20.11.2015 - 02:00
|
Actualització: 20.11.2015 - 09:57
La mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975 a la matinada, en un llit de l’Hospital la Paz de Madrid (inaugurat per ell mateix un 18 de juliol…), fou comunicada oficialment poques hores després amb un conegut discurs del president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro, retransmès per RTVE. És sobretot conegut pel començament, el famós ‘Espanyols, Franco s’ha mort’ amb la veu mig nuada, i pel final, quan el substitut de Luis Carrero Blanco crida ‘¡Arriba España! ¡Viva España!’ entre sanglots.
Però el discurs radiotelevisat del ‘Carnisser de Màlaga‘, malnom d’Arias Navarro durant la guerra i postguerra, dura de fet set interminables minuts durant els quals, després d’un panegíric a la figura i l’obra del general colpista, inclou al final la lectura d’un testament polític del règim. En aquest ‘missatge pòstum’ de Franco llegit davant les càmeres pel president, el dictador es declarava ‘fill fidel de l’Església’ i atorgava el perdó a tots els qui s’havien declarat enemics seus: ‘Crec i desitjo no haver tingut més enemics sinó aquells que ho van ser d’Espanya’, etzibava sense rubor abans de morir-se.
Tampoc no es va oblidar, al final dels seus dies, dels qui havien col·laborat ‘amb entusiasme, dedicació i abnegació en la gran empresa de fer una Espanya unida, gran i lliure’. Ni tampoc es va deixar de beneir políticament el seu successor: ‘Per l’amor que sento per la nostra pàtria, us demano que persevereu en la unitat i en la pau, i que envolteu el futur rei d’Espanya, don Juan Carlos de Borbó, amb el mateix afecte i lleialtat que a mi m’heu brindat, i li presteu en tot moment el mateix suport de col·laboració que de vosaltres he rebut.’
Transcripció del discurs en català:
«Espanyols: Franco s’ha mort: l’home d’excepció que davant Déu i la història va assumir la immensa responsabilitat del més exigent i sacrificat servei a Espanya, ha lliurat la seva vida, cremada dia a dia, hora a hora, en el compliment d’una missió transcendental.
Sé que en aquests moments la meva veu arribarà a les vostres llars entretallada i confosa pel murmuri dels vostres plors i pregàries. És natural. És el lament d’Espanya, que sent com mai l’angoixa infinita de la seva orfenesa. És l’hora del dolor i de la tristesa, però no és l’hora de l’abatiment ni de la desesperança. És cert que Franco, qui durant tants anys fou el nostre cabdill, ja no és entre nosaltres; però ens deixa la seva obra, ens en queda l’exemple, ens deixa un mandat històric d’inexcusable compliment. Perquè vaig ser testimoni de la seva última jornada de feina, quan la mort ja s’havia apoderat del seu cor, i puc assegurar-vos que per a vosaltres i per a Espanya fou el seu últim pensament, plasmat en aquest missatge amb què el nostre cabdill s’acomiada d’aquesta Espanya que tant va estimar i que tan apassionadament va servir.
Missatge pòstum de Franco
‘Espanyols, arribant-me l’hora de retre la vida a l’Altíssim i comparèixer davant el seu inapel·lable judici, demano a Déu que m’aculli benigne a la seva presència, atès que vaig voler viure i morir com a catòlic. En el nom de Crist, m’honro i ha estat la meva voluntat constant d’ésser fill fidel de l’església, al si de la qual em moriré. Demano perdó a tothom com de tot cor perdono tots els qui es van declarar enemics meus sense que jo els tingués per tals. Crec i desitjo no haver tingut més enemics sinó aquells que ho van ser d’Espanya, que m’estimo fins l’últim moment i a la qual vaig prometre de ser fidel fins a l’últim alè de la meva vida, que ja sé pròxim. Vull agrair a tots els qui han col·laborat amb entusiasme, dedicació i abnegació en la gran empresa de fer una Espanya unida, gran i lliure. Per l’amor que sento per la nostra pàtria, us demano que persevereu en la unitat i en la pau, i que envolteu el futur rei d’Espanya, don Juan Carlos de Borbó, amb el mateix afecte i lleialtat que a mi m’heu brindat, i li presteu en tot moment el mateix suport de col·laboració que de vosaltres he rebut.
No oblideu que els enemics d’Espanya i de la civilització cristiana es troben alerta. Vetlleu també vosaltres i per això deposeu davant els suprems interessos de la pàtria i del poble espanyol tota mira personal.
No desistiu a assolir la justícia social i la cultura per a tots els homes d’Espanya, i fer-ne el vostre objectiu primordial.
Mantingueu la unitat de les terres d’Espanya exaltant la rica multiplicitat de les seves regions com a font de la fortalesa de la unitat de la pàtria. Voldria, en el meu últim moment, unir els noms de Déu i d’Espanya i abraçar-vos a tots per a cridar plegats, per última vegada, a les portes de la mort, ¡Arriba España! ¡Viva España!’»
