24.11.2023 - 21:50
|
Actualització: 24.11.2023 - 22:13
Lihue, Kauai, Hawaii
Mapa a Google
Aquest mes de novembre s’han recordat, poc o molt, els quinze anys del CD Els millors professors europeus dels Manel, el debut discogràfic d’un grup que va revolucionar la música en català en qüestió de lletres i també de sonoritat amb el recurs d’un instrument aleshores ben poc corrent en les nostres latituds: l’ukulele. Però aquest guitarró peninsular portat pels immigrants portuguesos a Hawaii al segle XIX i adoptat a les illes com a instrument nacional amb el nom d’ukulele (“la puça saltadora”, en hawaià), ja havia sonat amb un cert ressò al nostre país fa un segle, de la mà d’un valencià que se’n va enamorar perdudament i va contribuir a difondre’l a Europa.
És la història de Daniel Arnau i Tortonda, un músic prou desconegut fora dels límits del seu poble natal, Estivella (Camp de Morvedre), però tota una institució al municipi on va néixer. D’ençà del 1987, per exemple, hi té dedicat un carrer. I el 2012, per a celebrar el 125è aniversari del naixement, s’hi va instal·lar una placa d’homenatge que ens dóna pistes de la seva popularitat: “Daniel Arnau Tortonda (Estivella, 26 de novembre de 1887 – 2 de setembre de 1955) va introduir l’ús de la guitarra hawaiana gravant discos en diversos països europeus, els EUA i el Japó. Va morir a la seua casa situada en este carrer.”
De com un estivellenc va esdevenir un dels introductors dels sons hawaians a Europa, no és gaire fàcil de trobar-ne informació i detalls. Però, sortosament, hi ha estudiosos com Lluís Mesa i Reig que li han seguit el rastre i en reivindiquen la figura sempre que poden. I, per fortuna, també ens ha arribat un extens reportatge, ple de declaracions i impressions personals, que li va fer Enrique Malboysson per a la revista Estampa de Madrid el 1932, quan Deny Aloha –un dels seus noms artístics– va fer una visita a Estivella després de gairebé una dècada i mitja voltant pel món.
D’entrada, es pot ben dir que Daniel Arnau va mamar la música des de petit en el si d’una família ben melòmana: tant els seus tres germans com ell tocaven un instrument i van estar implicats en la creació de les primeres associacions musicals estivellenques. En el seu cas, també es va destacar aviat pel cant, cosa que li va obrir la porta de l’escola del tenor Lamberto Alonso a València i a fer els primers concerts com a baríton a la ciutat. En el context d’un potent flux emigratori de valencians cap als EUA i el Canadà al principi del segle XX, Daniel Arnau no s’ho va rumiar dues vegades i a la primera ocasió es va embarcar cap a Nova York integrat en una companyia de sarsuela.
Hi va desembarcar just al final de la Primera Guerra Mundial, en plena ebullició d’orquestrines d’afroamericans i criolls, entre les quals hi havia la de David Manaku, una celebritat de Broadway al capdavant d’una troupe d’artistes hawaians. Arnau en va quedar tan enamorat, del seu so, que es va demanar: “Per què no puc ser jo també hawaià?” La qüestió podia semblar forassenyada, però aviat es va començar a fer realitat gràcies a la intercessió d’un empresari de l’espectacle, que el va ajudar a integrar-se al conjunt. “Però una nit –confessava Arnau a Malboysson–, algú del públic va fer córrer el rumor que jo era un hawaià de pega […], es va organitzar un escàndol inenarrable i vaig haver de deixar d’actuar amb l’orquestrina.” Aquella mala experiència no el va desviar de l’objectiu que s’havia marcat entre cella i cella, “ser realment un hawaià”, i per això es va tornar a embarcar per anar més cap a l’oest, fins a Honolulu, amb una obsessió: aprendre les cançons de Hawaii i saber tocar instruments com la guitarra local i l’ukulele, “les cordes del qual es diu que sols poden ésser pinçades per dits vernacles”. A les profunditats de l’illa de Kauai es va poder endinsar, també, en la llengua i la cultura hawaianes, fins a dominar els instruments i les melodies i convertir-se en un intèrpret popular i respectat a Honolulu. Però una mala relació amb el kava, un “licor diabòlic”, i una experiència amorosa poc sana van empènyer Danny Aloha a tornar cap a Nova York “amb el propòsit ferm que ningú no dubtés mai més del seu autèntic hawaianisme”.
Amb antics membres de la dissolta orquestrina de Manaku va aconseguir que no sols la ciutat dels gratacels es rendís a la seva música pionera en la incorporació d’ukuleles, sinó també Chicago, Mont-real, Buffalo, Rochester, Los Angeles i San Francisco. Acabat el periple per Nord-amèrica, el grup d’Arnau va travessar l’oceà per donar a conèixer l’instrument a Europa: es va instal·lar a París a mitjan dècada del 1920 i va formar part del grup de músics que va difondre l’art musical de Hawaii pel vell continent amb actuacions ací i allà, inclosos concerts a Barcelona, Gandia i València. A la dècada del 1930 va viure una temporada a Berlín, on va actuar en hotels i teatres i va participar en els primers films de la productora UFA vinculats a temes hawaians. A la capital alemanya també va començar a enregistrar discs de 78 revolucions, als quals s’afegirien més enregistraments a Espanya, França, Itàlia, Txecoslovàquia i fins i tot el Japó.
L’esclat de la guerra del 1936-1939, primer, i a tot el continent europeu, just després, va reduir notablement les rondes i actuacions de Danny Aloha, que tampoc no va poder complir el somni de tornar algun dia al seu paradís adoptiu, Hawaii. Per contra, a la dècada del 1940 va retornar al poble natal, Estivella, on durant un breu període de temps va dirigir la banda local i va acabar els seus dies impartint classes de música particulars. Després de molts tombs i sons, el veí més internacional del municipi va deixar aquest món el 2 de setembre de 1955 amb un llegat que, una mica soterrat, moltes entitats locals –des dels Cronistes i Investigadors del Camp de Morvedre fins a la Unió Musical d’Estivella, passant per l’Associació Cultural Arrels– s’esforcen i s’entesten a aflorar.
I una mica més: El 1934, el destí va fer que Daniel Arnau es creués amb Elio Llorens Rivero (1903-1989), un descendent de catalans nascut a Puerto Rico que també es va enamorar de l’ukulele i va promoure tant com va poder la música hawaiana pel món. Aquell mateix any van formar un duo d’existència efímera, Los Danys, que va actuar en algunes sales i estudis del nostre país.
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
