Fa més de dos anys que vam publicar el primer article dedicat a l’origen de deu mots catalans. Ara fa poc més d’un any en vam escriure un altre i avui publiquem el tercer. 

La nostra llengua ha comptat i compta amb etimòlegs de gran rigor que l’han estudiada a fons. Entre els qui han deixat una obra més extensa, cal esmentar Germà Colón, Francesc de Borja Moll –especialment pel Diccionari català-valencià-balear– i, per damunt de tot, Joan Coromines, autor del monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Gràcies a aquestes aportacions, ens ha estat possible d’esclarir l’origen de deu mots més.

Carmanyola

Heus ací un mot que per a molta gent és ben català. Doncs es veu que no: ve del francès o bé d’algun dialecte piemontès. Segons Joan Coromines, no el tenim documentat fins el 1839, per bé que n’hem trobat un exemple d’un any abans, en una obra de teatre d’Abdó Terradas: “Reunits en comissió de la forquilla’l baró, lo duc de la carmanyola y’l marquès de l’escarola…” Segons que sembla, ve del francès carmagnole, un mot que va acabar designant el vestit dels soldats revolucionaris, però que abans donava nom a la jaqueta de mudar dels pagesos; tots dos vestits eren de color vermell, cosa que es relaciona amb un possible origen llatí: carminium, ‘color vermell, carmí’. Segons Coromines, diem carmanyola, “segurament, pels atuells militars de viandes i begudes”. També pot provenir de Carmagnola, una vila del Piemont, d’on sorgiren gecs i casquets designats amb aquest nom.

Carnestoltes

Carnestoltes és el nom habitual del carnaval als Països Catalans. Té un origen clar: el llatí carnes tollĭtas, és a dir, ‘carns llevades’, perquè és el darrer dia en què es pot menjar carn abans de la Quaresma. Antigament, hi havia també el carnestoltes de Nadal, perquè tot el cicle d’advent es considerava la Quaresma de Nadal. Per això, fer carnestoltes volia dir ‘abstenir-se de carn’ (d’acord amb l’etimologia) en tota l’època hivernal. La locució ésser un carnestoltes vol dir ‘ésser un baliga-balaga, una persona ridícula’, en referència al ninot de palla que durant els dies de carnaval posen penjat al balcó i que cremen el darrer dia.

Ensaïmada

El nom ensaïmada ve de saïm, que és un sinònim de sagí, és a dir, ‘greix de certs animals’. Sagí ve del llatí saginum i, en canvi, saïm prové de la variant del llatí vulgar sagīmen. Sagí és una forma molt escampada per tot el país, però a Mallorca hi predomina saïm. Per això no és estrany que aquest producte tan mallorquí es digui ensaïmada. Coromines remarca que a Barcelona i a l’àrea del català central molta gent en diu ensiamada, perquè, com que saïm hi és un mot desconegut, “el poble tendia naturalment a una transposició que l’identificava amb enciamada ‘amanida’ (derivat d’enciam)”. En molts llocs el sagí o saïm es confon amb el llard (‘greix tret per fusió del sagí del porc’). Aquest mot, llard, ha donat nom al Dijous Llarder, també anomenat Dijous Gras, dia en què es mengen llardons o greixons. Però això ja són figues d’un altre paner…

Escrúpol

L’origen del mot escrúpol és ben sabut: del llatí scrūpŭlus. El cas és que aquest nom llatí volia dir ‘pedreta petita que ens molesta dins el calçat’. El primer significat, doncs, fou aquest i de seguida va agafar el valor de ‘part, porció, molt petita d’una cosa’. A partir d’ací va variar cap a ‘dubte, inquietud de la consciència, per alguna cosa poc important’. És a dir, els nostres avantpassats van associar aquella pedreta que molestava a la sabata amb una preocupació, un fibló de la consciència. El 1398, a Lo somni de Bernat Metge, ja hi trobem aquesta frase: “Moltes coses, Senyor, hi podria dir, mas ben conec que a la fi en arena hauria llaurat. Ffe m’i indueix a creure-les, posat que algun escrúpol de dubitació m’i ocórrega.” De fet, si cerqueu escrúpol al diccionari, hi trobareu tot de definicions que parlen de coses petites, fins i tot aquesta: “pes emprat antigament en medicina i farmàcia equivalent a 24 grans, que corresponen a 1,2 grams”.

Granera

El mot granera per a designar una escombra és majoritari territorialment; es fa servir a tot el País Valencià, a les Illes Balears, a Catalunya Nord i a la major part del ponent del Principat. En alguns indrets conviuen tots dos mots, granera i escombra, amb significats específics. Per exemple, a les Terres de l’Ebre –segons el diccionari Alcover-Moll– l’escombra és solament la d’escombrar el forn. I d’on prové granera? Doncs de gra, per l’acció d’arreplegar i llevar els grans de l’era. Tanmateix, segons el diccionari Alcover-Moll, ve directament d’un nom llatí, granarĭa. Ah, i remarquem-ho: allà on es diu granera també es diu, coherentment, agranar, i no pas escombrar.

Guardiola

Sembla fàcil de pensar que guardiola és un derivat de guardar, atès que ens serveix per a guardar els estalvis. Aquesta és l’opinió de Francesc de Borja Moll, exposada al Diccionari català-valencià-balear, on diu també que té variants, com ara vidriola, lladriola i rodiola. Però Joan Coromines sosté –i demostra– que lladriola no n’és cap variant, sinó el mot originari, que ja troba documentat el 1373. Sembla clar que és un derivat de lladre, associat amb el castellà ladronera i mots de dialectes aragonesos (furta-dinés, furta-dineros). Coromines comprova que, en contrast amb l’antigor de lladriola, el mot que ha perviscut, guardiola, no apareix documentat fins l’any 1803. Sembla, doncs, que, partint de lladriola, hi va haver una alteració per etimologia popular, perquè és on “guardem” els diners.

Mussol (de l’ull)

Us heu demanat mai per què en diem mussol d’aquell granet empipador que ens surt de vegades al costat de l’ull? Què hi té a veure, un gra amb un ocell? Doncs és un altre cas d’etimologia popular, com la guardiola. Les formes originàries són urçol i uçol, provinents del llatí hordĕŏlu, que pròpiament volia dir ‘granet d’ordi’ (hordĕm és ‘ordi’); és a dir, es comparava aquest gra de vora l’ull amb un petit gra d’un cereal. Segurament, de primer, hi hagué una alteració per b antihiàtica (lo uçol → lo buçol) i, després, assimilacions progressives: un bussol, um bussol, um mussol. No cal dir que en aquesta evolució hi va influir la semblança amb el nom de l’ocell, un mot molt conegut. De tota manera, a les Illes, avui, encara hi perviu uçol. Coromines hi afegeix un altre factor de contaminació: “A més –diu–, tots dos, l’ocell i el tumoret, posseïen l’estigma de ser causa de mals averanys”.

Somicar

D’on creieu que ve el verb somicar? Podríem pensar que és parent de somiar, però sembla que no hi té res a veure. Joan Coromines, sense poder-ho assegurar, diu que probablement és una fusió de sonar i mica, que va donar sonamicar. I aquest sonamicar es va contreure en somicar per haplologia –supressió d’una síl·laba– de les dues nasals (n–m). Per traçar la seva hipòtesi, Coromines fa un paral·lelisme amb ploramiques, terme relacionat semànticament amb somicar. I per reforçar la idea ens il·lustra amb formes com ara plorimicar (registrat al DNV i emprat per Enric Valor), choramigar del portuguès, lloramiquear de l’asturià, pleurmicher del normand (pleurnicher del francès)… Així doncs, si de plorar i mica n’ha sortit un verb, de sonar i mica en pot sortir el nostre somicar.

Xano-xano

L’expressió col·loquial xano-xano, que avui dia molta gent ha canviat per xino-xano (acceptat pel DIEC), sembla que té un origen clar; i no és ni llatí ni català. De segur que moltes vegades heu sentit l’expressió italiana piano-piano per a indicar que una cosa es faci a poc a poc, o per a demanar que hi hagi calma. Doncs bé, la variant dialectal genovesa d’aquest piano-piano és ciano-ciano, que es pronuncia aproximadament xano-xano. 

Xiuxiuejar

I acabem amb un verb molt expressiu, xiuxiuejar. És un mot no gaire antic i emprat fonamentalment a Catalunya. Prové de l’onomatopeia xiu-xiu, que d’entrada volia dir ‘crits d’ocell’. Amb aquest significat ja es documenta el 1496. Segles més tard, el 1851, trobem l’onomatopeia emprada amb el significat de ‘xerroteig humà’. Aquest xiu-xiu es fa servir a tot el domini lingüístic. En canvi, Coromines no troba xiuxiuejar fins a la gramàtica de Fabra del 1912. Tanmateix, n’hem trobat exemples anteriors, com ara un del 1878, en les Escenes de la vida pagesa de Joaquim Riera i Bertran: “Ha de reparar en més de tres curiosos dispostos á guaytar ficsament, á xiuxiuhejar entr’ells sense descortesía y, per tant, ab llibertat complerta.”