Clara Peya: “Ja no tinc més ganes d’estar enfadada”

La crítica ha enganxat a Clara Peya (Palafrugell, Baix Empordà, 1986) l’etiqueta d’artista transgressora perquè parla de temes tabú. Un concepte ampli, relatiu i que ella mateixa qüestiona, però el fet és que molt poca gent tracta de temes de salut mental o imposicions socials amb la sensibilitat que ho fa ella. Aquesta vegada, a Corsé, el seu tretzè disc, publicat fa poc, Peya ha volgut centrar-se en el concepte de perfecció que asfixia la societat. Amb tretze cançons cantades per tretze artistes diferents, Peya trenca la cotilla que portem tots.

—Corsé qüestiona el concepte de perfecció que regna a la nostra societat. No és la primera vegada que feu aquesta crítica. És un tema que us preocupa especialment? Per què?
—Em preocupa perquè ens asfixia a totes i crec que se’n parla molt poc. He volgut representar el concepte de perfecció-imperfecció amb una defensa radical de la imperfecció. Perquè el concepte d’imperfecció no és complet. Precisament pel fet de ser imperfecte desitja coses que el mantenen en moviment, en vida, en diàleg amb el temps i amb l’espai. En canvi, la perfecció no desitja res perquè és perfecta. Per tant, és estàtica; és morta, inerta, no dialoga amb res. No es mou perquè ja ho té tot. Afortunadament, totes les persones som éssers imperfectes i, precisament per això, som vives.

—Quines han estat les vostres pressions? Com us han afectat?
—N’he patit moltíssimes, començant pel que s’esperava de mi com a dona. Pel que s’espera de totes pel fet de ser dones. En aquest sentit, jo he estat un fracàs des del principi. Les dones hem de ser optimistes, hem de ser simpàtiques, hem de ser curoses, guapes, femenines, no hem d’envellir… hi ha tantíssimes pressions! I els homes també en tenen moltíssimes, eh? Com per exemple el que s’espera d’una família, d’una relació… Tot allò que s’espera dels patrons imposats són pressions. I aquests patrons no tan sols són estàtics sinó que algú ha decidit que havien de ser-hi.

—Parlant de família: o bé pot ser una xarxa que ens sustenta, o bé un entorn molt asfixiant. Quina importància hi doneu, a la família, a les amistats i a l’amor, en general?
—En el meu cas, la relació amb la meva família ha millorat amb el temps. Tinc la sort de tenir una família que no ha tingut mai problemes econòmics de cap mena, i no m’ha faltat mai de res. I això m’ha fet veure que, a vegades, he estat una mica individualista amb les meves amistats perquè jo tota sola ja podia. Per dir-ho d’alguna manera, era autosuficient. I he hagut de regenerar la meva manera de vincular-me amb les amistats. He tingut la sort de tenir una estructura familiar sòlida i que la meva germana sigui la meva millor amiga. És el pilar més important de la meva vida. En canvi, els meus pares també han hagut de fer una feina molt dura d’acceptació, d’obrir-se, de ser capaços d’adaptar-se a un altre estil de vida, a una altra manera d’estimar, a una altra manera de veure les relacions, a una altra manera de veure les coses i no jutjar-ho. Així i tot, m’estreny molt més la mirada de la societat que la de la família.

—I què us ha ajudat a deslliurar-vos-en, d’aquestes pressions?
—Sempre la música, la música, la música. La música i l’art. Aquesta és la resposta a quasi totes les preguntes sobre què m’ajuda. La música, l’art i estar en contacte amb la gent. Escoltar les vulnerabilitats, ser capaces de dialogar-hi, acceptar-les, etc. Quan acceptem les nostres vulnerabilitats també és molt més fàcil acceptar les dels altres. I això és molt bonic.

—Hi ha cotilles iguals per a tothom? Per exemple, hi ha diferència entre gèneres?
—Sí, però no m’agrada posar el focus aquí. És evident que, segons el gènere, segons la classe social, etc., tens unes cotilles o unes altres. Perquè som filles d’una societat capitalista i heteropatriarcal plena de normes sàdiques que ens imposen i que ens imposem nosaltres mateixes. Llavors: com dialoguem amb el mateix maltractament que ens exercim? Com drenem el dolor i la ràbia de no estar a l’altura de les nostres expectatives? I la frustració constant que això ens causa?

—També feu referència a les cotilles que un mateix encara no es coneix. Com ens en desprenem, d’aquestes? Seria una mica l’equivalència al procés de “desconstrucció” de què tant es parla actualment?
—La por que tinc de les cotilles que encara no conec és precisament que no les conec. Hi ha tantes coses que fa vint anys no m’hauria plantejat i que, en canvi, ara es van posant sobre la taula i van apareixent… Hi ha tantes coses que no sóc capaç d’anomenar perquè no les veig, no les he vistes mai, no les he detectades.

—Aquí demostreu la vostra responsabilitat de treballar i de millorar com a persona que, alhora, us acosta més a la idea de perfecció. És un cercle molt estrany i contradictori, no?
—Sí, però si t’hi fixes bé, té a veure amb la imperfecció. Té a veure amb el moviment. Hi ha una cosa que em dóna molt poca seguretat i és precisament canviar d’opinió. Però, a la vegada, forma part del procés. Si no canvies d’opinió i ets rígid amb el teu pensament, hi ha una mena d’ancoratge, un punt de seguretat. Et perds i et tanques a tot allò que pot venir, a tot allò que pot mutar. I per mi és molt perillós. Llavors, buscar allò que no tenim és brutal, i no és dolent. El problema és quan allò que no tenim és d’una manera i ha de ser tant sí com no d’aquella manera. Treballem per arribar-hi però en realitat no hi podem arribar.

—Parlar de temes tabú o amb certa controvèrsia us ha dut a ser considerada artista transgressora. Aquesta etiqueta us representa o us molesta?
—És que no sé què vol dir ser transgressora. Què vol dir, que transgredeixes l’art? Les coses transgressores no tenen a veure amb el què sinó amb el com. Jo no toco el piano de manera transgressora. El que sona és el que és. Però sí que sóc d’una manera que, només posant el cos a l’escenari, ja hi ha una transgressió per la meva expressió de gènere, per la meva manera de vincular-me físicament amb l’instrument, pel discurs… No ho sé. Hi ha moltes coses que no transgredeixo i moltes que sí. Pots trobar artistes supertransgressors en la forma i no en el discurs. És molt relatiu.

—Corsé són tretze cançons cantades per tretze artistes diferents. A l’hora de compondre les cançons ja pensàveu en la veu que volíeu que la cantés? Com trieu les veus?
—No tant en el moment de composició com en el de producció. He anat a buscar l’univers tònic de cada persona. Tot i que de seguida vam veure clar qui havia de cantar cada cançó, va ser un procés molt natural.

—És que realment semblen cançons fetes a mida per a qui les canta. Emocionen molt, i això ja comença a ser característic dels vostres àlbums.
—No ho deus dir per “Nana para mí”, no? [Riu]

—Sí, però també passa amb moltes altres cançons, com ara “Abrir la luz”, amb Momi Maiga. Quina n’és la fórmula?
—No ho sé. Si tingués la fórmula seria rica! Però passa que aquesta penya canta molt i molt bé! Fan màgia amb la veu. I jo, no. Jo no sé cantar.

—Suposo que és una decisió molt intencionada que siguin meitat homes i meitat dones.
—Sí, sí, evidentment. Tenia claríssim que el que no podia passar és que només hi hagués veus masculines. I realment em feia por, perquè hi havia alguna cosa al disc que em portava molt més cap a les veus greus… però sí, sí, havia de ser paritari. A més, el directe el fem amb dues cantants noies.

—És un disc fosc i lluminós alhora.
—Tens raó. És contradictori i no. O sigui, hi ha alguna cosa en mi que és així. Estic plena d’ombres. Com totes, no? Però les he treballades molt. Vinc d’un bagatge d’estar molt enfadada i ja no en tinc més ganes, d’estar enfadada. Aquest alleugeriment m’ha portat a estar més en pau amb mi i a generar més empatia amb la gent. Però, per exemple, les paraules que utilitzo en el disc són molt violentes, molt bèl·liques.

—Es nota molt, això, en la vostra discografia. Heu deixat la ràbia, l’agressivitat… Ara comuniqueu les coses d’una manera més plàcida, més serena. Però, alhora, no heu renunciat a les lluites. Continueu reivindicant i denunciant coses.
—Sí, totalment. Hi estic molt d’acord. Hi ha alguna cosa de resistència. És a dir, sóc una persona amb moltíssima resistència i molt incansable. Però arriba un moment que, hòstia, me’n canso. Hi ha una cosa que és interessant i és que, malgrat que jo hagi fet aquest disc i realment pensi que no em podré treure mai els corsés que porto, malgrat això, em caic molt millor ara que abans. I em trobo més lletja, més no sé què… però em caic millor.

—Corsé són tretze cançons, tretze artistes i el vostre tretzè àlbum. Un número que sempre s’ha vinculat amb la mala sort. Ho sou, de supersticiosa?
—Ara mateix estic en un moment molt espiritual i molt connectada perquè hi ha alguna cosa terrenal que no em dóna les respostes que necessito. El número tretze és el número més imperfecte del món i tenia tot el sentit que fos aquest.

—El 15 de setembre vau presentar per primera vegada l’àlbum de Corsé i ara començareu ronda. Teniu ganes de veure la reacció del públic en directe?
—Friso per veure-la. Pensa que jo surto a l’escenari perquè m’escoltin. Els artistes ens dediquem a això al final, no? Trobo molt bonic posar-ho en comú, veure la reacció de la gent, les coses que podem fer millor i les que no… Sí, en tinc moltes ganes.