El teatret malaguanyat. Els aspirants compareixen desganats al primer debat electoral

Un debat electoral es pot dibuixar com un gran interrogant. Un interrogant potent, recaragolat i enganxifós. A l’escenari hi havia cinc homes i una dona que tenien les eines per a esbandir-lo. Esbandir-lo amb paraules, amb gests, amb frases engrescadores, amb propostes noves i il·lusionants, amb aliances o girs inesperats. Amb el que siga que es dissolen i s’esbandeixen els interrogants de cinc milions de valencians que necessiten un motiu per a anar a votar el 28 de maig.

Però quan tot es va acabar, l’interrogant encara hi era. Més recaragolat i més estantís.

Hèctor Illueca, d’Unides Podem-Esquerra Unida; Carlos Flores, de Vox; Joan Baldoví, de Compromís; Mari Carmen Peris, de Ciutadans; Carlos Mazón, del Partit Popular, i Ximo Puig, del PSPSV-PSOE, són els sis candidats a presidir la Generalitat que van participar en el debat que tradicionalment organitza la Cadena Ser el primer dia de campanya electoral.

L’ordre de l’enumeració és ascendent, de menys representació parlamentària a més, i és la que va ser utilitzada en moments com el clàssic minut d’or en què el candidat intenta de mirar fixament a la càmera i recitar un text que ha de fer un minut exacte i que ha d’acabar amb un somriure i la petició del vot. Aquest, que també ve preparat de casa, o de l’oficina electoral, tampoc no va ser ni brillant ni provocatiu, ni engrescador.

Sense mètode i sense ganes

Tots sis van ser uns actors plans, sense mètode i, pràcticament, sense missatge. Veient-los i escoltant-los res feia pensar que, contràriament a les eleccions del 2015 o del 2019, no hi ha res ni escrit ni assegurat. No semblava que tots els sondatges s’entesten a dibuixar un hemicicle esmitjat pràcticament de manera simètrica. Que, ras i curt, el 28 de maig pot passar qualsevol cosa.

Veient-los, semblava que encara els durava l’eufòria esbravada de l’enganxada fictícia i televisiva de cartells del vespre anterior. O que la parafernàlia i la pompa creada pels organitzadors amb arribades, salutacions, entrevistes prèvies, públic seleccionat entre l’anomenada societat civil valenciana, i tota la resta de circumstàncies, els hagués elevat uns quants metres sobre aquell escenari ben negre de l’aula Matilde Salvador de la Universitat de València.

No va ser el millor dia de les seues vides polítiques. Cap d’ells va reeixir en l’intent de traspassar les ones de la ràdio o el plasma de la televisió per a agafar el votant de la mà i dur-lo a l’urna. Feia l’efecte que els sis protagonistes del tuacte havien eixit al camp a defensar les posicions en comptes de pensar que a les seues mans hi haurà el futur de més de cinc milions de valencians.

La llengua, menystinguda

La llengua oficial del debat era el castellà. Així és com tant els rètols com Bernardo Guzmán, el moderador, s’adreçaven a l’audiència i als convidats. De tots, l’únic que en tot moment va parlar en català va ser Joan Baldoví. Hèctor Illueca també va emprar la nostra llengua en totes les intervencions i únicament es va passar al castellà en una mitja resposta a Carlos Flores. Baldoví i Illueca també compartien indumentària, amb camisa sense jaqueta.

Ximo Puig, Mari Carmen Peris, Carlos Mazón i Carlos Flores van fer totes les intervencions, totes, en castellà. Encara que Mazón va pronunciar intensament i incansable la frase “tot va bé” per a referir-se als membres del Botànic, i Flores va intentar de fer un joc de paraules en català per a, pretesament, defensar els signes d’identitat dels valencians. El fantasma de l’anticatalanisme que va exhalar mentre la deia era tan pudent que ningú no va entendre la pretesa broma. Va ser la frase més trista i inintel·ligible de tot debat.

Una altra frase encunyada en el debat i que promet de ser una de les més populars durant aquesta campanya és “les dretes unificades”. És d’Hèctor Illueca i la va emprar a tort i a dret per a deixar clar l’únic eix en què es va dividir el debat: la dreta i l’esquerra. Així, doncs, en aquell escenari hi havia les dretes unificades i l’esquerra del tot va bé.

Mari Carmen Peris, que ocupava el faristol central, es va posar molt contenta de no pertànyer a cap dels dos grups. “Que bé, que sapigueu on és el centre”, va dir amb un somriure a Illueca. Els seus companys se la van mirar amb condescendència. Un guionista de còmic hauria dibuixat un globus amb una tirallonga de tots els sondatges que els deixen fora de les Corts (i de pràcticament totes les institucions del país).

Una estructura clàssica i el sexe dels àngels a lloure

L’estructura del debat va ser d’allò més clàssica. El primer bloc era per a fer el balanç de la legislatura i el segon, per a exposar les propostes per a governar. És a dir, com quan a un alumne li diuen que faça una redacció de tema lliure. El sexe dels àngels, les ones de la mar i l’aurora boreal surten a passejar. Els candidats no es van moure del sofà de casa. De la zona de confort, que diuen. Tot, ben previsible. Sense fer-se gaire mal els uns als altres perquè, com va dir un gat vell de la política com és l’ex-síndic socialista Manolo Mata, en la campanya s’ha d’intentar no clavar la pota i no fer-se gaire mal.

Què van dir

Ximo Puig va defensar la gestió, l’estabilitat, la creació de llocs de feina, l’arribada d’inversions estrangeres, la pau social, el final dels copagaments sanitaris, la bona reputació, la cura a les persones més desafavorides amb tot d’ajuts, bons i altres recursos.

Carlos Mazón va dir que d’això res, que el País Valencià és un infern fiscal, que hi ha un impost a la mort i tota mena d’impostos insuportables, que s’han d’abaixar els impostos, que la sanitat està col·lapsada, que l’ensenyament és una presó de politització i que el Botànic és el govern més car de la història.

Mamen Peris va voler parlar de corrupció, i com que estava en el centre va voler traçar una equidistància entre el PP de Mazón i el germà de Ximo Puig. Va parlar de la ideologia radical d’Unides Podem que ha accentuat el corró Botànic que ara és més ideologia que gestió. Va dir que no hi havia cap habitatge públic i que no es permeten les plantes de fotovoltaiques perquè la ideologia radical els impedeix d’aprovar-les.

Joan Baldoví es va adreçar a Mazón perquè troba que no viuen en el mateix país. O en el mateix infern. El que va descriure Baldoví és el que vivien els valencians l’any 2015. A continuació va tornar a parlar de les millores. De les 141.000 persones que ara gaudeixen de prestació de dependència, de les empreses innovadores que s’instal·len en aquest infern, etc. Va reclamar a totes les intervencions la reforma del sistema de finançament i que la resta dels candidats se sumaren a la petició. I va fer una pregunta-proposta que ningú, ni a dreta ni a esquerra, va recollir: volem blindar la sanitat pública a l’estatut?

Hèctor Illueca va voler arbitrar entre uns i altres i va demanar que es fes un balanç honest. Que tot no és bo, però tot no és dolent, tampoc. Com a responsable de la Conselleria d’Habitatge sabia que rebria molts cops i va posar damunt la taula els 1.300 habitatges que la Generalitat ha comprat amb el sistema de tanteig i retracte contra el qual el PP va voler recórrer, per exemple.

Carlos Flores, el representant de l’extrema dreta, va jugar a una altra lliga. El seu paper va ser el d’aquell oncle fadrí que ningú s’estima però que cal convidar al dinar de Nadal. A vegades beu de més i fa acudits desagradables i ningú li riu les gràcies, però ell continua fent-les i és el darrer que se’n va.

Com es va dir

Aquest debat que es va fer ahir a la Nau de la Universitat de València, amb tot de convidats d’honor, amb la rectora Mavi Mestre com a amfitriona, havia de servir per a veure qui governarà al País Valencià els quatre anys vinents. Però es va fer, amb les excepcions ja esmentades, en castellà. És a dir, quatre dels presents van decidir que la llengua anomenada pròpia dels valencians no servia per a explicar als ciutadans valencians majors d’edat com veuen ells el país. No van optar, ni tan sols, per una mínima i ofensiva diglòssia.

Com que no van parlar de llengua, ni de cultura, ni de festes, no els va caldre traure-la del calaix. Tampoc no van parlar de la crisi climàtica ni de la transició energètica, ni de la violència contra les dones, ni de com fer més habitables les ciutats quan faça quaranta graus a l’ombra, de com integrar els nouvinguts, o de com fer més agradable el trànsit de les persones que arriben a la darrera etapa de la vida… Tot de qüestions quotidianes amb què s’enfronta la ciutadania quan s’acaba el debat.

Això va ser el partit d’anada. El de tornada el jugaran davant les càmeres i els micròfons dels mitjans públics valencians el dia 25. Alguns hi arribaran pràcticament intactes després d’una campanya que els haurà estat plàcida. Altres hi arribaran plens de ferides i amb els vestits menys planxats que avui, amb el pes d’alguns sondatges que s’entestaran a fotografiar-los estrafets o, fins i tot, desdibuixats o en procés de ser esborrats de la fotografia si un miracle, o un viatge superveloç amb el Delorean no ho impedeixen.

Aquell dia, si en tenen ganes, potser esbandiran l’interrogant.

El fantasma de les eleccions passades

La nit que començava la campanya, i per a animar l’espera fins a les dotze, la televisió pública valenciana es va inventar una tertúlia per a asseure en la mateixa taula els cinc síndics que van començar la legislatura que ara s’acaba, però que van deixar les Corts per diferents motius. L’ambient entre Manolo Mata, del PSPV-PSOE, Isabel Bonig, del PP, Fran Ferri, de Compromís, Naiara Davó, d’Unides Podem i Toni Cantó, presumptament de Ciutadans, va ser distès. El millor intercanvi del vespre va ser quan Cantó, que diu que ara torna a València i que fa teatre (és literal), i que va traure l’espantall d’ETA, va protestar perquè no s’havia convidat ningú de Vox. Fran Ferri, com si fos dalt la trona, li va respondre amb agilitat. Sí que hi és, el representant de Vox, ací, li va dir.