Puigdemont parla a “la Catalunya d’avui” i li promet el retorn el dia de la investidura

VilaWeb
Arnau Lleonart
21.03.2024 - 22:05
Actualització: 22.03.2024 - 11:11

“Perquè torni el president, cal votar el president.” El 2017 Carles Puigdemont va haver de fer campanya per a les eleccions post-155 exiliat a Bèlgica i amb gran part dels seus companys a la presó. L’independentisme va obtenir més de dos milions de vots, però el 30 de gener Puigdemont no va tornar i no va ser investit per la repressió “ferotge i omnívora” que l’amenaçava. Sis anys i mig després, i amb una amnistia en tràmit, Puigdemont ha anunciat a Elna la data del seu retorn: “Si sóc candidat a la investidura, deixaré l’exili definitivament per assistir al ple del parlament i demanar la confiança de la cambra.”

A la conferència per a anunciar que es presentaria a les eleccions a Catalunya hi havia ressons d’aquella campanya, però ara sense estar estabornits per la repressió. Si llavors es va desmarcar del PDECat i va formar un Junts per Catalunya carregat d’independents, avui ha tornat a esquivar l’escenografia del seu partit i, en compte del logotip de Junts, ha optat per un sobri “President Carles Puigdemont” que era arreu: al fons de l’escenari, al faristol i fins i tot a les acreditacions. La comunicació no verbal avançava les seves intencions, però ho ha dit clarament una vegada ha reconegut que repetir un Junts pel Sí –la proposta política més engrescadora, mobilitzadora i poderosa que hi ha hagut mai, ha dit– no és possible: “Per això tinc clar que la candidatura que encapçalaré haurà d’anar més enllà del que és el meu partit, Junts per Catalunya, i haurà d’incorporar perfils i suports provinents d’altres sectors.” Tot plegat, davant la plana major de Junts, que l’ha acompanyat per fer el primer pas per a reprendre la presidència que li van prendre el 2017.

Puigdemont ha lligat el motiu del seu exili, preservar la institució de la presidència de la Generalitat de la repressió, amb allò que l’ha dut avui a ser aquí. “Paciència, perseverança i perspectiva“, va demanar als catalans després de la proclamació de la independència i abans de l’exili, i avui ho ha recordat. Uns valors que, ha dit, l’han ajudat a tenir la fortalesa necessària durant l’exili per a mantenir la posició en moments difícils i que ara l’han empès a refusar la idea inicial de continuar al Parlament Europeu cinc anys més. “Jo no podria explicar, ni tan sols a mi mateix, que després de passar sis anys i mig defensant la presidència a l’exili, ara que s’obre l’oportunitat de fer possible la seva restitució, ara jo defugís aquesta responsabilitat”, ha dit, com a avantsala per a anunciar la seva candidatura. Encara no ho havia dit, però l’excitació del públic era tan alta que ja l’han interromput amb crits de “president”. Ell ha rigut per l’imprevist, perquè aquests crits els preveia després de la frase següent, on circumscrivia la candidatura com una restitució de la presidència que li van prendre. “Per reprendre el camí que la repressió i la divisió van bloquejar, i lluitar amb la mateixa determinació amb què ens heu vist lluitar tots aquests anys per oferir als nostres conciutadans la qualitat de vida i el país que es mereixen pels esforços que fan, per la suor del seu treball, per les esperances que ningú no els pot robar i per les decisions que tenen tot el dret de prendre lliurement”, ha afegit.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Durant aquests anys Puigdemont s’ha centrat en la projecció internacional de l’independentisme i s’ha desentès dels problemes quotidians, del dia a dia polític, que ha delegat en altres actius de Junts. Però si vol ser president no ho pot defugir, i ha vinculat la idea d’independència amb el progrés social i econòmic que els ciutadans es mereixen. Ha parlat de la sequera, de l’ensenyament, de la sanitat, de la burocràcia de l’administració, de l’habitatge i, molt especialment, de l’espoliació fiscal. El Puigdemont candidat parlarà d’economia i avui ja ho ha fet per a destacar que la millor manera de defensar els interessos econòmics dels ciutadans és amb la confrontació amb l’estat espanyol. El 2017, “l’any en què segons l’estat ens vam portar tan malament que mereixem una repressió i un escarment”, es va executar el 81% de les inversions previstes a Catalunya. En canvi, ha dit, “mentre ens hi hem aplanat, la inversió ha caigut a nivells ridículs, insultants”: el 2021, el 36%; el 2022, el 42,9%. Unes xifres d’execució d’inversió que ha comparat amb les de Madrid: “Mirem Renfe i Adif: en els darrers quinze anys, la diferència d’inversió entre el que es gasta a Madrid i el que es gasta a Catalunya és de 153% contra 24%.”

Un seguit d’envits que, ha dit, exigeixen un lideratge; sabent com sap que el seu carisma i la seva projecció a Catalunya i al món són el seu principal atractiu polític. “Per més recursos que puguem dedicar-hi i per més consensos parlamentaris que puguem articular, sense lideratge no anirem gaire lluny. Si no hi ha lideratge, el més probable és que la gent no ens segueixi, farta de la política que ho fia tot al relat.” No hi ha posat noms, però en la mateixa conferència que demanava unitat, no s’ha estat de disparar algun dard a ERC quan ho ha vist convenient. “Liderar des d’un projecte propi, que no sotmeti les nostres institucions i les nostres polítiques a les estratègies de partit o a les prioritats del govern espanyol”, ha afegit.

La Catalunya d’avui i els deu anys del Primer d’Octubre

Un dels arguments que els altres partits llançaran durant la campanya per a desacreditar-lo serà dir que Puigdemont és un polític del passat. Que s’ha quedat enrere, atrapat en la confrontació del 2017, però que ara és una altra etapa. Que Catalunya ha canviat i que ell ja no és el més adequat per a liderar-la. No ho ha defugit, i per començar a esquerdar l’argument ell mateix ja ha parlat de “la Catalunya d’avui” i ha recordat les ferides de la pandèmia; el desànim col·lectiu pels horrors de la guerra d’Ucraïna i les morts a Israel i Palestina; l’impacte vertiginós de la globalització tecnològica; o els efectes del canvi climàtic i la sequera.

“La Catalunya d’avui és diferent de la del 2017, és cert”, ha dit, també pel “desànim, la desmobilització i la pèrdua de confiança” de part dels ciutadans que van quedar decebuts per la incapacitat política de culminar la independència. “La frustració perquè vam deixar la feina a mitges i perquè en tots aquests anys no hem sabut corregir la desunió i l’enfrontament intern ha conduït a la fragmentació i la malfiança” –ha dit–, que al seu torn s’ha traduït en abstenció o en el fet de “votar el mal menor”. Però, en oposició a tot això, s’ha posat el barret de líder per a animar la tropa i ha reivindicat que, malgrat tota la repressió, l’independentisme s’ha mantingut viu i ha sabut aprofitar l’oportunitat quan Pedro Sánchez s’ha trobat acorralat per la necessitat.

“Tenim el deure d’intentar acordar un referèndum d’autodeterminació, que ha estat sempre la primera de les opcions. I si ho proposem és perquè és tan possible com ho era l’amnistia”, ha dit. Ha argumentat que l’estat espanyol reconeix el dret d’autodeterminació del 1977 ençà gràcies al pacte internacional de drets civils i polítics, “incorporat a l’ordenament intern perquè així ho marca la seva constitució”. Ara, si, com sempre, el govern espanyol s’hi nega, què? Una data clau: el Primer d’Octubre del 2027. “En la propera legislatura catalana s’escauran els primers deu anys del referèndum d’autodeterminació i d’independència. Si la via de la negociació no dóna fruits i s’allarga estèrilment, nosaltres no podem renunciar, de cap manera, a assolir la plena independència si aquesta és la voluntat dels catalans.”

En què es tradueix? No ho sabem, no ens ho ha revelat. Però sí que ha dit: “Ara que coneixem molt millor els itineraris, les fortaleses i les febleses, seria inacceptable que no ens preparéssim molt millor.” Així doncs, ha avançat que proposarà formalment al govern espanyol de fer un referèndum d’independència pactat, però que paral·lelament el conjunt de l’independentisme institucional i civil treballarà “per culminar la feina que vam iniciar i deixar pendent l’octubre d’aquell any”, si persisteix el blocatge de l’estat espanyol, però també persisteix una majoria social a favor del dret d’autodeterminació.

“No ha de ser l’obra de ningú en particular ni de cap partit en concret, sinó de tots plegats, en la qual tots tenim una responsabilitat determinada”, ha dit. La seva, recuperar la presidència després de mantenir la institucionalitat a l’exili. “Sempre he pensat que el retorn de l’exili de la institució de la presidència no es pot fer d’amagat, ni ha de ser una bretolada provocativa, ni per descomptat fruit d’una rendició o d’una dèria personal. No pot ser oportunista. Tampoc no ha de ser un acte al servei d’un partit o una organització en concret per obtenir rèdits electorals”, ha afegit. Quan torni, serà per a presentar-se a la investidura, s’ha compromès. Fins i tot encara que no s’hagi aixecat l’ordre de detenció vigent: “Se suposa que els jutges hauran aplicat les disposicions previstes a la llei d’amnistia, però si adopten una actitud de rebel·lia i insubmissió i es neguen a complir la llei, assistiré igualment al ple del parlament si tinc la majoria per a ser investit.”

Per a ser investit i tornar a Catalunya com a president calen vots, i Puigdemont ha començat avui mateix a Elna la pre-campanya electoral: “Ens caldrà molta mobilització, començant per la mobilització a les urnes. No deixem cap papereta a casa, mirem de concentrar les forces i aplegar una majoria política i social que, com en les millors ocasions de la nostra història, siguin capaces de capgirar les previsions i sorprendre els il·lusos enterradors.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor