De Llull a Baltasar: una literatura internacional

  • El món ens mira, diuen. Si una cosa és segura és que el món també ens llegeix, com hem pogut veure amb la nominació de ‘Boulder’, d'Eva Baltasar · La literatura catalana ha maldat sempre per sortir de les fronteres que ens encaixonen i expandir-se nord enllà

VilaWeb
Joan Safont Plumed
25.05.2023 - 21:40
Actualització: 26.05.2023 - 10:49

Fa pocs dies em van encarregar de presentar a la llibreria Finestres el Llibre de les Bèsties de Ramon Llull, en l’adaptació a còmic que n’ha fet l’il·lustrador Pep Brocal. Una gosadia terrible, tenint en compte que ni sóc gran lector de còmic –ara, això sí, em vaig formar llegint Tintín i Astèrix, com tants–, ni tampoc lul·lià. O lul·lista. La figura totèmica del patriarca fundador de la nostra llengua sempre me l’he mirada amb respecte. I amb distància, potser. Ara, en coneixia la història de la tria del rei dels animals i de l’astuta guineu que se les empesca per acabar manant sense ser coronada. Un manual de bon govern i de bon consell per a Felip el Bell, que s’avançava segles a Maquiavel, però també a Sí, ministre.

Traductors i traduïts

Allò que em sorprèn més de Llull és la capacitat d’irradiació internacional. No debades, el primer gran escriptor català va ser, també, un traductor. Perquè la literatura catalana, malgrat què diguin alguns, ha maldat sempre per sortir de les fronteres que ens encaixonen i expandir-se nord enllà, mentre feia entrar totes les novetats possibles cap endins per eixamplar-ne les costures a voltes autoimposades que l’han engavanyada. En l’estirp que va de Llull a Eva Baltasar, finalista del premi International Booker Prize, hi ha, gràcies a Déu, moltes baules. No cal estendre’s parlant de l’èxit a Alemanya de Jaume Cabré, que va obrir pas a autors com Maria Barbal, o el de Quim Monzó, Albert Sánchez Piñol o Irene Solà en els mercats internacionals. El cas del Boulder de Baltasar és prou destacat, tractant-se de la primera vegada que una obra escrita en català arriba a la recta final del guardó que distingeix la millor traducció a l’anglès. País (o països) d’escriptors traduïts i escriptors traductors, de comparatistes sense comparatisme, en expressió d’Antoni Martí Monterde.

La llarga llista comença, com en tantes coses, allunyat del precedent pretèrit de Llull –amb obra no sols escrita en diversos idiomes, sinó traduïda a l’alemany, l’anglès, l’àrab, l’espanyol, el finès, el francès, l’hongarès, l’italià, el llatí, el neerlandès, el noruec, l’occità, el polonès, el portuguès, el romanès, el suec i el txec–, amb Jacint Verdaguer, el nostre sant laic de la literatura, comparable a tants escriptors nacionals de les nacions i cultures sense estat que es desperten al segle XIX i s’apunten a la modernitat. Només mirant el portal Visat, dedicat a la traducció, podem veure que l’Atlàntida es va girar ja en vida del poeta a les principals llengües europees, inclòs el txec, a cura del poeta Jaroslav Vrchlinky, i editat a Praga, llavors una ciutat de l’imperi austro-hongarès.

Verdaguer, sant laic de la literatura catalana.

L’apunt austro-hongarès plauria el gran amic de Verdaguer –i, posteriorment, amantíssim enemic–, el canonge Jaume Collell, que l’any 1880 escrivia en una dedicatòria a la reina Maria Cristina d’Habsburg: “Los néts dels Vigatans, al darrer brot de la gran casa d’Àustria”, tenint memòria de la guerra de Successió i de com el llinatge derrotat havia tractat la diversitat. De tot plegat, en vam parlar amb Joaquim Albareda, que al capdavant d’un equip d’historiadors acaba de publicar Catalunya als ulls del món. Vists com un poble violent i sanguinari, però republicà i amant a ultrança de les seves llibertats, la literatura va costar que es fes un lloc entre interessos geostratègics, marcats per esclats revolucionaris, conflictes i lluites.

El Nobel frustrat

De fet, com passa ben sovint, la política ha mossegat les lletres quan ha calgut. Com en el cas d’Àngel Guimerà, el català que ha estat més a prop del premi Nobel –tal com ha documentat Enric Gallén–, i que lamentablement va veure les seves possibilitats frenades per consideracions de caràcter –diguem-ho així– diplomàtic. Presentada per primera vegada l’any 1907 per l’Acadèmia de Bones Lletres, la candidatura de Guimerà és sobre la taula fins a la seva mort; competeix durant aquests anys amb Marcelino Menéndez y Pelayo –un catalanòfil reaccionari–, Benito Pérez Galdós –un progressista que no entenia el fet “tontísimo” que el seu amic Narcís Oller s’entestés a escriure en català– i Jacinto Benavente –l’únic dels quatre que se’l va endur. No l’arriba a guanyar mai, com queda clar en la documentació de l’Acadèmia Sueca, per no ferir “el delicat sentiment castellà”, en un moment en què el catalanisme, del qual l’autor de Mar i cel havia estat un dels impulsors, prenia una força determinant, virant l’exemple austríac cap a l’irlandès, més conflictiu. Això no va obstar gens ni mica a l’èxit internacional de Guimerà i la seva Terra baixa. El compositor alemany Eugen d’Albert va adaptar-la a Tiefland, i ha estat la base de diversos films. El més conegut, aquell maleït que Leni Riefenstahl va dedicar-se a rodar i protagonitzar mentre el seu amic Adolf Hitler feia la guerra al món, usant com a extres presoners gitanos que va reclutar ella mateixa als camps de concentració, i que no s’estrenà fins l’any 1954, al festival de Canes.

Cartell de ‘Tiefland’ (‘Terra baixa’), de la cineasta Leni Riefenstahl.

Malgrat el fracàs del Nobel, no es pot dir que les lletres catalanes no maldessin per fer forat internacionalment. L’any 1922, poc després d’haver-se fundat el primer centre PEN a Londres, ja es fundava el català, encapçalat per gent com Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Maria López-Picó, Josep Maria Batista i Roca o Josep Millàs-Raurell. En un ambient de reconstrucció del cosmopolitisme intel·lectual després de la Gran Guerra, en què també s’acabava de fundar la Bernat Metge, van aconseguir el nomenament de membre d’honor per a Guimerà, juntament amb els grans escriptors del món, i van dur a la ciutat de Barcelona escriptors com Paul Valéry i G. K. Chesterton. Alguns altres autors van fer cap al Principat per empunyar-hi les armes contra el feixisme, com el Nobel Claude Simon, escriptor en francès nascut a Madagascar de família perpinyanesa i resident a la vila de Salses, amb bons amics a l’exili republicà.

Un altre Nobel amb vincles amb Catalunya –hi va residir durant vuit anys, entre el 1967 i el 1975, però abans ja n’havia tingut coneixement de part de Ramon Vinyes, “el sabio catalán” que el va influir en els inicis– és el colombià Gabriel García Márquez. A Barcelona hi va escriure El otoño del patriarca, i la seva carrera es va impulsar gràcies a la cura que va hi va posar l’agent Carme Balcells. Fins i tot, quan va arribar al milió d’exemplars venuts del seu Cien años de soledad va demanar al seu amic Tísner que l’hi traduís al català. “A l’autor li feia goig de tenir en la llengua de la ciutat que ha escollit per a viure el seu Cien años de soledad. Això és tot. Si de totes les versions del seu llibre la que més il·lusió li produïa era la que no s’havia escrit, qui s’hauria vist amb cor de negar-la-hi?”, escrivia el traductor al pròleg d’aquella edició. A Gabo, no solament li feia gràcia la traducció del seu llibre més conegut al català, sinó que llegia en aquesta llengua Mercè Rodoreda. I ho va deixar per escrit en un article magnífic publicat poc després de la mort de l’escriptora, en què destacava que aquesta escrivia en un català esplèndid unes novel·les boniques i dures com no se’n troben en les lletres actuals. La lectura de La plaça del Diamant, en una traducció castellana, li va causar un enlluernament semblant al que va tenir quan va llegir Pedro Páramo, de Juan Rulfo. Després hi va tornar, unes quantes vegades, i en català. Es van veure una sola vegada i el pare d’Aureliano Buendía va tornar cap a casa pensant que no havia conegut mai un escriptor que fos la còpia viva dels seus personatges com ho era Rodoreda.

Quinze anys després de Frankfurt

L’obsessió frustrada pel Nobel –Carner, Pla, Foix, Espriu, Porcel, Martí i Pol o Gimferrer han anat desfilant com a possibles candidats, i en el cas del primer fou altra vegada l’obsessió per la neutralitat política de l’Acadèmia Sueca que ho va fer fracassar– potser no ens ha deixat veure que aquests darrers anys la traducció d’un llibre català ja no és un fet excepcional, gràcies a la tasca de l’Institut Ramon Llull, justament. Han passat més de quinze anys de Frankfurt. Ja no som als temps en què la traducció al francès d’Incerta glòria esdevenia el reconeixement definitiu del valor d’aquella gran novel·la, ni el fet de poder comprar The grey notebook a Nova York produïa la immensa satisfacció de veure aquell conservador que va llegir amatent Proust i Joyce, els grans revolucionaris de la literatura, aquell lector del The New Yorker de matinada, en anglès. Fins i tot les joves autores d’aquesta revista, com Jia Tolentino, recomanen La plaça del Diamant, i expliquen als lectors sense cap mania que Rodoreda va escriure sempre en català, que aquesta llengua va estar prohibida per Franco, que va escriure la novel·la a l’exili i que avui la seva autora és l’escriptora més influent de la literatura catalana.

Mercè Rodoreda, l’escriptora més influent Catalunya endins i Catalunya enfora.

Tanquem el cercle. L’any 2006 Mary Ann Newman, ambaixadora de la cultura catalana a Manhattan, va aconseguir que el prestigiós crític i professor de Yale Harold Bloom fes una conferència a la Poets House de Nova York sobre un dels escriptors que sempre havia admirat, malgrat que no surti al controvertit Cànon Occidental. Era, òbviament, Ramon Llull. Bloom va dir –ho recordava la companya Montserrat Serra a l’obituari del qui fou Premi Internacional Catalunya– que Llull representava la tradició cultural catalana pragmàtica i positiva: “No hi ha res més català en Llull que això”, que contraposava a “la nit fosca castellana de l’ànima”, exemplificant la distància entre dos pobles de llengües i cultures distintes. El món ens mira, diuen. I si una cosa és segura és que el món també ens llegeix.

Per arrodonir

Miquel de Palol (fotografia: Albert Salamé).

Aprofitant la publicació d’El jardí dels Set Crepuscles a l’anglès, editada per Dalkey Archive Press, en traducció d’Adrian Nathan West, s’ha anunciat que l’editorial Navona reeditarà aquest clàssic de Miquel de Palol, de qui ja en va publicar Bootes. Pel crític del The New York Times Dustin Illingworth, la novel·la de Palol és una “èpica enciclopèdica i vasta de l’apocalipsi, la conspiració global i la intriga familiar, explicada en històries interrelacionades com el Decameró o Els contes de Canterbury“. A vegades el ressò internacional té efectes Catalunya endins i, trenta-cinc anys després, podrem tornar a llegir un llibre que al seu moment va rebre el premi Crexells 1989, premi de la Crítica Serra d’Or, Premio Nacional de la Crítica i Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any