El gran diccionari etimològic de Joan Coromines ja és a internet

L’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Pere Coromines han publicat a internet la versió digitalitzada del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECLC) del filòleg Joan Coromines, una obra en deu volums, que fou publicada entre el 1980 i el 1991. A partir d’ara, qualsevol usuari podrà veure o descarregar la informació que li interessi d’aquesta obra i hi podrà fer cerques.

Els articles originals es poden consultar en format PDF, mitjançant la llista alfabètica que reprodueix l’índex de l’obra o bé servint-se del motor de cerca, amb què es pot consultar el mot sencer o per segments, en les opcions “conté”, “comença per”, “acaba en”. Així mateix, es poden consultar el prefaci, la bibliografia, la notació fonètica i les abreviatures de l’obra.

La versió digitalitzada del diccionari etimològic ha estat presentada aquest migdia a l’Institut d’Estudis Catalans, per Enric Ribes, director de l’Oficina d’Onomàstica. També hi han intervingut Teresa Cabré, presidenta de la institució; Mila Segarra, vice-presidenta de la Secció Filològica; i Carles Duarte, president de la Fundació Pere Coromines.

Una obra monumental

El DECLC és una obra monumental que complementa els reculls etimològics publicats anteriorment, tant els de Coromines com els dels etimòlegs precedents. Conté informació etimològica i històrica, però alhora és una obra crítica i comparativa, de manera que fa esment de la presència i àdhuc l’evolució etimològica dels mots en les llengües de l’entorn. D’aquesta manera, el lector obté una informació exhaustiva de tot allò que té a veure amb la història de cada mot.

El caràcter “complementari” que Coromines atorga a aquesta obra prové del fet que és posterior al Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-57) i coetani del Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1980-91). Aquest darrer i el DECLC –publicats simultàniament– s’ajuden i es remeten sovint l’un a l’altre. Tanmateix, el DCELC conté més informació sobre la llengua parlada moderna i més citacions de texts pròpiament literaris. És molt ric també en dades toponímiques, aspecte que Coromines va aplegar i completar en l’Onomasticon Cataloniae.

En la confecció del diccionari etimològic, Coromines va rebre l’ajut del lingüista Joseph Gulsoy. L’obra fou publicada per Curial Edicions, editorial fundada per l’historiador de la literatura Max Cahner, que també va contribuir notablement en l’elaboració del diccionari.

Dos anys després de la digitalització de l’‘Onomasticon Cataloniae’

El febrer del 2021 es va presentar la digitalització de l’altra gran obra de Joan Coromines, l’Onomasticon Cataloniae, que estudia fonamentalment els noms propis catalans. És un recull en vuit volums, que enregistra i explica etimològicament els noms de lloc dels Països Catalans, antics i moderns. És fruit de més de seixanta anys de dedicació (1931-1994) i conté més de 400.000 topònims vius. Una part de les entrades prové d’enquestes orals fetes en uns 2.000 municipis i una altra part són topònims antics registrats en documents consultats per Coromines. Es pot dir que fou la darrera obra de Coromines, puix que l’últim volum es va publicar el 1997, el mateix any que ell es va morir.

Aquests darrers anys, una bona colla d’estudiosos han posat de manifest la projecció universal de l’Onomasticon i la utilitat que té per a filòlegs de les altres llengües, especialment les romàniques.

Coromines, un autèntic erudit

Joan Coromines, fill de l’escriptor Pere Coromines, estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, als Estudis Universitaris Catalans i a la Fundació Bernat Metge. Completà estudis a Montpeller, a Madrid, a Zuric i a París. Es va doctorar amb un treball sobre vocabulari aranès. Pompeu Fabra l’introduí a les oficines lexicogràfiques de l’Institut i fou professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona fins el 1939, que s’exilià. S’establí primer a París i després a l’Argentina, on va ser professor a la Universitat de Cuyo, a Mendoza, fins el 1948, any del seu nomenament a la Universitat de Chicago, on professà fins a la jubilació. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans d’ençà del 1950. Dominava profundament el català, el castellà i l’occità, tant en l’aspecte de la història documental i literària com de la dialectologia; coneixia a fons la bibliografia fonamental de la romanística, i també la lingüística indoeuropea i la lingüística aràbiga.

Les dues constants bàsiques en la seva extensa producció són, d’una banda, la lexicografia i l’etimologia i, d’una altra, l’onomàstica. Però també es dedicà a la divulgació de temes de llengua i preparà les edicions de les versions de Terenci al català i l’edició crítica de l’obra de Cerverí de Girona.

Entre els nombrosos guardons que va rebre es destaquen la Medalla d’Or de la Generalitat, el Premi d’Honor Jaume I, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premio Nacional de las Letras Españolas, el premi Sanchis Guarner i el oremi de la Institució de les Lletres Catalanes. El 1997 creà la Fundació Pere Coromines, d’Estudis Filosòfics, Històrics, Literaris i d’Investigació Lingüística que és dedicada a sobretot a l’estudi, l’edició i difusió de l’obra de Joan Coromines.