Quan ve el temps de les ‘catalognes’ al Quebec

Malgrat que aquests dies, a casa nostra, alternem temperatures hivernals amb valors més propis de la primavera, en unes altres latituds els termòmetres es mantenen dia i nit sota zero. Parlem, per exemple, del Quebec, a l’Amèrica del Nord, on la població d’ençà de fa segles que és avesada a resistir temperatures extremes a l’hivern. Entre els molts elements del parament de la llar pensats per combatre el fred i donar escalf, n’hi ha un de tradicional –i cada vegada més testimonial– que, als catalans, segur que ens capta l’atenció: les catalognes.

Aquests cobrellits o estores artesanals fets a partir de tires de teixit generalment de colors diferents són un tresor patrimonial i fins i tot un símbol de la cultura del Quebec, al costat “del xarop d’auró i de les famílies nombroses”, tal com afirmava sorneguerament a mitjan segle XX el pare de la dramatúrgia quebequesa Gratien Gélinas (1909-1999). L’origen del mot, és clar, ha suscitat tota mena d’hipòtesis. El 1927, J.-Camille Pouliot descartava que fos un producte provinent o relacionat amb Catalunya i optava per “una explicació ben natural”: caldria vincular-lo, deia, a l’agrimensor, cartògraf i enginyer Gédéon de Catalogne (1662-1729), establert d’ençà del 1683 en terres de l’anomenada Nova França. “[Al Quebec] hauria encarregat que li fessin unes catifes per a casa seva i, a partir d’aquí, el seu nom hi hauria quedat lligat”, proposava.

L’argument de Pouliot grinyolava a l’etnòleg i historiador Robert-Lionel Séguin (1920-1982), que va dedicar la vida a salvaguardar el patrimoni material del Quebec col·leccionant milers de peces i objectes (entre els quals, un centenar de catalognes). Per això es preguntava en un article publicat el 1961: “Què en sabem, realment, de la catalogne? Certament, és difícil d’establir-ne l’origen, si més no de manera clara. Potser deu venir de la península ibèrica, tal com ens permet de pressuposar el nom? O som en presència de teixits catalans?” I es responia ell mateix després de repassar les nombroses aparicions del terme en la documentació de Nova França d’ençà del segle XVII: “Les catalognes probablement foren importades per mercenaris francesos que guerrejaven sota la bandera dels reis d’Espanya. Aquests soldats eren especialment nombrosos als exèrcits de Carles V. Un cop llicenciats, haurien tornat al seu país amb les flassades que feien servir per dormir al ras. Els teixidors, i sobretot les dones de pagès, no van trigar gens a fer-ne de semblants. Les catalognes es van posar de moda al Migdia i a Lió, abans d’arribar a Normandia i saltar al Canadà amb els primers colons.”

El 2018, el lingüista Claude Poirier va reprendre la qüestió allà on l’havia deixada Séguin i en va polir alguns aspectes: el mot catalogne, segons les seves investigacions als corpus lexicogràfics, seria documentat en francès d’ençà del segle XVI com a el·lipsi de couverte (couverture) de Catalogne (flassada de Catalunya). Amb aquesta forma o variants (catelonne, cathalongne, castologne, catalougna, catelogne, castelogne…) es devia difondre per tot el regne de França fins a les regions d’on van sortir la majoria d’emigrants cap a Nova França, sobretot de Normandia. “Tenint en compte l’origen modest dels primers colons, és lícit de pensar que les catalognes que duien a sobre fossin de llana gruixuda, cosa que explicaria que es fessin servir [a Amèrica] per a tota mena d’usos.”

Actualment, les catalognes al Quebec fan referència sobretot als cobrellits o estores fabricats amb tires de colors i, com a producte complex de teixir i artesanal, n’ha baixat molt la producció. De fet, són ben poques les dones que encara en teixeixen a la manera tradicional, com ara Christine Boutin i Anne-Marie Hamel, autora de més de cent catalognes d’ençà que es va establir a Charlevoix a mitjan dècada del 1970. Hamel, a desgrat seu, va haver de deixar de fabricar-ne ara fa dos anys per motius de salut, però confia que aquesta tècnica ancestral no s’acabarà perdent, tal com tem Michel Laurent, l’antic conservador d’objectes tèxtils del Museu de la Civilització al Quebec. Recordant que entre els anys 1920 i 1930, just fa un segle, la producció manual de catalognes va permetre a un bon nombre d’agricultors de sobreviure venent-les al costat de les primeres rutes turístiques que es van obrir al país, Laurent confia que l’interès creixent per teixir entre alguns segments joves de la població, la diversificació d’usos i la tendència actual al reciclatge i al reaprofitament ajudaran a aconseguir que aquestes peces deixin de ser només un record de casa els avis per a molts quebequesos.

I una mica més: D’ençà que es té constància de la presència de catalognes a Amèrica del Nord, la tradició de fabricar-ne s’ha anat concentrant amb el pas del temps a les regions més a l’est del Quebec, com ara Charlevoix, Saguenay, Bas-Saint-Laurent i Gaspésie. I més a ponent i tot: a la província veïna de Nova Brunsvic, algunes famílies acadianes (francòfones) sembla que n’han preservat la tradició.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat