Coses que no sé

Fa uns dies vaig fer una crida a Twitter per demanar temes per als articles d’aquesta secció. Hi ha qui em va dir que, si no tenia res a dir, callés –i segurament té raó– algú més em va demanar comissió –també té raó–, i també em van arribar moltes propostes assenyades i generoses que ben segur que respondré, vull dir que escriuré sobre la majoria de temes que em van proposar. Però n’hi ha uns altres que em van fer rumiar molt justament perquè no en podria dir res. I un d’ells m’és molt pròxim.

Una de les primeres propostes em demanava que escrivís sobre el “sector primari” i unes altres afinaven més i apuntaven a la pagesia. Jo, si miro enrere a la meva família, només hi trobo pagesos, i jo mateixa de petita havia collit i trepitjat raïm, havia pelat ametlles i havia collit avellanes, cireres i figues. I no en tinc cap bon record perquè jo el que volia era llegir. El germà de la meva mare era de la lleva del biberó i a ella li va tocar de suplir-lo els anys que va ser fora. Havia fet totes les feines de l’hort i de la vinya excepte dues: llaurar i esporgar. El meu avi li deia que per a llaurar s’havia de tenir força i que esporgar era feina d’artista. Mentre la meva mare feia de mosso del meu avi, el meu pare, amb el pare a la presó, s’havia d’espavilar en el que ara en diuen multitasca i, després de treballar com a ajudant de l’esgrafiador Ferdinandus Serra i Sala, havia d’anar a la vinya amb la seva germana. Ell no en parlava mai, d’aquells anys.

I després va venir la crisi de l’agricultura cap al 1960. L’arribada del tractor va fer que moltes famílies haguessin de deixar el conreu de la terra i anessin a treballar a la indústria. Molts masquefins van seguir aquest camí i van anar a parar sobretot a Olesa i a Granollers. Quan al GELA vam fer un projecte de recerca a l’Anoia i vaig anar per tots els pobles, vaig poder veure amb les dades que això havia estat general, Rubió, Copons, Veciana, Sant Martí Sesgueioles, els Prats de Rei i més pobles van perdre molta població aquells anys i ara la majoria són micropobles.

Un d’aquests micropobles –Bellprat– va començar a organitzar la Vila del Llibre i, de fet, aquella activitat era el resultat de la diàspora pagesa, si en voleu dir així. Bellpratencs de cap de setmana o nocturns que organitzaven una activitat per donar vida a un poble que, com tants més, s’havia anat buidant. Sigui perquè l’agricultura no dóna, sigui perquè és una feina molt dura, la veritat és que no sóc l’única que ha volgut fugir d’aquell món.

Però és que jo, que sóc de poble (també m’han demanat que parli de Masquefa, de la vida als pobles i de la idealització dels pobles), tampoc no podria parlar dels arbres i les festes, com també m’han demanat. O sobre el món casteller (que a mi em fa patir) o sobre la música tradicional o sobre tradicions catalanes. Tampoc no tinc gran cosa a dir de cuina o de fotografia. Ni tan sols de la petjada dels catalans a Amèrica i la seva implicació en les lluites indígenes.

I hi ha un altre tema del qual no parlaré, en aquest cas perquè no vull: la demografia. Periòdicament, va sortint la qüestió de la demografia i la supervivència del català. Òbviament, sóc conscient de la relació de la demografia i la llengua, però també sé que si esperem que la solució ens vingui per la demografia ja ho podem deixar córrer perquè no hi ha res a fer. I si aquesta fos la solució, jo tampoc no la voldria. Sempre dic que espero que la gent es reprodueixi amb alegria i, sobretot, que no posin unes expectatives en uns fills que al final, amb sort, faran el que voldran.

L’Anna Cabré ha explicat molt ben explicat que Catalunya es va fent a força d’immigració. Això no ho podem canviar. El que sí que podem canviar, però, és la llengua de la convivència. Hi ha centenars de milers de catalans que han après la nostra llengua i molts s’han acabat trobant que no la poden practicar perquè tothom s’hi adreça en castellà. Quina manera més trista de dir-los que pensem que no són d’aquí. Si capgirem aquest comportament, si compartim la llengua amb tothom, les dades canviaran i veurem que és possible de remuntar. L’any que comença és any d’EULP, també pot ser l’any en què la feina d’organitzacions com ara No em canviïs la llengua, Mantinc el català i unes altres es reflecteixi en les dades. Tant de bo.

Gràcies pels suggeriments que m’heu fet arribar, que tingueu un bon any i que el 2023 sigui l’any de la remuntada de la llengua (i si us voleu reproduir, endavant, com ja he dit més vegades, és un dels àmbits on la realitat sempre és molt millor que la ficció).