L’avís de Joan Ramon Resina: “Una societat que no pren riscos sempre serà mediocre”

“Els joves que, per manca de bagatge, poden pensar que tot s’ha acabat potser no tenen la consciència que aquest país lluita des de fa tres-cents anys. S’han deixat passar oportunitats, però no tot s’ha perdut.” Amb aquests mots, Joan Ramon Resina ha contradit calmosament la desesperança que de vegades li atribueixen alguns lectors. Prop de quatre-cents subscriptors de VilaWeb s’han aplegat al CCCB de Barcelona per escoltar les seves respostes a les qüestions que li havien fet arribar. “Perquè es recuperi l’impuls que es va perdre el 2017 –diu Resina– ha de passar alguna cosa substancial que torni a comunicar la convicció que allò, al capdavall, és possible.” Ell n’està convençut: “El futur no està determinat –ha recordat–. Catalunya ha estat vençuda moltes vegades, però no hi ha cap llei escrita que digui que Catalunya sempre serà vençuda.”

Resina és professor a la Universitat de Stanford, a Califòrnia, on també és cap del Programa d’Estudis Ibèrics. Viure als Estats Units ha donat a Resina una mirada prou íntima i prou distant alhora, prou alleugerida de les tensions internes i l’ambient dens i enrarit. Ell mateix ho va descriure al títol d’un llibre que va sortir l’octubre del 2020, Catalunya amb ulls estranyats (Comanegra), un recull d’articles publicats en aquesta casa durant els moments més ardents del procés. Resina té una veu greu i un to càlid i reposat. És meticulosament curós amb les paraules que tria, evita la resposta fàcil i superficial, no perd el fil ni se li descabdella l’ordre sintàctic. “Cada mot està pensat –ha explicat avui–. Al darrere de cada article hi ha una inversió de força hores” i, com ha confessat amb un somriure, una petita “tortura al cap d’estil del diari”, Jordi Badia.

La nació necessita líders, però no pas aquests

Sobre la situació del país, Resina ha començat amb l’avís que no té solucions perquè no és la seva feina: “Si vingués a donar la fórmula o bé seria un intel·lectual irresponsable o bé un polític, i no sóc ni l’una cosa ni l’altra.” Tanmateix, reconeix que les grans fites del catalanisme han estat individuals o de petits grups. Les de la Generalitat i les de més institucions no han estat ben bé eficaces gairebé mai, i tot allò que ha deixat alguna cosa sòlida al darrere és obra de persones. La gasolina d’aquest país han estat sovint “dèries i obsessions personals”. En són dos exemples ben clars la fundació de la revista Avenç o el mecenatge d’Eusebi Güell a l’obra d’Antoni Gaudí: “Sense ell no hi hauria hagut Gaudí, hi hauria hagut un altre Gaudí diferent.”

Aquest és el signe de la fase política on som avui. La feina de formiga de cada català. Ara com ara, Resina creu que cal arraconar els partits, deixar-los de banda: “Perquè aquests polítics desapareguin del mapa i en vinguin uns altres.” Els nous dirigents podran ser millors o bé pitjors, però l’objectiu és que tinguin clar que cal una estructura nacional que ara manca. Hi ha qui va més enllà, en la desvinculació dels partits. L’antropòleg Eudald Carbonell deia fa poc: “La independència tirarà endavant perquè no hi ha líders, hem de fer el possible perquè no n’hi hagi.” En boca de Resina, la idea no és ni de bon tros cap missatge definitiu ni fundacional: “Calen líders. Cal algú amb capacitat de visió col·lectiva. Amb allò de tants caps tants barrets no s’anirà mai enlloc.” El risc és la descomposició.

Sobre els actuals, el retrat ha estat precís. Resina, que mai no ha militat en cap partit ni pensa fer-ho, i que sempre ha estat independentista, ha rememorat una conversa que va tenir amb Junqueras en què va constatar que allò que interessava el partit era “ocupar espais institucionals”. Comparats amb personatges literaris, la disciplina que ell domina, “Puigdemont seria Hamlet i Junqueras, Sancho Panza, perquè vol el govern d’una illa”, l’illa imaginària que governa l’escuder del Quixot.

La dignitat, el naixement d’una nació

Quina és aquesta estructura que els nous líders haurien de contribuir a consolidar? La llengua, cor de tot, i per tant la nació: “Per reclamar la independència s’ha de reclamar sobre algun fonament comprensible i legítim.” En canvi, Resina critica amb duresa els qui presumeixen d’un independentisme no nacionalista. Aquesta part del moviment –diu– mira de projectar una colla d’idees i imatges abstractes com un país que serà bo perquè complirà tots els requisits de la correcció política, però amb aquests valors no n’hi ha prou. El seu diagnòstic és que Catalunya –ni “cap territori”– no tindrà força per estructurar-se “si no és en funció d’una nacionalitat que defineix la comunitat”.

Una volta identificat el fonament, la cura també s’ha de tenir en el discurs. L’opció més eficaç, segons Resina, és parlar de minoria nacional. La lluita de Catalunya com a nació és un concepte comprensible, explicable i que diferencia els catalans de la resta de ciutadans de l’estat espanyol. Descriure la situació catalana com a “colonial” pot tenir uns efectes positius dins el país que es contraresten amb els efectes negatius que pot tenir arreu del món. De cara a l’interior, diu, “és evident que els catalans no tenen els mateixos drets que la resta d’espanyols; hi ha coses que només es poden explicar constatant que són ciutadans de segona”; però internacionalment pot ser contraproduent, perquè tenim un bon nivell de vida.

Resina ha reblat el diagnòstic de la nació amb un missatge de resistència, un elogi de la capacitat dels catalans de fer renéixer la nació amb l’actitud combativa del Primer d’Octubre. Aquell dia, “d’alguna manera, Catalunya neix”. “Aquella gent que es va alçar d’una manera tan digna en aquella data no hauria de permetre de cap manera que li arrabassessin aquella victòria”, perquè “una societat que no està disposada a prendre riscos pot anar tirant, però sempre serà mediocre”.

“Els intel·lectuals poden fer molt de mal”

Un altre dels avisos de Resina ha estat per a mirar de rebaixar la set col·lectiva d’uns intel·lectuals que facin de far i guia, que il·luminin un camí ple de promeses. En primer lloc, diu que cal diferenciar els intel·lectuals públics i els intel·lectuals de torre d’ivori. Els primers han estat en bona part substituïts per tertulians, per la simple qüestió que n’han ocupat l’espai. Els intel·lectuals que encara resten “haurien de tenir una posició més continguda i modesta” que no pas la de voler canviar el món. “L’intel·lectual és un personatge molt problemàtic, no tot són flors i violes. No només ajuda la societat a evolucionar en un sentit positiu, pot fer molt de mal”, diu. “Una persona que juga amb les idees sense saber determinar quin efecte tindran en el futur és molt irresponsable.”

La història n’és plena, d’irresponsabilitats que han enfosquit el destí de la civilització. Al segle XX, a Europa, durant l’esclat dels “extremismes com el nazisme i el comunisme, darrere figures icòniques catastròfiques com Hitler o Stalin hi ha intel·lectuals”. Són pensadors que posen en funcionament unes idees que més tard germinen i tenen “repercussions no esperades i segurament no intuïdes pels mateixos que les van generar”. El remei és que els intel·lectuals del futur no perdin de vista “que una cosa són les idees i un altre l’efecte que poden tenir en la realitat”.

Una mirada també sobre el món

Resina també ha respost preguntes dels lectors sobre qüestions internacionals, com ara la situació dels Estats Units, on descriu una divisió ideològica molt forta, amb posicions polítiques molt contraposades. Una altra qüestió freqüent en els seus articles és l’evolució de l’islam a Europa. Desitja i somnia –i creu que hi ha musulmans que també el somien– “un islam que es visqui des de la interioritat i la subjectivitat, tal com el protestantisme permet una interpretació lliure de les escriptures”. Avui, en canvi, considera l’islam una religió molt expansiva que possiblement “pot dominar la part dèbil de l’Europa occidental” si Europa no és capaç de generar i mantenir uns valors propis.

Resina ha lamentat que avui sigui arriscat d’entrar a debatre qüestions com aquesta, “perquè vivim en un moment de molt forta pressió de la correcció política, que vol dir censura”. Però demana de cenyir-se als fets, de fer una mirada rigorosa sobre la realitat. “El comunisme realment existent és el que va arrasar mig Europa. Igualment, tots els països on domina l’islam són dictadures, sense excepció”, recorda: fins i tot la Turquia d’Erdogan. “No hi ha cap país dominat per l’islam on imperi la llibertat.”

Un desig final

Un lector ha demanat al professor si hagués de demanar una sola cosa, una de sola per veure una mica de llum en el futur del país, quina seria. Resina ho ha tingut clar. L’educació és una peça fonamental per a la recuperació, però la clau és sobretot la llengua. Si no fos pel català, ha dit, ell ja no tindria cap raó per a continuar vinculat amb Catalunya, perquè considera una sort les portes que se li han obert en haver-se’n pogut anar: “Jo els demanaria que fessin del català la llengua de comunicació ordinària en tot moment i en tota ocasió.”