El món comença a girar-se d’esquena a les criptomonedes

Com més va, més governs semblen disposats a posar bastons a les rodes de les criptomonedes, que contaminen més que països sencers

VilaWeb
Blai Avià i Nóvoa
06.02.2022 - 23:07
Actualització: 07.02.2022 - 00:07

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No hi ha cap dubte que les criptomonedes viuen el moment més dolç de la seva curta història. Desconegudes pel gran públic fins fa pocs anys, avui dia es calcula que hi ha, pel cap baix, milions de persones que comercien diàriament amb criptomonedes, part d’un mercat emergent que l’any passat superà els tres bilions de dòlars de capitalització. I no és solament una qüestió de valor: les criptomonedes, antic domini d’un grup devot però més aviat reduït d’especialistes, han aconseguit aquests darrers anys de fer-se un lloc en àmbits tan diversos com ara la música, el cinema i l’esport.

Així i tot, l’abast d’aquest fervor sobtat per la causa cripto no és ni de bon tros universal. En oposició diametral als criptoentusiastes, hi trobem un grup heterogeni d’acadèmics i activistes que es mostren considerablement més escèptics sobre les suposades virtuts d’aquesta tecnologia. Els punts de desacord són diversos: les criptomonedes són el mitjà de pagament del futur, tal com diuen els uns, o bé una mera bombolla financera més, tal com diuen els altres? La descentralització dels diners és un avantatge, tal com defensen els uns, o bé un retrocés imperdonable, tal com defensen els altres? Les criptomonedes són un actiu segur, tal com asseguren els uns, o bé un niu de frau, furt i evasió fiscal, tal com asseguren els altres?

Totes aquestes qüestions, sovint embolcallades en tecnicismes indesxifrables per al públic general, poden semblar fins a cert punt alienes a les instàncies més altes del poder econòmic: al cap i a la fi, per més meteòric que n’hagi estat l’ascens, la importància econòmica del sector a escala agregada continua essent mínima, i la possibilitat que les criptomonedes substitueixin mai els diners fiduciaris com a mitjà de pagament hegemònic és decididament remota. De fet, com més va més estats –fins i tot aquells originàriament receptius al fenomen–estan disposats a posar bastons a les rodes de les criptomonedes. La raó última d’aquesta hostilitat no té tant a veure amb l’àmbit monetari, teló de fons de les batusses argumentals entre partidaris i detractors, sinó amb una qüestió aparentment inconnexa amb els diners: la política energètica.

La contaminació, el gran inconvenient de les criptomonedes

Les criptomonedes es creen (“minen”) amb processadors d’alta potència, generalment agrupats en grans instal·lacions anomenades “centres de dades”, que competeixen entre si per resoldre problemes matemàtics de complexitat extrema. El primer ordinador que aconsegueix de resoldre’ls obté un “bloc” de bitcoin, el valor del qual és assignat al propietari, i el procés torna a començar. És una operació que requereix grans quantitats d’energia, generalment obtinguda a partir de combustibles fòssils, i com més processadors hi participen, més gran és el poder computacional –i, per extensió, les quantitats d’energia– que es necessiten per a minar noves criptomonedes: el 2009, es podia minar un bloc de bitcoin amb l’electricitat que consumeix una bombeta; avui dia, es calcula que es necessita un volum d’electricitat equivalent al que consumeix una casa nord-americana durant nou anys.

La pressió que la mineria de criptomonedes exerceix sobre la xarxa elèctrica dels països que n’acullen els principals centres productius és tan elevada que sovint hi ha apagades generals, tal com ha passat en països com ara Kossove, Rússia, el Casaquistan i l’Iran. La qüestió, prou alarmant per si sola, és encara més preocupant en vista de l’actual context d’escassetat energètica mundial: fa poc, per exemple, el govern kossovès es va veure obligat a importar gas a preus desorbitats per fer front a un seguit de talls en el subministrament energètic agreujats per la mineria de criptomonedes. No és pas d’estranyar, doncs, que aquests quatre antics pioners de la causa cripto ja hagin aplicat restriccions a la mineria de criptomonedes, o bé estiguin en procés d’aplicar-ne.

La qüestió del consum energètic de les criptomonedes és fins i tot més preocupant a escala mundial. La proliferació d’aquesta indústria, que en menys d’una dècada podria ser responsable de gairebé l’1% de les emissions mundials de carboni, és un contratemps notable en la lluita contra el canvi climàtic: les criptomonedes consumeixen més electricitat anualment que no pas països sencers, com ara l’Argentina. És una circumstància que ja ha empès uns quants estats a aturar-ne totes les activitats de producció, per por d’incomplir els compromisos de reducció d’emissions. El cas més sonat és el de la Xina, que el juny passat va il·legalitzar totes les activitats de mineria de criptomonedes com a part d’un pla de xoc més ampli per a reduir el consum de carbó, una font d’energia altament contaminant que, segons algunes estimacions, generava un 63% de l’energia consumida per la indústria xinesa de les criptomonedes. La mesura és encara més dràstica si tenim en compte que, ara fa menys d’un any, el país acollia més de tres quartes parts de la producció mundial de criptomonedes.

Lluny de ser un cas aïllat, la llista de països disposats a seguir els passos de la Xina sembla com més va més extensa. L’Iran, antic paladí de les criptomonedes, en prohibí la producció l’estiu passat i l’ha tornada a prohibir aquest hivern per temor que causés més apagades generals. La decisió és significativa perquè l’Iran depèn en bona part de la producció de criptomonedes, amb què finança les importacions, subjectes a moltes restriccions arran de les sancions que planen sobre el règim d’Alí Khamenei. És la mateixa raó esgrimida pel govern de Kossove, que n’ha prohibit la mineria permanentment, i el Casaquistan, el segon productor més important de criptomonedes del planeta, que la prohibí temporalment el mes passat: si bé no és previst que aquesta prohibició adquireixi caràcter permanent, les autoritats casaques han expressat malestar pel pes creixent de la indústria de les criptomonedes, que empeny diversos productors a abandonar el país.

A mig camí hi ha Rússia, el tercer productor mundial de criptomonedes. El banc central ha demanat unes quantes vegades de prohibir aquesta tecnologia, que considera “una amenaça significativa” per a l’economia i la infrastructura energètica del país. El govern, tanmateix, s’ha mostrat més ambivalent: Putin en reconeix riscs, però també “avantatges competitius”. Moscou acordà la setmana passada d’endurir les regulacions al mercat de les criptomonedes, però descartà de prohibir-ne l’ús i producció per complet. El percentatge de reserves de criptomonedes en mans de ciutadans russos, per una banda, i l’abundància de l’oferta energètica al país, per l’altra, són els dos factors que els experts citen a l’hora d’explicar per què l’executiu s’ha decantat per la regulació, i no pas per la prohibició, d’aquesta tecnologia.

Fora del cercle de grans productors, l’oposició a les criptomonedes també sembla agafar certa volada. A Europa, Suècia ha demanat a la Unió Europea de prohibir del tot les criptomonedes en tot l’espai comunitari –una mesura que no solament n’inclouria la producció sinó també l’ús i, fins i tot, la publicitat. Segons que van explicar les autoritats sueques, el percentatge de l’energia renovable que consumeix la indústria de les criptomonedes al país ha crescut exponencialment aquests darrers mesos, quan uns quants centres de mineria s’hi han traslladat en un esforç per a reduir la petjada ecològica del sector. Paradoxalment, aquest trasllat ha significat una davallada de l’oferta d’energia renovable al país, acaparada de cop i volta per la indústria de les criptomonedes. Això, segons les autoritats sueques, presenta “el risc que l’energia renovable de què disposa la resta del país sigui insuficient per a fer la transició ecològica“.

El de Suècia no és l’únic exemple recent d’oposició governamental a les criptomonedes dins la Unió Europea. El mes passat, l’estat espanyol n’anuncià restriccions a la publicitat, una mesura que també podria aplicar-se en més països, com ara l’estat francès i el Regne Unit, a l’espera de l’entrada en vigor d’una futura regulació europea sobre el mercat de criptomonedes que molts especialistes preveuen que sigui estricta.

Fora del continent europeu, l’Índia ha proposat recentment de prohibir la gran de majoria d’activitats relacionades amb la indústria de les criptomonedes: el primer ministre, Narendra Modi, que considera que la tecnologia pot corrompre els joves, ha reiterat la voluntat de prohibir-ne l’ús i producció. Si es concretés, Nova Delhi emularia la iniciativa de veïns com ara Bangladeix i l’Irac, on les criptomonedes estan del tot prohibides. A escala mundial, l’Índia s’afegiria així als quaranta-dos països que han prohibit –de manera explícita o bé implícita– l’ús i producció de criptomonedes, més del doble que no fa quatre anys.

Tanmateix, aquesta tendència té excepcions. L’exemple més notable és el dels Estats Units, la primera economia del món i el principal productor de criptomonedes del planeta. Si bé les autoritats financeres han insinuat en més d’una ocasió la voluntat d’imposar més regulacions a aquesta indústria, el negoci de les criptomonedes és en auge en alguns dels estats més poblats del país, com ara Nova York i Texas. Però cal remarcar que, tot i aquest entusiasme, els Estats Units no s’han deslliurat dels maldecaps energètics que han afectat uns altres països: a Texas, per exemple, alguns productors han hagut de reduir-ne dràsticament la producció per no sobrecarregar la xarxa durant la darrera tempesta d’hivern.

Una mica més al nord, al Canadà, la indústria de les criptomonedes viu un moment d’eclosió. N’és el quart productor mundial, tot i les restriccions imposades per les autoritats del país. Un cas a part és la petita república centreamericana d’El Salvador, que el setembre passat es convertí en el primer país del món a adoptar el bitcoin com a divisa de curs legal, una aposta arriscada que ha estat rebuda amb fredor pels mercats internacionals i bona part del país.

Malgrat aquestes excepcions, el nombre creixent de països disposats a girar-se d’esquena a les criptomonedes assenyala la disjuntiva paradoxal en què es troba aquesta tecnologia: en un moment en què és més popular que mai entre els consumidors, els estats que li obren els braços són com més va més escassos. Per alguns, és l’enèsim presagi d’un declivi precipitat i imminent. Per uns altres, és un mer sotrac en l’indefectible camí cap a l’èxit.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes