09.05.2023 - 20:05
|
Actualització: 10.05.2023 - 11:51
Els candidats a l’Ajuntament de Barcelona saben que les aliances de l’endemà són la seva fuita de vots. Els equilibris han marcat el debat organitzat per la Cadena SER i el diari El País, en què la brega ha estat molt tova i poc encrespada, amb els candidats poc nerviosos i torns molt llargs per a cadascun. La batllessa Ada Colau semblava desganada. Jaume Collboni, concentrat a amagar les contradiccions. Ernest Maragall, maldant per a no despenjar-se. I Xavier Trias, més despert que en les últimes aparicions públiques. Ni tan sols quan han parlat de governabilitat no hi ha hagut gaire cos a cos. Ningú no es vol comprometre. L’única que tria socis és Colau, que defensa la seva feina gairebé sense matisos: “Ara és un ‘tots contra mi’, i és un error plantejar-ho així.” Ella els para la mà, però Collboni i Maragall li donen carabassa. De moment.
Xavier Trias es contraposa a la batllessa, però no concreta quina és l’aliança prioritària. Vol parlar amb tothom tret dels comuns: “No governaré amb la senyora Colau perquè ens separen massa coses. Amb els altres grups, encantat d’asseure’ns i, mirant els resultats, oferir pactes a totes dues parts”, ha dit. Quan la moderadora, Ana Pantaleoni, li ha demanat si governaria amb Jaume Collboni, Trias l’ha driblada amb ironia: “No m’interessa la pregunta i, per tant, no li respondré”, ha dit. El seu missatge cerca una mena de retrobament en l’horitzó: “Segur que ens trobarem que la majoria de gent que anirà a votar voldrà un canvi. Hem de fer un canvi. I jo els trucaré.” Si els últims dies semblava que Trias s’havia desinflat, avui ha tornat a recuperar presència.
Tot movent els braços per mirar de no ofegar-se, Maragall ha procurat de trampejar el debat sobre les aliances perquè no el col·loquin a cap bloc. Insisteix que guanyarà, tot i que no hi ha cap sondatge que ho predigui. La majoria el situen quart. A Collboni, li ha etzibat: “Vostè és el senyor Més, jo sóc el senyor Millor. No calen més llocs de feina, en calen de millors.” A Trias: “El meu model és ben diferent del seu.” I a Colau l’ha deixada amb un pam de nas, quan ella ben amistosament ha inclòs ERC i el PSC dins el seu bloc de govern: “Qui li ha dit que els meus regidors són per a vostè? Jo he vingut a substituir-la.” Tan sols per a Trias ha tingut un gest calculadament ambigu, quan l’ex-batlle criticava que els lloguers temporals dispararan el preu del lloguer: “No sigui catastrofista, senyor Trias, això depèn de nosaltres. Depèn del govern de la ciutat. I governarem bé.” Plegats?
El to de Collboni ha estat més erràtic. Posa tres condicions: model de creixement econòmic, polítiques socials garantides i lleialtat a les institucions espanyoles i europees. En una jugada arriscada, ha retret a Colau que acceptés els vots de Manuel Valls, els mateixos vots que el van fer tinent de batlle fins que aquest gener va plegar de sobte. “Vostè parla d’un bloc progressista”, li ha dit. “Aleshores, per què no va fer alcalde el senyor Maragall?” Maragall i Trias se’n feien creus. “El que s’està dient és molt fort”, ha amollat Trias. A Trias li ha retret que es deixi apadrinar pels presidents Carles Puigdemont i Laura Borràs, i que –segons Collboni– només estigui disposat a pactar amb independentistes. Trias ho ha negat: “No és cert que jo només puc pactar amb independentistes.” Collboni li ha respost que ho ha llegit als mitjans. “Vostè parli més amb mi i no llegeixi papers”, ha reblat Trias.
Diuen que entre els joves creix l’angoixa per a trucar o respondre trucades. Immersos en una marmita de connectivitat gairebé d’ençà que van néixer, avesats a tenir converses complicades per WhatsApp, la trucada és un abisme de neguit. Potser perquè és una realitat que s’escapa als quatre candidats –Colau, la més jove, en té quaranta-nou; Maragall, el més vell, en té vuitanta– tots estan ben frisosos d’agafar el telèfon i xerrar. La trucada serà fonamental el 28 de maig al vespre. Qui marcarà i qui respondrà? El retrat d’aquest tret de sortida és que tant Colau com Trias volen trucar a Maragall i Collboni, i que Maragall i Collboni se n’espolsen les puces tot assegurant que seran ells qui esperaran la resposta.
Consens contra els eixos verds de Colau
El debat d’avui, encara primerenc i a temps de ser contradit, també ha servit almenys per a qüestionar el prejudici que la batllessa guanya força en campanya i que Trias i Maragall s’hi aigualeixen. Colau tal volta s’esperava una crítica molt més furibunda, aquest “tots contra mi” que ha dit que percebia, i per això s’ha pogut veure més lenta i desapassionada. Els altres tres candidats han tingut un to prou moderat sobre els eixos verds. Collboni potser ha pres nota d’un vídeo del 1989 en què el batlle Pasqual Maragall avisava que la gent hauria de començar a deixar el cotxe a casa per a moure’s per la ciutat. Els últims dies l’han fet córrer pesos pesants dels comuns, com Janet Sanz o Jordi Martí. “De pacificacions i recuperacions d’interiors d’illa fa trenta anys que se’n fan, en aquesta ciutat, però mai no havien provocat tant de conflicte com ara”, ha dit.
Aquest és el consens, amb variacions, que l’uneix a Maragall i Trias. El problema no és el camí que obre Colau, sinó com ho fa. Un pla de xoc argumental perquè Colau no canalitzi el vot dels veïns satisfets amb les obres que s’acabaran poc abans que obrin els col·legis. Maragall també ha dit que és partidari de pacificar Barcelona, però en el conjunt de la ciutat i de manera equitativa. El problema de Colau, ha insistit, és de gestió i de manca de diàleg. “Ara hi ha un enfrontament inútil entre ciutadans. El primer que hem de canviar és el clima d’enfrontament intern”, ha dit. Trias, en la mateixa línia: “Tots estem a favor de pacificar el trànsit”, ha arribat a dir. Però falta acord i diàleg. “No és veritat, no es fan superilles. No es fan els plantejaments del senyor Rueda”, l’arquitecte que engendrà el concepte de “superilla” i que últimament ha criticat els eixos verds de Colau, per ineficaços. “Es fa una interpretació equivocada de la superilla. No es fan eixos verds. No hi és, el verd. Es fan zones de vianants”, ha insistit Trias.
Colau ha estat tènue a l’hora de rebatre. S’ha refugiat en el fet que fins i tot el màxim responsable del Mobile World Congress, John Hoffman, digués que els eixos verds són un model d’èxit, i ha retret a Collboni, Maragall i Trias que de pacificacions també se n’han fet a Sant Andreu, a la Meridiana, a Glòries i a la Marina: “Són vostès que parlen de l’Eixample tota l’estona.”
Ball de xifres en habitatge i creixement vs. decreixement
L’altre gran consens, si bé difús, entre Collboni, Trias i Maragall ha estat que l’ajuntament ha estat ineficaç a l’hora de resoldre la crisi de l’habitatge. Colau se n’ha defensat més hàbilment, aquí. Ha retret la inacció de la Generalitat de Catalunya, que diu que tan sols ha projectat quaranta pisos públics a la ciutat, a diferència de l’ajuntament, que n’ha fets més de 2.300 de promoció directa. “A banda d’això, som la ciutat de tot l’estat amb tot el parc públic més gran”, ha presumit. Els altres tres candidats han coincidit a retreure-li que eren xifres insuficients. Maragall ha criticat que els comuns i els socialistes “han paralitzat la inversió en habitatge” i ha repetit que calia construir 5.000 pisos cada any i Collboni en promet 70.000 i col·laboració amb els inversors privats. Trias ha estat el menys precís: “En lloc d’estar-nos barallant ens hem de posar d’acord. Hem de fer un pacte durant quinze, vint o trenta anys, per a marcar què és el que farem en habitatge trenta anys seguits perquè hi pugui haver un parc de lloguer a preu assequible.”
En l’últim àmbit de propostes és tal volta on la discrepància ha estat més generalitzada. Tant Colau com Maragall han retret a Trias que, durant el seu mandat, es donés “barra lliure al turisme” i han lamentat que això portés la ciutat a la massificació. “El senyor Trias ens va deixar una ciutat abandonada a la seva sort, que deia que sí a qualsevol inversió que venia”, ha dit Colau. Trias els ha respost, sobretot a Colau, que cercaven el decreixement econòmic. “Tots volem ser referent de benestar. Per crear benestar cal activitat econòmica. Amb el decreixement no es crea benestar, es crea pobresa”, ha dit. Collboni, mirant de comparar-se amb els ex-batlles socialistes, ha posat de símbol el 22@ i, aquí, ha remat amb Trias: “El que ha fet la ciutat durant aquests mandats és créixer.”
