Casualitats de la vida, el primer enllaç que rebo amb la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg és el de La Repubblica, el diari més llegit encara avui al país. No és pas cap article d’opinió, tot i que el fet mateix de donar o no donar una informació, i a quina pàgina i amb quina mida, ja és una opció ideològica. En realitat, la veritable opinió pública la trobem als comentaris, aclaparadorament contraris, sovint agressius, contra tot el que faci ferum d’independentisme. Un segle i mig de nacionalisme italiota més uns quants lustres de bombardeig anticatalà com el que dèiem la setmana passada ho expliquen.

Però també dèiem que tot plegat ha començat a canviar. Al mateix mitjà, precisament, una veu de primera magnitud com la de Concita de Gregorio fa temps que rema contra corrent; abans que ella, Marisol Brandolini també s’ha escarrassat, llibre piolinesc inclòs, a explicar que el conflicte Catalunya-Espanya no té res a veure amb la caricatura de la Lega Nord. Per no parlar de la feina més coneguda de l’activista Simona Levi. El relat unidireccional amb què han estat bombardejats els seus compatriotes durant tant de temps s’esquerda visiblement.

Tanmateix, encara més que en l’àmbit periodístic, o en la construcció que fem del relat a través de l’escriptura, l’estat de la qüestió està canviant dins del relat mateix. Qui hagi freqüentat els ambients de la diàspora italiana a Barcelona sap que fins fa pocs anys estava clarament polaritzada: una mena d’elit filogovernamental (aglutinada al voltant de l’Institut Italià de Cultura, la Scuola Italiana i la Casa degli Italiani, institucions implantades a la ciutat des de la postguerra i amb tirada cap a la dreta) i els antiberlusconians (desembarcats massivament arran de l’eclosió de Forza Italia i més o menys aglutinats per l’associació Altraitalia). Entremig pul·lulaven, i encara pul·lulen, milers d’amos i empleats de locals de restauració, menys conscienciats políticament però en general tan poc inserits en la catalanor com els dos anteriors.

Doncs bé, és molt significatiu que el decandiment de l’esmentada associació d’esquerra coincideixi amb l’emersió d’una nova manera d’entendre l’antifeixisme, fins ara patrimoni i tret distintiu d’aquella. Ho descriu l’antropòleg Stefano Portelli: ‘Que a les protestes catalanes hi hagi italians demostra allò que LAICAntifA i Foreign Friends of Catalonia expliquen de fa temps: que no es tracta d’una batalla entre estats o entre identitats, sinó d’un dels escenaris en què l’antifeixisme global rebutja el poder autoritari i extractiu que devasta el planeta.’ Efectivament, les dues entitats esmentades són ben actives en la difusió d’aquest doble missatge: la primera, treballant a l’interior, pel que fa a la redefinició d’aquest mot tòtem que havia quedat fossilitzat en la ceguesa de l’anàlisi postmarxista per a entendre el conflicte nacional d’avui; i la segona projectant la causa catalana a l’exterior a través de la creació d’una xarxa de simpatitzants. Una ‘diplomàcia de proximitat’ cridada a protagonitzar grans coses en el futur immediat.

He manllevat la citació de Portelli com a exemple d’aquesta nova Itàlia que finalment està emergint arran del conflicte hispano-català. Autor d’un estudi sobre la demolició de les cases barates del barri del Bon Pastor, La ciudad horitzontal, forma part com a investigador de Perifèries Urbanes, un grup de treball de l’Institut Català d’Antropologia farcit, ves per on, de col·laboradors de la seva mateixa nacionalitat. Ben diferent, en canvi, és el perfil de Fabio Barteri, biòleg i blogaire molt participatiu en aquesta redefinició en curs del concepte d’antifeixisme, que ell enuncia d’aquesta altra manera: ‘Amb relació a Catalunya, el progressisme italià ha canviat de parer. Però potser només és una altra dèria momentània. Potser, simplement, ja s’han atipat de Podemos.’

Què tenen en comú Barteri i Portelli, a més de ser dos joves talents que enriqueixen el país que ha tingut la sort de rebre’ls? Doncs que tots dos han escrit (el segon, a mitges amb el fotògraf Víctor Serri, un altre representant il·lustre d’aquesta nova espècie) sengles textos de resposta a l’article de Mayayo i Lo Cascio esmentat la setmana passada. Poca broma, que no són dos historiadors qualssevol. El primer, tot assegurant que (tradueixo) ‘qualsevol que hagi participat en aquesta lluita […] sap que el moviment en favor de la República catalana és autoorganitzat, arrelat al territori i profundament popular. I, per damunt de tot, antifeixista.’ Els segons, afegint que (tradueixo) ‘la repressió del Primer d’Octubre ha aportat al moviment tota la generació crescuda en les lluites dels noranta contra la mili obligatòria […] i molta gent provinent de l’anarquisme: no pas per crear cap nou estat sinó per la incapacitat de romandre indiferents davant la repressió’. Coses que, dites per qui ha baixat al carrer en comptes de quedar-se al despatx de la facultat, tenen el valor de la veracitat.

Antifeixisme, doncs, com a element definidor. Però ja no exclusiu d’aquella esquerra encarcarada, que es nega de manera recalcitrant a denunciar les pràctiques manifestament feixistes de l’estat (via cossos de seguretat i estament judicial) a l’hora de reprimir la reivindicació catalana. La nova visió, més àmplia i global, de l’antifeixisme del segle XXI s’ha tret de sobre dogmes que afeixuguen el podemisme. Com per exemple, i amb això reprendré la idea conclusiva del primer article, el lingüístic. Perquè la diferència més vistosa, més immediata, la que delata amb més claredat (si més no als ulls dels autòctons) la diferència d’aquest nou enfocament sobre la realitat del país, és el respecte per la llengua. Portelli, Barteri, Serri, De Gregorio i Brandolini, però també Giralucci, Capitanio, Ferraiuolo, Selmini, Cingolani, Pitrola i tants altres (i que m’excusin els molts que em descuido) col·loquen el català en un lloc preeminent de la seva mirada sobre Catalunya, sobre els Països Catalans, perquè han entès una cosa tan simple com que, si més no en el nostre cas, no hi ha identitat sense expressió lingüística. Bé, tan simple menys per a aquells a qui això els contradiu el dogma.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb