30.01.2024 - 21:40
Arribarem a les urgències d’un hospital i, abans d’entrar-hi, ens trobarem una pantalla on ens faran triar: si vol ser atès per un metge en català, premi 1; si vol ser atès en castellà, premi 2. Al costat hi haurà una altra pantalla, però, en la qual trobarem un avís de servei: el temps d’espera per a un metge que el pugui atendre en català és superior a dues hores, posem; el temps d’espera per a un metge que només parla –només comprèn– l’espanyol és de quinze minuts, posem. I, és clar, si vas d’urgències de debò, i el problema lingüístic no el tens tu, sinó que el té el professional en qui has de dipositar la confiança per millorar el teu estat de salut, què farem?
No sé si estic plantejant una distòpia satírica. El fet és que cada vegada se saben més casos de metges que menystenen un pacient que vol exercir el seu dret d’explicar-se en la seva llengua. Per molestar? No fotem, no conec ningú que vagi a un hospital per fastiguejar catalanament parlant. Deu ser per convicció o per necessitat, oi? Metges que menystenen pacients, acabo d’escriure, aquest és el problema gros. Perquè quan es menysprea una llengua, les conseqüències atempten directament, no contra un diccionari o una gramàtica, sinó sobre els seus parlants. Passa això mateix amb els cambrers que, no solament es neguen a escoltar el català, sinó que a més et renyen i t’expulsen d’un local (d’això també en surten notícies massa sovint). Ara: se suposa que els metges són gent culta i també se suposa que tracten pacients, no clients, és a dir, persones, no només malalties.
Fa uns quants dies vaig acudir a urgències de l’hospital Quirón per una crisi asmàtica. El doctor que em va atendre era llatinoamericà i va respondre al meu “bon dia” en espanyol. Ho confesso: jo hauria pogut continuar en català i provar sort si m’entenia, però –mea culpa!– quan tens broncospasmes i no oxigenes bé, la teva voluntat es troba sota mínims. Em va atendre bé, va fer un informe (en espanyol) i va millorar la meva respiració.
No sé si aquell metge és dels que m’hauria esbroncat si hagués continuat parlant en català (tampoc no és que jo parlés gaire, la veritat, més aviat panteixava). O si és d’aquells que hauria emprat aquella estultícia de “això és Espanya i es parla l’espanyol”, la qual cosa demostra que, a més de monolingües, alguns metges són ignorants. Jo ho trobo estrany, certament. Al llarg de la meva vida m’he excusat tantes vegades per no poder expressar-me correctament en llengües amb les quals no sóc competent. Per exemple, amb el basc quan anem a Euskal Herria. No ho faig només per educació: em sembla que és una manera de posar de manifest la meva ignorància i pal·liar la dictadura dels monolingües, aquesta pràctica que coneixem tan bé als països de parla catalana. Això és, quan una persona que fa anys que viu aquí (o que hi ha nascut i tot) fa que tothom empri l’espanyol perquè ell no ha volgut ser bilingüe actiu. No m’ho invento: a la universitat catalana hi ha professors que es jubilen sense haver dit ni una frase en llengua catalana.
Una altra anècdota: la meva mare va morir després d’un llarg procés de degradació mental, la maleïda Alzheimer. Sempre em va semblar il·lògic que, als centres on l’atenien, mai no pogués expressar-se en la llengua que li van ensenyar els seus pares. La mama, que sempre havia parlat en català, mentre anava dissolent-se la seva personalitat i en quedaven les essències (entre les quals la llengua materna), havia de parlar en espanyol amb uns metges que era impossible que hi connectessin de debò. I ella sortia nerviosa perquè no entenia les preguntes que li feien sobre la seva memòria immediata (ja sabeu, allò de la poma, cullera, bicicleta, però que la metgessa ho traslladava a l’espanyol). Em vaig queixar; cordialment, que consti, el món de la medicina monolingüe sempre compta amb la nostra servitud perquè se suposa que ens han de donar solucions vitals. La metgessa, en comptes de disculpar-se (això els dictadors monolingües mai no ho fan), em va sortir amb una reflexió de paper d’estrassa en virtut de la qual ella era doctora (de fet, no sé si ho era, que aquí confonem un grau amb un doctorat) i havia d’exercir la seva professió de la millor manera. És a dir, que la pacient no comptava. Tot girava al seu voltant, incloses les seves limitacions lingüístiques.
Fet i fet, la dictadura dels monolingües és aquella que exerceixen els qui, en comptes de demanar perdó per no saber una llengua d’ús legal i compartit en un país on treballen, s’escuden en la seva ignorància per imposar la seva limitació lingüística. I si no parlem en la llengua que ells decideixen, la seva ignorància s’imposa al nostre bilingüisme (o més). I a fe que no és igual barallar-se amb un cambrer que amb un metge en qui diposites la teva refiança… encara que ell pugui ser un dèspota monolingüe.
Nota al marge. Jo sóc originari de Cornellà de Llobregat, com Jordi Évole. I voldria dir que, al meu entendre, defensar que TV3 ha de buscar audiència als barris de Bellvitge o de la Satèl·lit és demagògia. O cinisme. Perquè l’audiència a qui fa referència ja existeix o hauria d’existir si l’escolaritat d’aquells barris s’hagués fet –també– en català des dels temps de la pau pujoliana. Però la llengua vehicular dels instituts públics del Baix Llobregat sempre ha estat l’espanyol en una proporció estratosfèrica. I l’Évole no se n’ha queixat mai.
