l’amor, la joia, els balls a la plaça quan els ulls cercaven el noi o la noia que ens agradava, el mestratge d’enaltir el temps, el murmuri dels grills fent-nos rau-rau per dins, la llum tènue de les cuques de llum arran dels camins, els cossos calents, la marinada, i la sal escatant-nos la pell, i la sorra dins les ungles. I guardar-ho tot prou a mà per invocar de nou l’esplendor d’aquells estius radiants per tornar-los a viure sense excuses qualsevol dia trist d’hivern.