Jo també l’he vista, sí. Sencera. Encara no sé per què. Per l’estètica cridanera de colors de xiclet. Per mirar aviam cap a on derivava la cosa. Perquè tothom en parlava tant. Per la gens edificant necessitat d’arribar al final del macabre descartament de personatges, aquesta típica seqüència de saber qui morirà ara, i com, els deu negrets de l’Agatha Christie, els adolescents de vacances prop d’un llac en un film de terror sanguinolent, etcètera.

Podria dir que ha estat per a fer-ne anàlisi fenomenològica, dissecció de la sàtira que conté de la societat capitalista, per exemple. Però em sembla que no seria cert. Ni l’una cosa ni l’altra. Ni que m’hagi empassat el producte amb cap voluntat d’estudi, ni que la sèrie sigui en realitat una crítica punyent que posi en solfa el sistema amb voluntat de sacsejada ni, encara menys, de transformació.

Això darrer, de segur que no.

Parlo d’Ojingeo Geim (traduïble, si hi hagués versió en català, per El joc del calamar), la sèrie sud-coreana que ha batut tots els rècords d’audiència pel que fa a plataformes de distribució en línia de productes audiovisuals. El plantejament és senzill: un grup de persones competeixen entre elles per un premi. Competeixen a vida o mort. Són gent amb greus problemes econòmics, producte i expulsió de la crueltat capitalista, estereotips monolítics que tan sols es mig dibuixen perquè l’espectador els tingui presents amb vista al final mortífer anunciat. Una organització misteriosa, multimegamilionària, els ofereix de participar en el joc, superar les proves infantilitzants (un-dos-tres-pica-paret, estirar la corda, bales…) i, si guanyen, endur-se el premi en milers de milions de wons. A mesura que hi va havent baixes, s’omple de bitllets la gran bola transparent que els penja sobre el cap, en una gens subtil metàfora de l’ànsia que els mou i que els guia.

Aquesta i no cap altra. Aquesta tota l’estona. Quan desapareixen els altres, més ric em faig jo.

No vull ara furgar en la pròpia ferida i aturar-me a descriure fins a quin punt són histriònicament planes les, diguem-ne, interpretacions, fins a quin punt són monolítics els estereotips que els personatges representen, fins a quin punt tot. Si escric avui sobre el coi de calamar és tan sols per compartir un rau-rau, una inquietud. Sobretot, arran de l’aparent aquiescència que s’ha establert a l’hora d’analitzar la cosa (perquè sempre analitzem la cosa). Vull dir que potser és tan sols una sensació meva, però que diria que d’alguna manera se’ns ha volgut vendre, o ens hem volgut autovendre, o el que sigui, la sèrie en qüestió com una descarnada i interessant i positiva i necessària crítica a les conseqüències socials de l’economia capitalista. La violència. La despersonalització. L’explotació. Etcètera.

I potser sí. No conec les intencions dels creadors d’aquest món de sang i coloraines, i potser pretenien la metàfora de la denúncia. El fet, però, és que aquest calamar amaga sota la seva tinta un manat de trampes grosses.

La primera, que, en realitat, no tota denúncia antisistema té arrel i conseqüència de progrés. Que sé que no descobreixo la sopa d’all, ara, si escric que aquell feixisme dels anys trenta del segle passat s’alimentava en part, precisament, de la denúncia social. Que no és cap novetat, per tant, però que a hores d’ara ja ho hauríem d’haver après, això: que també hi ha hagut, i que també hi ha, una denúncia reaccionària de la desigualtat social (perquè la denúncia de la situació de desigualtat no és conservadora, és clar, però sí que pot ser reaccionària). És a dir, que la simple denúncia no en defineix el caràcter. Que, per a fer-ho, cal mirar quina solució es proposa, davant la desigualtat. Si és que se’n proposa cap.

I jo no sé si és casualitat o signe del temps, però diria que proliferen força els productes de plantejament similar: en un món de merda, individus juguen mortalment a combatre entre ells per la supervivència. No hi ha cap proposta, al darrere de la tramoia. Cap programa. Cap subversió. Cap res.

O potser sí que hi són. Al capdavall, la falta de proposta ja és una proposta. El missatge de fons, per tant, és o bé un nihilisme que manté intacte el sistema que aparentment critica o bé una directa apologia de l’individualisme i del campi qui pugui fins que guanyis (o moris) tu.

Entenc que tot això no respon a cap pla, diguem-ne, determinat, que els inventors i perpetradors del calamar no són dins de cap complot de Fumanxú. La qüestió és, com sol passar, més simple: per exemple, que la indústria d’això que anomenem entreteniment és sensible als valors dominants. I que el transmet perquè hi connecta. I com que els transmet els evidencia i amplifica.

Ara, qui sap per quina associació d’idees, m’ha vingut al cap un altre producte de masses, sense ínfules, amb marxandatge i tota la pesca: Star Wars. Si bé hi pensem, el missatge de fons, més enllà de la historieta, és ben diferent: hi ha l’imperi destructor i, aquí sí, una aliança rebel per a derrocar-lo, per a substituir-lo. Amb herois i les seves vicissituds i batalles i tot, però en una lluita de grup. Quan hi ha sacrifici individual és conscient per part de l’individu i per al conjunt. I amb regles ètiques, diguem-ne, que segueixen “els bons”: no deixis enrere un company ferit; quan ataquis, intenta minimitzar els riscos (que signifiquen morts, i importen), si et sacrifiques és quan no hi ha més remei i per vèncer la tirania. Coses com aquesta. Coses que fan que, quan la mainada juga, reprodueixi aquests codis. O que faci allò altre: la traïció, el tothom contra tothom i que jo m’emporti el botí.

Perquè sí.

Per mi.

Mi mi mi mi mi mi.

No pas per canviar el món, sinó per escapar de la pobresa jo. Competint amb els altres miserables per deixar de ser-ho jo. Després de mi el joc recomençarà i hi haurà un altre botí i un altre jo i tot igual. Per sobre de tota moralitat, de tota possibilitat transformadora.

Qui va dir que calia educar la joventut com llops? Ara són llops dins d’un calamar.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.