Quaranta dies per a les eleccions a Catalunya: aquestes en són les grans incògnites

VilaWeb
Arnau Lleonart
01.04.2024 - 21:40
Actualització: 02.04.2024 - 08:13

Avui manquen quaranta dies per a les eleccions de Catalunya, que es faran el 12 de maig. Són unes eleccions anticipades a causa de la incapacitat d’aprovar el pressupost de la Generalitat, però també un punt i a part important perquè la legislatura que vindrà serà la primera amb l’amnistia en vigor. L’efecte directe més destacat és la candidatura de Carles Puigdemont per a presidir la Generalitat, però justament per això també obre una colla d’interrogants sobre com ho rebran els electors i quins efectes tindrà en el resultat de les eleccions, influïts també per més variables. Repassem tot seguit alguns dels dubtes més destacats.

Qui presidirà la Generalitat: Illa, Aragonès o Puigdemont?

Ara fa tres anys el vencedor de les eleccions va ser Salvador Illa, cap del PSC, però no va poder governar per la manca de suport d’unes altres forces. Així, Pere Aragonès, d’ERC, li va passar per davant pactant amb Junts i la CUP i va ser investit. Tanmateix, aquell pacte no va durar gaire i durant gran part de la legislatura els retrets de Junts i la CUP contra ERC han estat una constant. Caldrà veure com afectarà el passat els pactes futurs.

La major part de sondatges publicats fins ara anticipen que Illa tornarà a ser en primera posició, i que Puigdemont i Aragonès hi aniran darrere. En tot cas, sembla que no hi ha dubte que la presidència serà disputada per aquests tres homes, que dominen la part alta de les previsions, atès que sembla que la resta de partits seran massa per sota per aspirar a la presidència. El seu paper, doncs, serà influir com a socis minoritaris en pactes amb el PSC, ERC o Junts.

Carles Puigdemont podrà tornar al parlament?

Puigdemont va prometre a Elna que si era candidat a la investidura, deixaria l’exili definitivament per assistir al ple del parlament i demanar la confiança de la cambra per a ser president. No va dir pas que tornaria a fer campanya, atès que la llei d’amnistia no s’haurà aprovat fins passades les eleccions, però sí que aspira a poder ser investit president. Per fer-ho cal que Puigdemont sigui físicament al parlament, tal com va establir el Tribunal Constitucional espanyol el 2018, i per a aconseguir-ho cal que el Tribunal Suprem espanyol n’aixequi l’ordre de detenció actualment vigent. La llei d’amnistia dóna als jutges un termini màxim de dos mesos a partir de l’entrada en vigor perquè l’apliquin als casos coberts, i el primer ple d’investidura seria a mitjan juny. Podria ser que llavors Pablo Llarena encara no hagués aixecat l’ordre de detenció, però llavors el més probable seria que el president del parlament proposés un altre candidat a la investidura. Si no tingués prou suport, s’obriria un termini de dos mesos abans no es dissolgués automàticament el parlament i es convoquessin noves eleccions.

Quan s’investirà un nou president?

Una vegada fet l’escrutini de les eleccions, el parlament té vint dies hàbils per a constituir-se i votar el president del parlament i la resta de la mesa. És a dir, no més tard del dilluns 10 de juny. I una vegada constituït, el president del parlament té deu dies hàbils per a proposar un candidat a la presidència de la Generalitat. És a dir, el 25 de juny a tot estirar. Una vegada proposat, s’ha de convocar el ple d’investidura, que pot ser pocs dies després, a final de juny.

Si el candidat proposat aconsegueix la majoria absoluta, serà investit aleshores. Però si no la té, encara té una segona oportunitat dos dies després, en què en té prou amb la majoria simple. És a dir, més vots a favor que no pas en contra. Si és investit, ja pot nomenar el govern i començar a fer funcionar l’executiu. Però si aquest debat d’investidura acaba sense èxit, s’obre un termini de dos mesos exacte a partir de la primera votació de la investidura, durant el qual es pot proposar una nova investidura abans que el parlament no es dissolgui automàticament i es convoquin noves eleccions. És a dir, hi hauria marge fins a final d’agost per a investir el nou president de la Generalitat. És precisament aquest termini extens el que permetria que Puigdemont pogués arribar a presentar-se a la investidura gràcies a la llei d’amnistia.

Caldrà repetir les eleccions?

Les eleccions del 12 de maig s’han convocat per la incapacitat d’arribar a acords entre els partits polítics i sense la previsió que cap formació rebi la majoria absoluta, no es pot descartar que tot continuï igual després de les votacions. És per això que no es poden descartar unes noves eleccions al parlament si no s’arriba a investir cap president. La llei marca que han de ser entre quaranta dies i seixanta després de la dissolució del parlament, de manera que, a tot estirar, serien a final d’octubre. Si passés, es repetirien els terminis d’investidura explicats al punt anterior, de manera que la nova investidura es podria allargar fins a final d’any. Durant tot aquest temps, Pere Aragonès i el seu govern continuarien exercint en funcions.

L’independentisme mantindrà la majoria?

Una de les incògnites destacades serà si l’independentisme pot mantenir la majoria al parlament, comptant tant els escons com els vots. L’independentisme té majoria en escons d’ençà del 2015, però, de fet, el nacionalisme català sempre ha tingut la majoria del parlament. El 2021, a més, l’independentisme va assolir el 52% dels vots. Però ara els sondatges preveuen una gran pujada del PSC i la possibilitat que els partits independentistes no assoleixin, per poc, ni tan sols la majoria en escons. Caldrà esperar a les eleccions per veure si es confirma o si, una vegada més, l’independentisme torna a dominar el parlament.

Hi haurà un quart partit independentista al parlament?

A les darreres eleccions en què han votat els catalans, les municipals i les espanyoles, els partits independentistes majoritaris han vist l’abstenció dels seus propis votants, que, desencantats per l’estancament del procés d’independència, els han retirat el suport. Això ha estat interpretat per alguns sectors com l’obertura d’un espai electoral per a un quart partit independentista que pugui tenir representació al parlament a banda d’ERC, Junts i la CUP. Després de la negativa de l’ANC a impulsar una llista cívica, dos partits extraparlamentaris han manifestat la voluntat d’ocupar aquest espai i recullen avals per a poder presentar-s’hi: Alhora, promogut per Clara Ponsatí i Jordi Graupera; i Solidaritat Catalana per la Independència, que aquesta vegada no reedita l’acord amb Junts per Catalunya.

Des de l’extrema dreta també volen entrar al parlament Aliança Catalana, encapçalat per la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols; el Front Nacional de Catalunya, que el 2021 ja va fracassar en l’intent.

Si el PSC, ERC i els comuns sumen prou vots pactaran un tripartit?

Sigui perquè els partits independentistes no sumen prou diputats, o perquè no són capaços d’arribar a acords, es torna a parlar de la possibilitat d’un govern tripartit a Catalunya. Entre el 2003 i el 2010 la Generalitat va ser presidida pel PSC amb el suport dins el govern d’ERC i ICV-EUiA, però el procés d’independència va bandejar aquesta possibilitat i, després d’una legislatura breu d’Artur Mas amb el suport del PP, els pactes entre independentistes han marcat tots els governs. Però tot va canviar amb el trencament entre ERC i Junts el 2022, i Aragonès va trobar en el PSC i En Comú Podem els seus socis principals. Amb ells va aprovar el pressupost de l’any passat i volia aprovar el d’enguany, però no va assolir cap acord amb els comuns i es van precipitar les eleccions.

És molt probable que durant la campanya electoral els uns i els altres parlin d’un nou govern tripartit i dependrà dels resultats que sigui possible o no. No solament es tracta dels escons que aconsegueixi cada partit, sinó també de qui acaba davant i pot encapçalar l’executiu. A més, cal tenir en compte que també hi hauria fórmules mixtes, com ara un govern en minoria del PSC o ERC i els comuns, facilitat per l’abstenció d’un tercer soci.

Què farà Aragonès si no revalida la presidència? I Puigdemont?

Amb els sondatges encapçalats per Salvador Illa, és adient de demanar-se què faran si perden els altres dos candidats que han ostentat el càrrec de president: Pere Aragonès i Carles Puigdemont. Fins ara, tots els presidents de la Generalitat que han deixat el càrrec s’han retirat de la política activa, amb l’única excepció de José Montilla, que, de fet, és l’únic president en actiu que ha perdut unes eleccions. Un any després, se’n va anar al senat espanyol.

Jordi Pujol es va retirar de la política activa sense haver perdut la presidència, i va ser el seu successor, Artur Mas, qui fou derrotat per Pasqual Maragall. Després del referèndum sobre l’estatut i com més anava més distanciat del seu propi partit, va anunciar que no es tornaria a presentar a les eleccions perquè ningú li ho havia demanat. Mas va haver de fer el famós “pas al costat” per a tancar l’acord entre Junts pel Sí i la CUP que va investir Carles Puigdemont, i com a ex-president es va dedicar a la refundació de Convergència en el PDECat, partit que ell mateix va presidir durant un any i mig, fins que va deixar el càrrec poc abans de la sentència del cas Palau, que va condemnar formalment Convergència.

Puigdemont no ha deixat mai voluntàriament la presidència, sinó que va ser destituït pel govern espanyol amb el 155 i, després, no li van permetre de tornar a ser investit perquè era a l’exili. De Brussel·les estant, va redirigir la seva carrera política al Parlament Europeu, però ara que en té l’oportunitat vol tornar a ser president. En la seva absència, va ser investit Quim Torra, que va ser inhabilitat i s’ha distanciat de la política institucional.

Fins ara la majoria dels presidents de la Generalitat han considerat que la seva carrera política s’acaba quan deixen la presidència, però la joventut de Pere Aragonès (41 anys), fa pensar que podria pretendre continuar d’una manera o una altra si perd les eleccions. Sigui com sigui, és una situació sobre la qual no s’ha posicionat mai. I Puigdemont? A Elna va anunciar que renunciava a les eleccions europees, de manera que si no és investit president haurà de decidir quin és el seu paper. Faria de vice-president d’un govern encapçalat per algú altre? Faria oposició al parlament? O bé es retiraria de la política activa?

El PP es convertirà en un actor central?

Una altra de les incògnites serà fins on arribarà el creixement electoral que els sondatges preveuen per al PP, que el 2021 va tocar fons amb tan sols 3 diputats. Aleshores Ciutadans encara hi va passar per davant –tot i que va perdre 30 escons– i va ser perjudicat per l’emergència de Vox, que va entrar al parlament com a quarta força amb 11 diputats. Ara, amb Ciutadans encaminat a la desaparició, Vox en hores baixes i possibles votants socialistes descontents amb el rumb del PSOE i el PSC, la previsió és que el PP pugui multiplicar per 5 els escons i esdevenir la quarta força.

El millor resultat de la història del PP a Catalunya el va aconseguir Alícia Sánchez-Camacho el 2012, amb 19 escons. Caldrà veure si Alejandro Fernández és capaç d’acostar-s’hi o, potser, superar-ho.

Ciutadans desapareixerà?

Ciutadans va tenir els seus moments més dolços en el cicle electoral entre el 2015 i el 2019, quan Albert Rivera va intentar de ser vice-president del govern espanyol amb un pacte amb el PSOE que va fracassar per la negativa de Podem, i Inés Arrimadas va guiar un gran creixement del partit, que va ser primera força el 2017, quan va capitalitzar tot el vot espanyolista. Tot i que en la seva expansió a l’estat espanyol Ciutadans es va vendre com un partit de centre capaç de pactar amb el PSOE i el PP, durant la presidència de Pedro Sánchez va fer una oposició furibunda amb el mateix to crispat que ja gastava al parlament. Un estil que Vox va saber capitalitzar més bé quan va entrar en escena, i que va deixar Ciutadans amb tan sols 10 diputats a les eleccions espanyoles del 2019.

D’aleshores ençà, cada cita electoral ha estat un retrocés constant i ha desaparegut de gairebé totes les cambres en què havia tingut presència. De fet, a les darreres eleccions espanyoles, ni tan sols s’hi van presentar, amb la idea de concentrar les forces a les següents eleccions al Parlament de Catalunya i a les europees. Les previsions electorals són tan dolentes que la direcció espanyola del partit va provar de tancar un pacte amb el PP per a fer una candidatura conjunta, però els càrrecs catalans no van voler acceptar la integració total que els demanaven els populars i no hi va haver acord. Fins ara cap sondatge no ha pronosticat que puguin aconseguir cap escó.

Vox baixarà?

Un altre dels possibles moviments electorals a la dreta espanyolista és una baixada dels vots de Vox. A les darreres eleccions autonòmiques i municipals va tenir bons resultats i va aconseguir de pactar governs al País Valencià, les Illes, i un munt de municipis. Però justament per això, les eleccions espanyoles anticipades van girar al voltant del risc d’un pacte entre el PP i Vox, cosa que va mobilitzar els detractors i no ho van fer possible malgrat l’augment de vots del PP. Vox, per contra, va perdre 19 diputats, una davallada que sembla que l’afectarà per a les eleccions al parlament. Els sondatges preveuen un cert retrocés electoral, però caldrà veure fins on arriba.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any