La ciutat sud-africana que fa front al canvi climàtic talant arbres

  • Més de dos terços de les 20.400 espècies de plantes de Sud-àfrica no són en cap lloc més del món

VilaWeb
The Washington Post
30.03.2024 - 21:40

The Washington Post · Rachel Chason

El canvi climàtic ja perjudica molt Ciutat del Cap perquè contribueix a empitjorar les sequeres que amenacen de deixar sense aigua les aixetes de la ciutat. En resposta, els conservacionistes tallen arbres frenèticament, i fins i tot pensen de cremar-ne.

Tot i que la preservació dels boscs del món és considerada essencial per a combatre el canvi climàtic, els científics de Sud-àfrica han determinat que les espècies d’arbres invasores absorbeixen tanta aigua subterrània de la zona que és millor eliminar-los. Els invasius bosco d’acàcies negres, pins i eucaliptus s’amunteguen en els vessants irregulars que envolten les extenses terres vinícoles d’aquesta regió, desplacen la vegetació autòctona i acaparen l’aigua que, si no, arribaria als embassaments de la ciutat.

Les projeccions dels hidròlegs que treballen per al Greater Cape Town Water Fund, un consorci de governs, empreses i grups de conservació, mostren que desfer-se d’espècies d’arbres inversores pot implicar dos mesos addicionals d’aigua per a Ciutat del Cap de manera molt més barata que unes altres solucions, com ara la dessalinització.

Fins ara, els equips que branden serres elèctriques i de mà han netejat uns 310 quilòmetres quadrats aquests darrers tres anys, i resta per talar una àrea semblant. Aquest mes, Nature Conservancy, que encapçala el projecte, ha publicat les primeres estatístiques del Fons de l’Aigua, que es basen en 4,5 anys de dades preliminars que mesuren el cabal d’aigua en sis zones de captació. Mostren que una àrea de captació coberta per vegetació nativa de fynbos té una mitjana d’un 34% més de cabal anual que una conca adjacent envaïda per pins.

Aquestes dades han estat recollides pel gerent científic de la conservació de Sud-àfrica, Richard Bugan, que puja a les muntanyes cada dos mesos per descarregar informació dels sensors que registren el flux i la pluja. Ell i un equip d’experts també passegen per rierols per controlar insectes, peixos i amfibis. El seu equip ha estat calcinat pels incendis forestals i arrossegat per les inundacions, i a punt d’endarrerir-se amb les serps i els babuïns quan els vents eren massa forts perquè un helicòpter pogués volar; però diu que els resultats són emocionants.

Les troballes coincideixen amb una investigació independent feta per Alanna J. Rebelo, investigadora sènior de la unitat de ciències de l’aigua del Consell d’Investigació Agrícola de Sud-àfrica, i més científics. El seu estudi va trobar que netejar les infestacions madures d’arbres exòtics, com ara els pins, en zones que si no, no tindrien arbres, augmentava l’aigua disponible entre un 15% i un 30%.

Uns altres països –inclosos els Estats Units, el Canadà i Austràlia– han emprat mètodes semblants per gestionar la seva aigua, diu Aida Bargués Tobella, experta en arbres i sòls de la Universitat Sueca de Ciències Agràries. Tot i que en moltes situacions els arbres milloren la qualitat del sòl, Tobella diu que Ciutat del Cap és un cas particular perquè la terra no estava degradada i els arbres invasors estaven assedegats.

Rhett Harrison, ecologista paisatgista del Centre d’Investigació Forestal Internacional i Agro-forestació Mundial de Zàmbia, diu que la tala d’arbres per a gestionar l’aigua per a embassaments o preses hidroelèctriques és una “ciència força ben establerta” i que entre aquells que la practiquen hi ha el Servei Forestal dels EUA.

L’aigua addicional és un salvavides per a Ciutat del Cap. Fa cinc anys, la ciutat era poques setmanes abans del “dia zero”, quan les autoritats van advertir que tancarien les aixetes domèstiques i obligarien els residents a fer fila per obtenir aigua als punts de distribució. L’enginyer civil Linda Siyengo dirigeix ​​la planificació de recursos i infrastructures d’aigua a granel de la ciutat, i el seu equip encapçalava els esforços per a provar de conservar les últimes gotes abans que l’aigua es convertís en fang. “Va ser com provar de treure aigua d’una roca”, recorda. “Vam reduir la pressió a les canonades fins que va ser un degoteig.”

La sequera va ser tan extrema que semblava que tan sols n’hi hauria una cada quatre-cents anys. Però ja no és així. Científics de la Universitat de Stanford i la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) dels Estats Units van publicar una investigació el 2020 que demostrava que el canvi climàtic havia fet que la sequera de Ciutat del Cap fos cinc vegades o sis més probable i que les sequeres futures probablement serien més llargues i greus.

No és solament Ciutat del Cap. Aquest mes ha fet un any sencer en què el món ha estat una mitjana d’1,52 graus centígrads (2,74 graus Fahrenheit) més càlid que a l’era pre-industrial. En l’àmbit mundial, els esdeveniments meteorològics extrems augmenten, amb ciclons més intensos, atès que l’aire més càlid reté més aigua, sequeres més llargues en unes altres zones i més incendis forestals a mesura que la calor asseca la vegetació.

Els incendis no sempre són dolents. Moltes de les espècies més emblemàtiques del Cap –arbusts, flors i brucs– necessiten focs per a reproduir-se perquè les flames fan que les flors alliberin les llavors. Però els pins cremen a una temperatura deu vegades més alta que l’arbust de fynbos, en cremen les llavors i calcinen la terra, de manera que les espècies autòctones no es poden recuperar.

Ara, el Greater Cape Town Water Fund pretén d’incendiar arbres als penya-segats de difícil accés a partir del juliol, i confia que els ratolins i les formigues hi tornaran a portar llavors. Aquests darrers tres anys, la fundació ha enviat en helicòpter treballadors per a baixar pels penya-segats i talar arbres. Però això és lent i car. El foc és ràpid i barat, i es pot controlar si es fa bé, diu Kirsten Watson, gerent de Water Fund. Els incendis ja assolen la ciutat i els arbres no proporcionen emmagatzematge de carboni a llarg termini perquè aviat es cremaran d’una manera o altra, diu. “Podem cremar-lo de manera segura, o pot ser un incendi forestal”, explica, i assenyala un penya-segat escarpat de pins durant una caminada cap a una zona desbrossada. “Això pot passar quan els vents són forts i els helicòpters no poden volar i no es pot gestionar.”

Watson, una antiga funcionària que va estudiar botànica, s’atura a la carena per exclamar-se sobre les flors com si fossin velles amigues: la brunia platejada, sota la pressió del mercat asiàtic de flors tallades, i els bruguerars de color de posta de sol que hi ha als vessants dels turons. Té por que espècies rares s’extingeixin sense que ningú se n’adoni.

Més de dos terços de les 20.400 espècies de plantes de Sud-àfrica no són en cap lloc més del món, diu Karen Esler, una distingida professora de conservació de la Universitat de Stellenbosch. Les invasores ja han fet extingir almenys set de les espècies vegetals del Cap, i el 14% és en perill immediat d’extinció, diu. Afegeix que si es perden espècies autòctones, els ecosistemes locals seran encara més alterats pel canvi climàtic. L’ex-bomber Ayabonga Velem ara encapçala un equip de taladors d’arbres que lluiten per salvar els fynbos. A la serralada dels Hottentots Holland aquest mes les serres elèctriques hi han ressonat.

Els treballadors són una barreja: alguns ex-bombers, un becari d’enginyeria civil, desocupats acabats de graduar i ex-funcionaris. Molts diuen que és difícil ser lluny de la família durant setmanes, però troben amistat a la muntanya. De vegades troben l’amor: els nadons nascuts d’obrers que es van conèixer a la muntanya han estat anomenats Carabiner, Chainsaw i Pine [mosquetó, serra elèctrica i pi]. “Vull que el meu es digui Spark [guspira]”, diu Velem, somrient.

Tot i que Sud-àfrica ha netejat espècies invasores durant dècades, en anys anteriors el govern va pagar sous baixos i sovint hi va haver retallades pressupostàries, de manera que la campanya de neteja de vegades va ser erràtica o dispersa. La major part de vegades, els treballadors es limitaven a desbrossar fins on podien anar i tornar en un dia, i deixaven franges d’espècies invasores intactes més amunt.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any