La tertúlia proscrita

La morta viva

  • La mort de Catalunya, la mort dels Països Catalans, ha estat tan repetidament anunciada i assumida, li han cantat les absoltes tantes voltes, que ja no hauria de fer gens d’impressió i més aviat la gent s'ho hauria de prendre com una broma

Vicent Partal
14.05.2024 - 21:40
Actualització: 14.05.2024 - 21:47
VilaWeb

Constantí Llombart va publicar el 1883 un diccionari d’escriptors valencians en català, que va titular Los fills de la morta viva. La morta viva érem nosaltres, la llengua, la nació que Llombart encara no estava preparat per a considerar com a tal. Una nació morta, ja, però que encara vivia. Encara, el 1883.

Faig un bot en el temps. La desfeta del 1939 va propiciar una literatura impressionant sobre aquest mateix tema. La biografia recent de Quim Torra sobre Armand Obiols és paradigmàtica del dolor i la por que va sentir una generació de persones magnífiques.

Perquè puc imaginar-me si en devia ser, de dur, trobar-te, ja a l’exili, aquesta portada de La Vanguardia que il·lustra l’editorial d’avui (“¡¡Vich vuelve a ser de España!!”, i vinga signes admiratius, que ningú no dubte de l’entusiasme envers els criminals).

La mort de Catalunya, la mort dels Països Catalans, ha estat tan repetidament anunciada i assumida, li han cantat les absoltes tantes voltes, que ja no hauria de fer gens d’impressió i més aviat la gent s’ho hauria de prendre com una broma. Però sembla que no és així.

Perquè en la doble versió de sempre em trobe, un poc estupefacte, que el debat ha retornat per una cosa tan poca cosa –tan poca cosa vist amb perspectiva històrica– com unes eleccions.

A Madrid els cronistes i els senyors diputats no saben ni com celebrar que hem mort. La cosa és ben graciosa, perquè quan érem nosaltres que guanyàvem eleccions allò no volia dir res, però ara que ells n’han guanyades unes –unes i d’aquella manera, toreros… d’aquella manera–, ara es veu que s’ha acabat tot i Catalunya ja la tenen al taüt.

I, un cas més curiós encara, entre nosaltres també han aparegut els eterns derrotats, espècimens tòpics de la catalanitat més elemental, que reclamen el dol i entonen a crits el gori-gori.

En l’editorial d’ahir alguns subscriptors insistien en aquella caricatura d’optimista que m’han volgut encolomar en diversos sectors, amb molt mala intenció. Jo ja ho sé, que és inútil de provar de defensar-me. I tampoc no vull convertir aquesta anàlisi en un debat psicologista.

De manera que em limitaré a invocar la història. Simplement. Constantí Llombart –sincerament convençut que la seua generació era l’última que parlaria català– potser era derrotista, però no va deixar de treballar. I amb això va posar les bases del valencianisme, que feren possible Joan Fuster i Raimon, i els Ferran Torrent, Marc Granell o Gemma Pasqual, Isabel-Clara Simó, l’Ovidi i Toni Miró, el PSV, el PSAN i Compromís mateix, el president Albinyana, la Caixa Popular, la Xarxa d’Universitats Lluís Vives, tots els socis d’Escola Valenciana o Acció Cultural. I VilaWeb mateix.

I què direm de la gent com Armand Obiols, que, entre moltes més coses, van saber fabricar aquella extraordinària Revista de Catalunya, connectant en el moment més difícil de tots la intel·lectualitat catalana amb la crema de la intel·lectualitat mundial? Què direm d’una generació que va haver d’anar-se’n a un exili sense gens d’esperança, però que va aguantar tant que dècades més tard va obligar l’estat espanyol a acceptar que el president de la Generalitat postfranquista era un dels seus, un home investit en una cerimònia gairebé íntima l’agost de 1954, quan els militars –aquells espècimens tan cars a La Vanguardia– encara dominaven manu militari “Vich”?

Un dia que tinga temps m’agradaria anar més enllà i tot. M’obsessiona de fa anys –i cada vegada que pense en Catalunya Nord, més– aquella enlluernadora teoria de Fernand Braudel, que diu que la geografia sempre s’imposa i marca la identitat de manera definitiva. O m’agradaria adaptar al nostre cas el mètode fascinant de Thierry Dutour per a descobrir que hi ha una identitat “natural” que és prèvia a la consciència de nació i tot.

De moment, però, deixeu-me dir simplement que 131 anys després la morta és ben viva. I ara ploreu si voleu i si això us fa goig, o si us relaxa. Però la morta, benvolguts lectors, és viva. Ben viva.

 

PS1. Dilluns La tertúlia proscrita va emetre un especial de valoració de les eleccions de diumenge. La podeu veure ací.

PS2. Sobre les eleccions de diumenge, m’agradaria destacar dos articles excel·lents i molt diferents dels nostres opinants: aquest de Marta Rojals i aquest de Julià de Jòdar.

PS3. Europa es manté molt escalfada. Avui Annabelle Timsit ens explica en aquest reportatge fet a Tbilissi la difícil situació que passa Geòrgia.

PS4. La tossuderia i la persistència de què parle en aquest editorial reclama organitzacions fortes i resilients que puguen sobreposar-se als moments difícils. Per exemple, aquest diari, que podeu ajudar ací.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any