Tornem a casa després d’un matí d’angoixa plantats davant l’Audiència espanyola, que és un tribunal dedicat als delictes més greus del codi penal, com ara el terrorisme, el crim organitzat, el narcotràfic… Hereva del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista (al qual es va canviar exclusivament el nom), l’Audiència espanyola ha cridat a declarar una intendent dels Mossos d’Esquadra, el màxim comandament policíac del cos, el president d’Òmnium i el president de l’Assemblea Nacional Catalana.

Sedició
Els acusen de l’organització, en un cas, i la inacció, en l’altre, de la mobilització que es va produir el dia 20 de setembre davant del Departament d’Economia arran de la detenció d’alts càrrecs i l’assalt policíac a seus del govern. El fiscal de l’estat espanyol va presentar una querella pel delicte de sedició que l’Audiència va acceptar i va derivar en una causa general contra l’independentisme i el govern de Catalunya. El fiscal assenyalava concretament els màxims comandaments dels Mossos i els màxims dirigents de les entitats cíviques més grans.

Com més a prop, més lents
La justícia, que sempre és tan lenta, en el cas de l’independentisme i la policia catalana treu temps d’on pot per a assegurar que la llei s’aplica amb fermesa. Podria ser que Rodrigo Rato anés dins d’un cotxe de vidres tintats d’aquests que passaven pel carrer de Gènova mentre esperàvem si Trapero, Cuixart i Sànchez (la intendent Laplana declarava per videoconferència des de Barcelona) sortien en llibertat o no. Sí, he dit carrer de Gènova. Perquè la sala penal de l’Audiència espanyola és al mateix carrer on el PP té la seu, encara que això no ha facilitat ni la rapidesa ni la profunditat de les investigacions per corrupció i emblanquiment de diners. Ja se sap que els que viuen més a prop acostumen a ser els que arriben últims.

Trapero, el més odiat i esperat
Trapero s’ha plantat a l’Audiència amb l’uniforme de major dels Mossos, no podia ser de cap altra manera. Quatre vianants madrilenys han dedicat insults i acusacions al major: ‘Traïdor! Pesseter! Sediciós!’ Algun policia espanyol li ha fet la salutació habitual entre policies, especialment als alts comandaments dels cossos. Altres se l’han estalviat, potser amb l’excusa que estaven de servei. Un servei que ha passat per impedir que els diputats d’ERC, PDECat, Bildu, Podem i PNB acompanyessin els acusats a l’entrada del tribunal. Un destacament de policies armats amb porres i pistoles han vigilat tot el matí els moviments dels perillosos diputats. Quan passava Trapero, un dels policies que tenia a prop ha dit: ‘Vuit mil euros al mes al sac!’ Cap dels periodistes de tribunals habituals de Madrid no havien vist mai una actitud com aquella ni un desplegament policíac semblant. Tampoc tanta premsa, reconeixien. ‘Ni el día de los “pujoles”‘, deia una veterana. L’expectació era gran perquè ningú no sabia com podia actuar l’estat espanyol després d’haver vist la violència contra la gent dels col·legis electorals i la carta blanca del rei borbó.

Nervis: ‘Se’ls quedaran?’
I el temor que es quedessin els Jordis era generalitzat entre els catalans que feien guàrdia a la plaça Villa de París de la capital del regne. Abans d’entrar, les abraçades als hotels a l’hora d’esmorzar van ser molt fortes i sentides. Madrid s’havia alçat amb un vent constant que intranquil·litzava els clatells i feia ajustar les parpelles. La sortida de Trapero va alleujar una mica els ànims. Després de Laplana, a distància, Trapero havia declarat amb una exposició clara dels fets i la presentació d’un bon paquet d’informes de l’actuació de la policia catalana el dia que una dotzena de guàrdies civils van quedar encerclats al Departament d’Economia, a la Rambla de Catalunya, a Barcelona. No s’havien atrevit amb Trapero? Això volia dir que tampoc no es quedarien el Cuixart i el Sànchez? Ningú no ho podia saber i les teories eren en boca de tothom.

La invalidesa del sentit comú
Però més enllà de les conjectures, hi havia un cert consens en la impossibilitat d’establir arguments lògics ni legalistes per a poder analitzar què podia passar avui i els pròxims dies. Després dels assalts violentíssims de diumenge passat contra ciutadans pacífics i gens amenaçadors, no té sentit mirar d’analitzar els possibles moviments de l’estat espanyol aplicant el sentit comú. S’arriscarien a la resposta popular que podia tenir la detenció dels líders cívics de la Revolta dels Somriures? Podien pensar que desarticulaven res? Podia ser un mecanisme per despistar la majoria parlamentària del seu compromís de declarar la independència? Totes aquestes preguntes no tenien sentit, com tampoc no en té mirar d’escatir per què els devien haver deixat tornar a casa si el delicte era tan greu.

Tornar voluntàriament?
Sigui com vulgui, el cas és que els Jordis han pogut tornar a casa, sense mesures cautelars, i ara podran viure el desenllaç d’aquest projecte compartit lluny dels barrots d’una cel·la. Cuixart no ha volgut declarar perquè no reconeix el tribunal. Sànchez s’ha explicat tan sols a preguntes del seu advocat, el mediàtic Jordi Pina. És possible que després que la jutgessa d’instrucció, Carmen Lamela, els torni a cridar una vegada hagi estudiat les noves proves aportades per les parts. Si triga gaire, es pot trobar que ja s’hagi declarat la independència i, aleshores, no crec que els quatre que avui han declarat vinguin a Madrid voluntàriament. Si al tren d’anada a Espanya tot era fosc, al de tornada a Catalunya fa un sol espatarrant.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb