El segon primer d’octubre (internacionalment parlant)

Mig any després del primer d’octubre, llegeixo aquesta piulada de l’advocat Andreu van den Eynde: ‘Quan vaig fer posar un vídeo de l’1-O al Tribunal Suprem en l’interrogatori de Pérez de los Cobos, el magistrat Llarena va declinar mirar-lo.’ Quina gran metàfora de com ha arribat fins aquí el Regne d’Espanya: tapant-se els ulls i les orelles davant de tot allò que li venia de la ‘región nordeste’, ja fossin demandes, ja fossin hòsties. Sense remuntar-nos al Memorial de Greuges: hi ha cap espanyol de cor que recordi els moderadíssims vint-i-tres punts de Mas i els quaranta-sis de Puigdemont? Cri-cri-cri, canten els grills.

Passa que sa senyoria patia per la fabulosa novel·la que té en curs, no fos cas que per un coi de vídeo es veiés obligat a llençar a la paperera qui sap quants centenars de folis de la seua florida i esforçada prosa. Els escriptors, quan són en plena febre creativa, l’última cosa que necessiten són interferències que els esguerrin el relat. Mentrestant, els jutges estrangers, i penso en els que ara han de resoldre això del president i més endavant això de la prevaricació, ja en deuen haver vist una pila, de vídeos, tot esmorzant amb els iPads a les seues llars. Ja siguin els de la violència d’estat de l’1-O, ja siguin els de les crides pacifistes de Sànchez i Cuixart el 20-S, enfilats als sacrosants pàtrols de la Guàrdia Civil. Vehicles que, per cert, els veritables irresponsables d’aquell dia es van deixar oberts i amb armes a dins, potser esperant-se el gir de guió que al final han hagut de suplir amb tanta imaginació. I tot per un relat que només pot ser de consum intern, atès que se sosté en una intensa operació de deshumanització de l’adversari que, ai las, als països de premsa lliure costarà més d’inculcar.

Al títol deia això del ‘segon 1-O’ no pas referint-me als catalans, per als quals el primer d’octubre serà insubstituïble, sinó pensant de portes enfora, és a dir, en el segon pic d’atenció internacional que hem viscut en sis mesos. Des que Alemanya ha empresonat el president –i no pas quan Espanya ha empresonat els altres, ara no hi entrarem– hem vist reaccions de l’exterior que ens recorden moltíssim les que es van generar arran de la violència de l’1-O. Un corrent d’interès que ja no se satisfà amb traduccions directes dels mitjans de Madrid per complir amb la pàgina internacional. Un corrent de fraternitat, també, que ha avançat per l’esquerra a tota l’esquerra fraternal que s’ho mira d’aquí estant. I, per descomptat, lectures de la causa independentista que potser no ens plauen (i que no cal que ens plaguin!), però situades dins del context repressiu i la deriva neofranquista d’Espanya que fa que s’entengui tot. Així, sí.

Per això mateix, qui avui també viu el seu segon 1-O, i parlo de sensacions, és l’espanyolista nostàlgic que plora perquè el seu govern no sap posar a ratlla l’opinió internacional. L’impagable lament d’Arturo Pérez Reverte ho il·lustra més bé que jo: ‘Washington Post, The Times, Le Monde, qüestionant la democràcia espanyola. Més que el problema català, el que m’aterreix és la incompetència d’aquest govern de mediocres ineptes. La seva incapacitat per desmuntar a l’estranger la campanya de desprestigi contra l’estat espanyol.’ Parlem de gent amb estudis que es demana com és possible que uns mitjans de prestigi no s’hagin empassat la falòrnia aquesta de l’#estaodederecho i la #democraciaconsolidada. Que vénen a dir (dramatització): Quina classe de mitja-merdes ens governen, que no saben ni fer una telefonada als governs ‘amics’ perquè controlin els seus mitjans? Què passa, que no els podem comprar més tancs, drons, avions de combat? Això és intolerable!

Per segona vegada en sis mesos, doncs, els fanàtics de l’estat repressor, violent, venjatiu, se senten ferits en l’orgull imperial. I no pas perquè la seua ‘gran nación’ torni a oferir al món una imatge deplorable, i ara!, sinó perquè és incapaç d’imposar als altres la seua deplorable manera de fer. I aquesta segona onada d’humiliació de l’adversari –de desprestigi, fins on han admès–, els republicans la valorem poc. I la valorem poc perquè som d’aquesta mena de manera que només ens sabem desenvolupar còmodament en un clima de derrota i autoflagel·lació. En això sí que no tenim rival que ens guanyi.

Ara mateix, la tendència és de dir ha!, de l’opinió internacional ja en podem tirar un bon tros a l’olla, amb la república per desplegar i l’Arrimadas fent posats al parlament. Doncs miri: per una columna que no es rabegi amb els errors dels nostres no passarà res, oi? Així que deixeu-m’ho dir, perquè no tot han de ser males estones: aquesta segona finestra oberta a l’exterior, a l’era de la hiperconnexió, és també una segona oportunitat que ens dóna el món. Ja no dic en benefici dels republicans (que com a bona ídem he de dir que ha!), sinó en clar detriment de l’estat repressor. Ni que només sigui per veure fins a quin fang pestilent serà capaç d’arrossegar-se per mantenir la seua putrefacta unitat. Ni que només sigui per contemplar el ridícul dels seus caps pensants demanant-se, des de l’estupor, per què no arriben els aplaudiments de fora, i concloent tot seriosos que això deu ser cosa d’una conspiració.