10.03.2021 - 21:50
Fa deu anys, l’11 de març de 2011, el terratrèmol més gran registrat en la història del Japó va sacsejar la costa nord-est de país. El va seguir un tsunami que va arribar sis milles (deu quilòmetres) terra endins, i va aconseguir altures de més de 140 peus (43,3 metres) en algunes àrees i va arrasar pobles sencers en uns pocs segons.
Aquell desastre va deixar gairebé 20.000 morts i desapareguts. També va destruir la central nuclear de Fukushima Daiichi i va alliberar materials radioactius en una zona àmplia. L’accident va ocasionar evacuacions generalitzades, grans pèrdues econòmiques i l’eventual tancament de totes les centrals nuclears del Japó. Una dècada després, la indústria nuclear encara no ha resolt del tot els problemes de seguretat que Fukushima va posar al descobert.
Som acadèmics especialitzats en enginyeria i en medicina i en política pública, i hem assessorat els nostres respectius governs sobre la seguretat de l’energia nuclear. Kiyoshi Kurokawa va presidir una comissió nacional independent, coneguda com a NAIIC, creada pel parlament del Japó per investigar les causes de l’accident de Fukushima Daiichi. Najmedin Meshkati va ser membre i assessor tècnic d’un comitè designat per l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units per a identificar les lliçons de l’incident i fer més segures les centrals nuclears nord-americanes.
Aquestes revisions i moltes altres van concloure que Fukushima havia estat un accident causat per l’home, desencadenat per perills naturals, que es podia haver evitat i s’hauria d’haver evitat. Els experts van coincidir àmpliament que les causes fonamentals havien estat una supervisió reguladora poc rigorosa al Japó i una cultura de la seguretat ineficaç en l’empresa que operava la planta.
Però aquests problemes no són exclusius del Japó ni de bon tros. Mentre les centrals nuclears comercials continuïn funcionant a tot el món, creiem que és fonamental que tots els països aprenguin del que ha passat a Fukushima i continuïn redoblant els esforços en matèria de seguretat nuclear.
Errors en la previsió i la planificació
La catàstrofe del 2011 va ser un cop devastador a la central de Fukushima. En primer lloc, el terratrèmol de magnitud 9,0 va deixar sense energia elèctrica la planta. I a continuació, el tsunami va obrir una escletxa en el mur de protecció de la central i va negar part de la instal·lació.
La inundació va inhabilitar les funcions de supervisió, control i refrigeració en diverses unitats del complex de sis reactors. Tot i els esforços heroics dels treballadors de la central, tres reactors van tenir danys greus en els nuclis radioactius i tres edificis de reactors es van fer malbé per explosions d’hidrogen.
Els abocaments de materials radioactius fora de la instal·lació van contaminar els terrenys de Fukushima i de diverses prefectures veïnes. Unes 165.000 persones van abandonar la zona, i el govern japonès va establir una zona d’exclusió al voltant de la central que s’estenia per 311 milles quadrades (807 quilòmetres quadrats) en la seva fase més àmplia.
Per primera vegada en la història del Japó democràtic constitucional, el parlament japonès va aprovar una llei per la qual es creava una comissió nacional independent per a investigar les causes de la catàstrofe. En l’informe, la comissió va concloure que la Comissió de Seguretat Nuclear del Japó no havia estat mai independent de la indústria, ni del poderós Ministeri d’Economia, Comerç i Indústria, que promou l’energia nuclear.
Per la seva banda, l’empresa operadora de la central, Tòquio Electric Power Company (TEPCO) tenia un historial de despreocupació per la seguretat. L’empresa havia publicat feia poc una avaluació errònia sobre un tsunami a Fukushima que en subestimava considerablement els perills.
Els esdeveniments a la central nuclear d’Onagawa, situada a 64 quilòmetres de Fukushima, van ser un contrast. Onogawa, propietat de la Companyia d’Energia Elèctrica de Tohoku i operada també per la mateixa companyia, era més a prop de l’epicentre del terratrèmol i va ser colpejada per un tsunami encara més gran. Els tres reactors en funcionament eren de la mateixa classe i antiguitat que els de Fukushima, i es trobaven sota la mateixa feble supervisió reguladora.
No obstant això, Onogawa va tancar de manera segura i no hi va haver cap desperfecte. A parer nostre, perquè l’empresa de serveis públics de Tohoku tenia una cultura de la seguretat molt arrelada i proactiva. L’empresa havia après dels terratrèmols i tsunamis en altres llocs –incloent-hi un gran desastre a Xile el 2010– i havia anat millorant contínuament les seves contramesures, mentre que TEPCO va passar per alt aquestes advertències.
Captura reguladora i cultura de la seguretat
Quan una indústria regulada aconsegueix d’entabanar, controlar o manipular els organismes que la supervisen, fent-los irresponsables i servils, el resultat es coneix com a captura reguladora. Tal com conclou l’informe de la NAIIC, Fukushima en va ser un exemple de llibre. Els reguladors japonesos “no van controlar ni van supervisar la seguretat nuclear, van evitar les seves responsabilitats directes deixant que els operadors apliquessin la normativa de manera voluntària”, observava l’informe.
