Buenos Aires, l’escenari de l’acte final d’Irene Polo

Com a casa: viatjant pel món a la recerca d'obres, edificis, monuments i personatges que ens remeten a casa nostra

VilaWeb
Martí Crespo
28.10.2022 - 21:50

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Tadron Teatro
Avenida coronel Niceto Vega, 4802 (esquina Armenia), Buenos Aires, Argentina
Mapa a Google

Un dels llibres més deliciosos d’aquesta tardor literària és, segurament, un dels més menuts que hi ha ara mateix a les llibreries del país. La delícia de format reduït porta per títol Els anys americans d’Irene Polo i és un nou producte del cada vegada més ben assortit catàleg d’una antiga cansaladeria artesana de Terrassa reconvertida el 2021, per la filla dels propietaris, en un obrador literari d’on no paren de sortir delicatessen: Cal Carré.

Elaborat a quatre mans per les investigadores Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, el llibret entra pels ulls gràcies a una coberta fresca i colorista, sense addicions innecessàries. I, quan n’obres les pàgines i entres al tall, la teca que s’hi ofereix és de grandíssima qualitat. I no sols per la matèria primera, la fulgurant i fugaç periodista Irene Polo (1909-1943), sinó també per com totes dues autores han especejat, sense fer gens de sang, els últims anys a l’exili argentí d’aquella jove reportera convertida per atzar, el gener del 1936, en l’assistent general de l’estrella teatral Margarida Xirgu en terres americanes.

Per mitjà de disset cartes inèdites que Polo va escriure del 1940 al 1942 al pintor també exiliat Miquel Villà (1901-1988), Santa-Maria i Tur esmicolen un mite d’aquest tram final de la seva vida: el del suïcidi per l’amor no correspost de la Xirgu a Amèrica estant. Per mitjà d’aquest intercanvi epistolar i un postfaci molt llaminer, que ens permeten d’entrar en les entranyes d’aquella “dona catalana nova” (tal com el periodista Francesc Madrid anomenava molt encertadament la periodista barcelonina), les artesanes d’aquesta gormanderia ens ofereixen un tastet saborós de l’exili català a l’Argentina i alguns bocins sucosos d’històries secundàries protagonitzades pel poeta García Lorca (qui sap si hauria salvat la pell seguint la seva íntima amiga Xirgu…) o per la “Venus roja” argentina Salvadora Medina, a més d’un nom constantment esmentat i alabat a les cartes, Judith, que no ens revela el seu misteri fins al mos final. Amb tots aquests ingredients, doncs, les autores ens presenten un tec literari cuinat a foc lent, i molt ben amanit, que es devora amb plaer i ens sadolla la ment.

I, per acabar-ho d’adobar, poques setmanes després de l’aparició d’aquesta delicadesa literària, la Irene ha sortit dels bastidors i els vestidors –on sempre es va moure en la ronda americana de la Xirgu– per pujar per primera vegada a l’escenari, literalment. Al Tadron Teatro de Buenos Aires, nascut fa quasi tres dècades per iniciativa de la diàspora armènia i especialitzat en obres que volen fer justícia, el 23 d’octubre s’hi va estrenar la peça Milena e Irene, periodistas, signada per Ana Arzoumanian i Román Caracciolo, que posa el focus en la periodista txeca Milena Jesenská i Irene Polo, dos personatges amb vides força paral·leles que no es van creuar fins l’any passat, amb aquest curt, i ara a l’escenari del Tadron.

Amb llenguatge poètic, les actrius Gabriela González López i Luciana Procaccini representen els actes principals que els va tocar viure, com ara les guerres, el periodisme, l’amor, el sacrifici, les qüestions de gènere i, finalment, el suïcidi: la Milena, al camp de concentració alemany de Ravensbrück, a quaranta-vuit anys; i la Irene a Buenos Aires, amb trenta-dos, ben lluny de casa i a la flor de la vida.

I una mica més: Amb Els anys americans d’Irene Polo, les dues autores han pogut resoldre el gran dubte que planava sobre la recta final de la seva biografia, a l’exili argentí. Però Polo es reserva dos misteris més, quasi irresolubles, relacionats amb els dos extrems de la seva vida curta i intensa: fins ara ha estat impossible de localitzar al registre civil de Barcelona l’acta del seu naixement, el 27 de novembre del tràgic 1909; i a l’immens cementiri de la Chacarita de Buenos Aires, on fou traslladat el seu cos al començament de l’abril del 1942, no n’hi trobareu cap rastre perquè la van soterrar en una fossa comuna.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes