Closcadelletra (CCCXVII): No dibuix una paraula, sinó una carícia

"Només els meus llavis guarden de tu aquest gust de sal i de llàgrimes"

Biel Mesquida
Biel Mesquida
02.04.2022 - 19:31
Actualització: 01.04.2022 - 17:26
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Com si la ploma s’escapàs de la mà, com si la ploma no es deixàs guiar i em guiàs la mateixa ploma.

Com si tota la mà fos lleugeresa.

Com si allò que escric fos un traç que divaga sota els efectes d’una febre antiga, com si returàs sota el vapor de l’ebrietat, com si quequejàs entre vacil·lacions per fixar-se, com si rebutjàs el contorn, la potència del contorn, indigent.

O al contrari, faig contorns com protuberàncies obliqües que tremolen; contorns incomplets que s’obren, buits sobre la incertesa del sentit.

Segons el gra del paper m’aferr obsessionat per fer sortir la dicció mitjançant incisions.

No agaf res.

Ho agaf tot.

La respiració de l’argila.

L’aire entre les coses.

L’obstinació i la negligència a la vegada.

El suspens d’un judici.

La inflamació de les fosques.

Una incansable solitud.

El lloc que don a la sorpresa.

La continuïtat del visible.

Aquest equilibri inspirat en què tot s’aguanta.

Les variacions de l’ombra.

El tremolor entre línies.

Fluir fora de lloc.

L’estètica de l’inacabat.

El fremir eixordador del temps.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Va ser així que tot va començar.

No et crid.

L’amor que et tenc és una cadena d’oblits.

No t’esper. 

Només els meus llavis guarden de tu aquest gust de sal i de llàgrimes.

No pens en tu.

Dic el mot que et diria quan no ets aquí.

No et mir.

Un bri d’herba galvanitzat de llum talla més que una Gillette.

No hi ha cap lletra inútil i totes arriben al seu destí.

Tens tots els noms possibles.

Passa un segle entre una inspiració i una expiració, no ho sabies?

Els dies s’escapen, s’escriuen, deixen empremtes, fan bé, fan mal, s’esborren.

Faig una capada per reverenciar les petites flors salvatges, potser llevamans carabassa, que han sortit devora l’encontorn de la figuera.

El teulader picoteja el bassiot. El pèndol del seu bec en cada contacte amb l’aigua impresa de núvols fa sortir moltes de gotes que pugen cap al cel i cauen fora del bassiot. Aquesta pèrdua, aquest excés, és el real, no ho sabies?

El diccionari Littré diu que Ramon Llull, a Mallorca on havia fundat un col·legi per ensenyar als missioners l’àrab, l’hebreu i el caldeu, va ser el primer que va inventar la paraula “artista”.

I la va definir com “la mà que tremola”.

Hi ha molt de resplendor en aquestes paraules que ens arriben des de fa més de set segles.

Un reflex de l’absolut que ell recercava com un bon químic de la saviesa en aquella Ars Magna.

Són paraules molt senzilles que aturen el cor un instant perquè pugui anar més llatí.

Cal pintar un misteri perquè sigui visible i resti un enigma.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies