22.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 23.09.2021 - 10:36
Molts diaris, sobretot d’Europa i l’Àfrica, anem seguint aquests dies amb detall l’erupció d’un volcà a l’illa de la Palma, a les Illes Canàries. És comprensible perquè és un fenomen força inusual, té conseqüències molt greus i –no ens enganyem tampoc– és molt vistent. Les erupcions volcàniques són un fenomen sobre el qual no tenim cap control i, per tant, posen en relleu ben dramàticament la força tel·lúrica. D’alguna manera, crec que tots ens sentim petits i humils davant aquesta enorme mostra de poder que el nostre planeta tan maltractat ens ofereix. I segurament aquesta és una de les causes de la fascinació per aquest esdeveniment.
Lògicament, tothom s’ha abocat a informar-ne aquests dies i això ha fet visibles les Illes Canàries. Un arxipèlag africà que sempre resta amagat políticament quan parlem dels problemes nacionals que té l’estat espanyol. La Galeusca de tres no falla mai. Si algú és més detallista, hi incorpora l’Aran, l’Aragó i Astúries, o fins i tot algun altre territori. I, curiosament, molt poca gent considera que hi haja conflicte nacional en dues de les situacions més típicament colonials: la dels territoris del nord del Marroc i la de les Illes Canàries. Nosaltres mateixos, què en sabem de la història, els anhels i les lluites dels canaris?
La història del nacionalisme canari és molt rica i molt interessant i hauria de ser coneguda. Ells van saber trobar en l’africanitat, en la reivindicació de la seua africanitat, el motor de la lluita per l’alliberament. I van aconseguir coses molt importants. El febrer del 1978, el comitè de descolonitzacions de l’Organització per a la Unitat Africana va reconèixer el Moviment per a l’Autodeterminació i la Independència de l’Arxipèlag Canari (MPAIC) com a representat legítim del poble canari. Mesos després, al juny, l’OUA va incloure la independència de les Canàries en el seu programa.
Entremig hi hagué un atemptat a Alger contra el dirigent de l’MPAIAC, Antonio Cubillo, que no va morir però que fou molt greument ferit. L’atemptat va ser executat per funcionaris espanyols i fou un clar antecedent dels GAL, que van nàixer els anys següents. En aquell moment Algèria donava tot el suport possible al moviment anticolonial de les Canàries, inclosa una potent emissora de ràdio que se sentia per totes les illes.
L’atemptat contra Cubillo, que va morir el 2012, la repressió contra l’independentisme i els fracassos electorals d’aquest moviment, molt dividit i barallat, van fer que les Canàries desapareguessen gairebé del mapa polític de l’estat espanyol. D’aleshores ençà un grup polític nacionalista de dreta, Coalició Canària, domina l’escena política i contribueix a obstruir els grups més radicals.
Però, de tant en tant, passen coses que demostren que els espanyols no tenen la situació tan controlada com es pensen. Per exemple, Espanya va refusar que l’estatut de les Canàries fos aprovat per la via del 151, perquè no hi hagués un referèndum que els feia molta por. O, més recentment, l’any passat, el Tribunal Suprem espanyol va prohibir les declaracions de diversos ajuntaments, començant pel de Santa Cruz de Tenerife, que declaraven la bandera independentista com a “bandera nacional de les Canàries”, amb la voluntat que pogués onejar als balcons dels municipis. També ara fa menys d’un any la diputada de Coalició Canària Ana Oramas, ex-batllessa de la Laguna, va fer aquesta intervenció al parlament espanyol que va cridar molt l’atenció perquè, indignada per la desídia de Pedro Sánchez envers el seu país, va invocar en públic tant l’MPAIAC com l’OUA.
I fa molt poc que s’ha sabut que un grup d’estats africans i americans podrien presentar a les Nacions Unides una demanda perquè les Illes Canàries siguen incloses oficialment com a territori a descolonitzar. La notícia prové dels grups independentistes canaris i encara no ha estat confirmada, però aquests darrers mesos una representació de l’independentisme canari ha participat en esdeveniments internacionals amb el suport, sobretot, dels països americans de l’ALBA.
Tot plegat, doncs, són símptomes de la permanència d’un moviment anticolonial i independentista al qual els europeus hauríem de parar segurament molt més esment. De manera que, si m’ho permeteu, i ni que siga per a omplir una miqueta el dèficit que tots tenim, us recomanaré uns quants enllaços, per si teniu ganes de navegar.
–Un article molt interessant, precisament, de La Voz de la Palma: Canarias, ¿África o Europa?
–Un article de La Voz de Lanzarote que explica els passos que fan les Canàries a l’ONU perquè se’ls reconega el dret d’autodeterminació.
–El Congrés Nacional de les Canàries és el partit continuador de l’MPAIAC i ha format part de la coalició Ara Repúbliques amb ERC.
–El moviment Ara Canàries ha unit recentment alguns petits partits independentistes.
–La Intersindical Canària és un sindicat sobiranista potent.
–Aquest article descriu i explica algunes de les banderes independentistes canàries.
–Una part de l’independentisme canari reivindica el caràcter amazic del seu país. Izuran és una web amb molta informació sobre això i Azar és la web de l’Associació Canària de la Cultura Amaziga.
–La Raiz, El País Canario i El Canario són publicacions independentistes i anticolonials.