Perquè hi hagi seguretat nuclear, cal que hi hagi una regulació eficaç. Les empreses de serveis públics també han de crear cultures de la seguretat internes, és a dir, un conjunt de característiques i actituds que facin de les qüestions de seguretat una prioritat absoluta. Per a una indústria, la cultura de la seguretat funciona com el sistema immunitari del cos humà, que el protegeix contra els agents patògens i evita les malalties.
Una planta que fomenta una cultura de la seguretat positiva anima els treballadors a fer preguntes i a aplicar un enfocament rigorós i prudent en tots els aspectes de la seva feina. També fomenta la comunicació oberta entre els treballadors de línia i la direcció. Però la cultura de TEPCO reflectia una mentalitat japonesa que posa l’accent en la jerarquia i l’aquiescència i desanima que es facin preguntes.
Hi ha moltes proves que els factors humans, a més dels errors dels operaris i l’escassa cultura de la seguretat, van exercir un paper fonamental en els tres grans accidents que hi ha hagut a les centrals nuclears: el de Three Mile Island, als Estats Units, el 1979; el de Txornòbil, a Ucraïna, el 1986; i el de Fukushima Daiichi, el 2011. Llevat que les nacions nuclears millorin en tots dos aspectes, és probable que aquesta llista creixi.
Grau de seguretat nuclear mundial: incomplet
Actualment, hi ha uns 440 reactors nuclears en funcionament a tot el món, i uns 50 en construcció en països com la Xina, l’Índia, el Paquistan, Bangladeix, Bielorússia, Turquia i els Emirats Àrabs Units. [Als Països Catalans n’hi ha quatre: Asco I i Ascó II, Cofrents i Vandellòs 2.]
Molts defensors de l’energia nuclear sostenen que, tenint en compte l’amenaça del canvi climàtic i la necessitat creixent de generar electricitat de base sense emissions de carboni, l’energia nuclear hauria de tenir un paper en la futura combinació energètica del món. Uns altres advoquen per l’abolició de l’energia nuclear, però pot ser que això no sigui factible en un futur probable.
Per nosaltres, la prioritat més urgent és el desenvolupament de normes de seguretat nuclear estrictes i orientades al sistema, una cultura de la seguretat sòlida i una cooperació molt més estreta entre els països i els seus reguladors independents. Veiem indicis preocupants als EUA que la regulació nuclear independent es va erosionant, i que les empreses nuclears es resisteixen a la pressió per a aprendre i retarden l’adopció de pràctiques de seguretat internacionalment acceptades, com l’addició de filtres per a evitar les emissions radioactives dels edificis de contenció dels reactors amb les mateixes característiques que Fukushima Daiichi.
La lliçó més crucial que veiem és la necessitat de contrarestar el nacionalisme nuclear i l’aïllacionisme. Avui dia, és essencial garantir una estreta cooperació entre els països que desenvolupen projectes nuclears.
També creiem que l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica, la missió del qual és promoure els usos segurs i pacífics de l’energia nuclear, hauria d’instar els seus estats membres a trobar un equilibri entre la sobirania nacional i la responsabilitat internacional quan es tracta d’operar reactors d’energia nuclear als seus territoris. Com Txornòbil i Fukushima van ensenyar al món, la pluja radioactiva no s’atura a les fronteres nacionals.
Per començar, els països del Golf Pèrsic haurien de deixar de banda les disputes polítiques i reconèixer que, amb la posada en marxa d’una central nuclear als Emirats Àrabs Units i les previstes a Egipte i l’Aràbia Saudita, ara tenen un interès comú en la seguretat nuclear i la resposta col·lectiva a les emergències. Tota la regió és vulnerable a la pluja radioactiva i la contaminació de l’aigua per un accident nuclear a qualsevol lloc del Golf.
Creiem que el món es troba en la mateixa conjuntura que el 1989, quan Joseph R. Biden Jr., aleshores senador, va exposar aquest argument perspicaç: “Fa una dècada, Three Mile Island va ser l’espurna que va encendre la pira funerària d’una font d’energia que prometia molt. Ara que la indústria nuclear demana a la nació una segona mirada en el context de l’escalfament global, és just observar com responen els seus defensors a una supervisió més alta de la seguretat. Aquesta serà la mesura per comprovar si l’energia nuclear esdevé una au fènix o una espècie extingida”.
Els autors d’aquest article són Kiyoshi Kurokawa i Najmedin Meshkati. Kurokawa és professor emèrit de la Universitat de Tòquio i professor de l’Institut Nacional de Postgrau d’Estudis Polítics de Tòquio. I va ser el president de la Comissió d’Investigació Independent de l’Accident Nuclear de Fukushima de la Dieta Nacional del Japó. Meshkati és professor d’Enginyeria Civil, Ambiental, Industrial i de Sistemes, i de Relacions Internacionals a la Universitat del Sud de Califòrnia (USC). Ensenya i investiga sobre la seguretat dels sistemes tecnològics i ha visitat moltes centrals nuclears de tot el món, com Txornòbil (1997), Mihama (1999) i Fukushima Daiichi i Daini (2012). Va ser membre i assessor tècnic del Comitè de l’Acadèmia Nacional de Ciències / Consell Nacional d’Investigació dels Estats Units sobre les lliçons apreses de l’accident nuclear de Fukushima per millorar la seguretat de les centrals nuclears dels Estats Units.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
