TANIA ARCHILLA (@taniarse) I CLÀUDIA FERRÀNDIZ (@claudiafl27)

‘Els kurds tenim un somni: viure en un país en què puguem parlar la nostra llengua i tenir la nostra nacionalitat reconeguda. Hem patit molt per preservar aquesta identitat. Ara és l’hora de deixar que la comunitat kurda tingui una terra i decideixi sobre el seu futur. És una il·lusió per la qual lluitarem, i farem el que calgui per fer-la realitat’. Aquest és el missatge que l’Omar Asper, un kurd de Síria de 18 anys que ara viu a Alemanya i amb qui ha pogut parlar Cetrencada, llença al món.

El Kurdistan és la nació sense estat més gran del planeta. Es calcula que hi ha entre 30 i 40 milions de kurds repartits a l’Orient Mitjà, tot i que no hi ha un cens rigorós. Al segle XX, amb la descolonització, es va fer un repartiment artificial de la zona, donant lloc a la disposició actual de Turquia, Iran, Irac i Síria. La població kurda va quedar dispersa entre aquests països i, en menor mesura, a Armènia, Geòrgia i Azerbaidjan.

Els kurds han viscut una forta repressió política i cultural. Se’ls ha prohibit parlar el seu idioma en públic, han hagut de canviar-se d’identitat i adoptar noms ètnics locals per poder accedir a una feina o portar els fills a l’escola, etc. Per aquest constant assetjament i per les guerres, es calcula que més d’un milió de kurds viu fora del Kurdistan. Però les condicions de vida dels kurds són diferents a cada estat.

Els kurds a Turquia: Bakur o Kurdistan del nord
La paraula kurd no es pot ni pronunciar a Turquia, malgrat que els kurds són la nació minoritària més important del país. De fet, el mateix govern nega l’existència d’aquesta comunitat.

La llengua, la bandera i els partits polítics del poble kurd estan prohibits. Tot i així, el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), considerat il·legal i terrorista per Turquia, ha mantingut durant dècades la lluita armada contra el govern turc. Fins i tot el seu líder, Abdullah Öcalan, està en una presó turca des del 1999.

Al llarg dels anys, els kurds han estat tan reprimits pels successius governs turcs que es van haver de refugiar a les muntanyes del Qandil, situades a la frontera de Turquia amb l’Irac; per això, despectivament, se’ls anomena turcs de les muntanyes.

La relació entre Turquia i Kurdistan va empitjorar notablement quan el primer va decidir aixecar un mur fronterer amb Síria, anomenat mur de la vergonya. La causa: el mur pretenia evitar les infiltracions de terroristes i contrabandistes al país; però va separar els kurds que vivien a la frontera amb Síria, trencant així moltes famílies.

Turquia actua buscant aliats internacionals per poder continuar amb el procés d’islamització social del país i crear un estat més autoritari. Vol reprimir ‘les minories ètniques, socials, polítiques, culturals i religioses’, apunta la Asociación de Amistad con el Kurdistan, una entitat laica i independent amb seu a Madrid en defensa dels drets humans dels kurds.

Amb la crisi dels refugiats, la Unió Europea ha establert un tractat perquè Turquia freni l’arribada dels refugiats a Europa, mentre es manté en silenci davant els bombardejos i la violència turca cap a la comunitat kurda.

Els kurds a Síria: Rojava o Kurdistan occidental
‘Un dia, a classe, estava parlant amb un amic meu en kurd i, quan la professora se’n va adonar, ens va dir que havíem de parlar en àrab perquè Síria és un país àrab, i que, si continuàvem parlant en kurd, ens faria fora de classe i repetiríem curs’, explica l’Omar. El kurmanji, dialecte kurd que es parla a Síria i a Turquia, està prohibit. Els nens kurds no poden accedir a una educació que no sigui en àrab.

A Síria, no només la llengua kurda està prohibida. Els seus partits polítics i les tradicions també. De fet, molts kurds no tenen nacionalitat ni dret a la ciutadania. Això depèn de la zona en què visquin: l’Omar, com que és d’Alep (ciutat que no és considerada kurda), sí que té nacionalitat siriana. Ara bé, la majoria dels que viuen a Rojava, no tenen cap mena de documentació, com és el cas de l’Amina Hussein, una periodista kurda de Síria. Ella mateixa ho explica en aquesta entrevista:

‘Com que no teníem papers no podíem tenir cap propietat al nostre nom: ni casa, ni terreny, ni tan sols cotxe o televisió’, explica la periodista a Cetrencada. Tampoc podien viatjar fora del país. Per això va haver de venir a Catalunya de manera il·legal. El seu somni era estudiar una carrera, però després de l’institut els kurds no tenien dret a accedir a la universitat. ‘No ens deixaven estudiar perquè no tinguéssim més coneixements i creéssim associacions polítiques’, diu l’Amina.

Amb la descolonització de Síria, sota domini francès fins al 1946, es van impulsar campanyes massives d’arabització i els kurds va ser fortament reprimits. El 2011, amb l’inici de la guerra de Síria, la situació dels kurds va canviar radicalment. Les tropes sirianes van abandonar el territori i els kurds van declarar l’autonomia de Rojava. La Unitat de Protecció Popular (YPG), l’exèrcit kurd sirià, va frenar Estat Islàmic d’ocupar el territori de Rojava. Ho va fer de la mà d’un altre exèrcit kurd format exclusivament per dones: la Unitat de Protecció de Dones (YPJ).

A la ciutat de Kobani es va produir un gran enfrontament entre les milícies kurdes i els islamistes radicals, i Estat Islàmic va ser derrotat. A partir d’aquí, va començar a entrar en declivi. Les YPG i YPJ es van aliar amb rebels sirians àrabs i van crear un nou exèrcit: les Forces Democràtiques Sirianes (SDF). Aquest grup militar, amb el suport dels Estats Units, va aconseguir que DAESH perdés fa uns dies l’última gran ciutat que els quedava a Síria: Raqqa.Els kurds a l’Iran: Rojhelat o Kurdistan oriental
‘L’educació no existeix per als nostres fills. Hi ha una discriminació molt forta a nivell sociopolític: els kurds són discriminats a l’hora d’accedir a l’administració pública i no tenen les mateixes oportunitats per accedir al  mercat de treball, entre altres coses’, explica el sociòleg kurd Massoud Sharifi a Cetrencada.

Encara que la cultura kurda és relativament acceptada a l’Iran i la llengua no està prohibida, els kurds no són considerats per a moltes coses. En l’àmbit polític, els partits kurds estan completament prohibits. De fet, qualsevol persona que defensi quelcom contrari a la teocràcia de l’aiatol·là Khomeini és detinguda i pot arribar a ser executada. Des del 2004, molts partits polítics kurds s’han desplaçat a l’Irac o han passat a la clandestinitat.

A l’Iran, el sentiment de nacionalisme kurd va agafar força al llarg del segle XX. Amb el suport de la Unió Soviètica, a la ciutat de Mahabad es va crear un estat kurd després de la Segona Guerra Mundial. Però quan els soviètics van marxar del país, la república es va ensorrar i els kurds van ser fortament reprimits per la dinastia Pahlavi, que presidia el país.

A causa de la repressió que van viure, els kurds van donar suport a la revolució islamista de 1979. De fet, segons Azadi, plataforma catalana en solidaritat amb el poble kurd, la revolució probablement no s’hagués pogut dur a terme sense la comunitat kurda. Ara bé, quan l’aiatol·là Khomeini va ascendir al poder, el nou govern de l’Iran va començar a veure els kurds com un perill per a la seguretat nacional i els va reprimir. Això va provocar que comencessin a haver-hi conflictes entre la zona iraniana i la kurda. Els kurds, avui dia, se segueixen veient com un risc per a la seguretat pública del país.

Els kurds a l’Irac: Bashur o Kurdistan del sud
Autonomia i un estat independent de facto. Això és el que tenen els kurds a l’Irac, on sí que són reconeguts. Però per arribar a tenir autonomia respecte el govern iraquià han hagut d’estar anys lluitant.

‘Bashur és un dels primers territoris en què es van tirar bombes incendiàries per reprimir revoltes’ segons explica l’Asociación de Amistad con el Kurdistan. A finals dels anys 70 i durant la dècada del 1980, la regió va ser marcada per la violència. El govern de Saddam Hussein va impulsar la campanya al-Anfal, amb la qual va matar desenes de milers de kurds. El 1988, a més, va utilitzar armes químiques contra civils kurds.

El 2003, amb la caiguda de Saddam Hussein, la regió kurda va començar a governar-se independentment amb el Govern Regional Kurd (KRG), presidit per Massoud Barzani, del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK).

El 25 de setembre es va celebrar un referèndum a Bashur perquè pogués decidir si volia la independència. Quasi el 93% del 78% de població que va participar va votar que sí. Ara bé, el motiu d’aquesta consulta vinculant no era saber què volien els ciutadans.

L’objectiu de Barzani era legitimar que els kurds són els qui s’haurien de quedar les zones de disputa, on es concentra gran part del petroli del país. Destaca la regió de Kirkuk, on hi ha el 40% de les reserves de l’Irac. En els darrers anys, Estat Islàmic ha arrasat gran part de l’Irac i els Peshmerga, l’exèrcit kurd, són els qui han defensat Kirkuk. És per això que Barzani creu que s’han guanyat el dret de quedar-se allò que han protegit.

Què pot passar a partir d’ara?
La situació kurda és complicada i caòtica: ‘no veig una solució propera’, apunta Sharifi. Tot i així, gràcies a l’auge de les xarxes socials, les reivindicacions ja no estan controlades pels estats repressors i, segons el sociòleg, ‘aquesta podria ser la clau de l’assumpte’.

Les conseqüències que pot tenir el referèndum iraquià són bastant incertes; actualment, la situació al país és de preguerra, almenys en la regió de Kirkuk, segons l’Asociación de Amistad con el Kurdistan. El govern de Bagdad sembla que no acceptarà els resultats del referèndum.

D’altra banda, el petroli dificulta enormement un possible reconeixement del Kurdistan com a país. A Rojava, hi ha el 90% de reserves de Síria, i a Bashur també se’n troba molta quantitat. Sembla complicat que tant Síria com l’Irac puguin estar disposats a deixar anar aquests territoris, tret que es vegin forçats a fer-ho.

L’evolució de la situació dependrà de molts pactes internacionals, en concret a Síria, segons la plataforma Azadi. Els Estats Units han fet acords amb els kurds per derrotar Estat Islàmic, però tenen interessos ocults. La mateixa organització apunta que, encara que els kurds tenen present que poden ser traïts, la seva estratègia és més ‘d’acumulació política i diplomàtica, i no tan militar’.

En aquestes últimes setmanes, la situació s’ha tornat encara més inestable. Els mitjans de comunicació kurds permeten seguir el conflicte de prop i conèixer l’última hora. Kurdistan24 i Rudaw en són dos de referència.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb