La victòria de l’exèrcit sediciós del general Francisco Franco en la guerra del 1936-1939 va motivar la fugida cap a l’exili de centenars de milers de republicans. Es calcula que no pas menys de vint mil es van establir al Mèxic del president Lázaro Cárdenas, el principal indret d’acolliment rere França. Una de les primeres necessitats dels republicans al país nord-americà fou d’escolaritzar els seus fills, cosa que es va aconseguir amb els anomenats ‘col·legis de l’exili‘. Aquests centres, impulsats per organitzacions del govern republicà a l’exili amb el vist-i-plau de les autoritats locals, també van permetre a nombrosos mestres i professors de la república de guanyar-se la vida i de mantenir, a milers de quilòmetres, un sistema educatiu inspirat en la Institució Lliure d’Ensenyança i el moviment de l’Escola Nova.

La majoria de col·legis de l’exili, una experiència que no es va repetir en cap més país d’acolliment, es van fundar a la capital, Mèxic DF, i han perviscut fins els nostres dies fidels al laïcisme, els valors republicans i el pensament crític. El primer que es va fundar fou l’Instituto Luis Vives, l’agost del 1939, just pocs mesos després de la victòria feixista i un any abans de l’afusellament del president Lluís Companys, avi de l’actual directora del centre, Maria Lluïsa Gally Companys. Tant el col·legi que porta el nom de l’humanista valencià com l’Academia Hispano-Mexicana, nascuda al començament del 1940, van rebre el suport del Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE), vinculat al dirigent socialista Juan Negrín, mentre que l’Instituto Hispano-Mexicano Ruiz de Alarcón, creat al final del 1939, fou impulsat per la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols (JARE), dirigida per Indalecio Prieto. La mala gestió econòmica va obligar a tancar-lo al cap de dos cursos i la major part de l’alumnat i professorat es van integrar al Colegio Madrid, que va obrir la porta el 1941: el 24 d’abril d’aquell any l’advocat i polític Josep Andreu i Abelló (Montblanc 1906-Madrid 1993), delegat de la JARE a Mèxic, va comprar una parcel·la de terreny aleshores als afores de la capital, on el 21 de juny van començar a fer-se classes a quatre-cents fills d’exiliats republicans.

Concebut inicialment com a centre de primària, el 1950 va ampliar l’oferta educativa als estudis de secundària i preparatòria, i durant la dècada del 1970, amb el professor valencià Luis Castillo de director, va arribar a tenir 2.500 alumnes i 136 mestres, cosa que va aconsellar de traslladar-lo a un nou emplaçament, més gran, a la zona sud de la ciutat. Dels setanta-cinc anys de la fundació del Colegio Madrid de Mèxic, on com a la resta de col·legis de l’exili encara és data assenyalada el 14 d’abril amb la hissada de la bandera republicana al so de l’himne de Riego, en parlem amb l’actual directora general, Rosa María Catalá Rodes, nascuda el 1961 a Buenos Aires (Argentina) en el si d’una família catalana. ‘És un honor per a mi, filla de pares de Flix (Ribera d’Ebre) emigrats a la postguerra cap a Amèrica, de representar el col·legi del qual he format part com a alumna, mestra, mare de família i ara directora’, deixa clar a tall d’introducció.

Com el definiríeu el Colegio Madrid?
—El Colegio Madrid va néixer de la solidaritat mexicana del govern del general Lázaro Cárdenas i de la consciència social i del projecte educatiu de la República que portaven els mestres exiliats. Es va constituir des del principi com un espai de formació que fomentava el pensament crític, la llibertat d’idees, la tolerància i el respecte entre tots els membres de la comunitat: alumnes, mestres i pares de família. Aquell projecte educatiu, impregnat de les idees de l’Escola Lliure d’Ensenyança de Giner de los Ríos i de les pràctiques d’educadors innovadors com Manuel Bartolomé Cossío, fou aviat molt ben valorat entre les famílies republicanes i mexicanes que cercaven una educació laica en què es pogués oferir, de manera natural, la integració de totes dues cultures, la d’acolliment mexicana i l’exiliada amb ganes de compartir els seus ideals i sabers.

Aquest caràcter especial i singular, perviu actualment?
—Sí. És un col·legi de prestigi acadèmic que no perd, amb tot, la vocació de formar ciutadans sensibles i capaços de transformar positivament la realitat d’un país que continua tenint problemes molt complexos i que mostra encara nombrosos retards. És singular pel marcat sentit d’identitat, perquè ésser del Madrid té un segell inesborrable d’amistat i d’alegria, en què es destaca i uneix l’estimació pel coneixement i la cultura i, a través seu, la cerca d’una vida millor. És important pels èxits acadèmics del professorat i per l’impacte sòcio-cultural de les seves pràctiques pedagògiques, pels seus bons mestres de sempre, perquè gràcies a ells han sortit del col·legi persones que han mostrat un lideratge positiu en molts àmbits, de les arts a les ciències, les lletres, les humanitats…

Com sha aconseguit de mantenir els ideals republicans fundacionals, a tanta distància temporal i geogràfica?
—Els principis o valors fundacionals del col·legi es conserven en el projecte perquè en són l’essència. El nostre propòsit és, de fet, que es divulguin i que es visquin plenament a l’aula. La distància geogràfica va ésser un problema durant unes quantes dècades, però les idees i les persones van començar a fluir més lliurement des de mitjan dècada del 1970, justament quan vaig entrar-hi. Aleshores, la vocació de solidaritat i d’acolliment i suport a refugiats polítics va obtenir un nou impuls arran de l’arribada de centenars d’exiliats xilens, argentins i uruguaians, principalment. La comunitat del col·legi va respondre ràpidament a les necessitats d’aquelles famílies, infants i mestres, que ben aviat es van integrar a les seves aules.

Parlem de les dictadures militars de Pinochet, Videla i Bordaberry.
—Sí, va ser un moment dissortat per a Llatinoamèrica, on les dictadures es van endur moltes vides. Per a moltes d’aquelles famílies, Mèxic fou la salvació i el Colegio Madrid l’espai que va donar bona educació i suport econòmic als seus fills. Fou una reivindicació del nostre origen i un enriquiment cultural que s’ha mantingut fins ara. Molts d’aquells nens són ara pares de família dels nous alumnes que donen vida al col·legi. Hi ha besnéts de republicans i néts d’argentins i de xilens. Representen actualment menys del 20% de la població del centre, però això no el fa menys republicà: de fet, s’hi continua celebrant el 14 d’abril com la data més emblemàtica. Estem molt contents de valorar el nostre passat i de projectar-nos, a través d’aquest passat, cap al futur.

Madrid
Commemoració enguany del 14 d’abril al Colegio Madrid de Mèxic.

Com és percebut el Colegio Madrid a Mèxic? Potser com una excepció, una illa, en el sistema educatiu del país?
—El col·legi va obtenir ràpidament un merescut prestigi acadèmic i un gran impacte sòcio-cultural pel bon nivell i l’enfocament professional dels alumnes. Des de bon començament, ha volgut mantenir-se a l’avantguarda de les noves propostes pedagògiques i culturals afins a la filosofia de la institució i, amb els nostres mestres i alumnes, han vingut a compartir-hi el seu saber i models pedagogs de gran valor, mexicans, llatinoamericans i espanyols principalment.

Però és un centre educatiu privat…
—És clar, com que es tracta d’una escola privada, malauradament no és una opció per a tots els sectors de la població i durant molt de temps les escoles de l’exili van ser illes, efectivament, però illes obertes a establir ponts que afortunadament van arribar a ser permeables en gran mesura (i encara ho són) en els sectors públics, i continuem generant valor educatiu que té impacte en les altres escoles. Jo parlaria d’una excepció per excepcional, no per excloent. La comunitat del col·legi és heterogènia quant a població estudiantil i diversa en l’oferta. Ací tothom pot desenvolupar el seu màxim potencial acadèmic i cultural amb un enfocament de responsabilitat social que sí que ens fa iguals i alhora diferents.

Quina relació mantenen els col·legis republicans presents encara a Mèxic?
—Com que tenen un origen pedagògic i molts mestres en comú, la relació que mantenim amb els tres col·legis fundats d’origen o posteriorment per mestres vinculats a l’exili és principalment cultural i de vegades acadèmica. Generalment, coincidim en activitats de l’Ateneo Español de Mèxic i en actes commemoratius de les nostres institucions. La Ciutat de Mèxic és gran i complexa i, malgrat que hi ha la relació via electrònica, la majoria del temps cadascun es concentra en les seves coses, fem poques coses junts. Però la relació és bona, cordial i sempre carregada de bones anècdotes dels temps en què totes les famílies republicanes vivien molt més properes i esperant sempre de tornar a casa a continuar la seva vida.

Sou filla de catalans, vau néixer a lArgentina i després us vau traslladar a Mèxic…
—Sobre la meva experiència de vida, puc dir que vaig ser una nena i ara una dona molt afortunada: els meus pares em van ensenyar a estimar Catalunya i Espanya des de petita, mai no van dubtar a ensenyar-me el català com una llengua materna i més tard vaig aprendre a estimar-me també les meves pàtries llatinoamericanes, aquella infància argentina i aquesta vida de jove i adulta ja com a mexicana, des de fa més de quaranta anys. Aquest gresol de visions, llenguatges i cultures han fet de mi una persona que porta trenades moltes experiències, moltes passions, molts amics i una família meravellosa. Conec molts catalans a Mèxic i vaig ballar sardanes a l’Orfeó Català els primers anys d’arribar-hi. Però ràpidament la vida es va anar concentrant cada vegada més en l’estudi i del Colegio Madrid vaig passar a la universitat, on vaig estudiar química i una altra vegada vaig coincidir amb molts amics del col·legi (mestres i companys), alguns dels quals també d’origen català, o basc, andalús, gallec…

I manteniu contacte amb Catalunya?
—Sí, encara tinc família escampada per quasi tot Catalunya: els meus pares eren de Flix, un poble que vaig aprendre a recórrer de memòria abans de conèixer-lo i tot. Hi vaig passar estius bonics de vacances durant els meus anys d’adolescència i m’estimo Catalunya i la seva gent, la seva cultura i el seu llegat. Em sento part i resultat d’un món de migrants, sempre amb una mica d’aquí i una mica d’allà, sempre volent tornar, em trobi on em trobi.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.