25.09.2021 - 21:50
Adrià Martín (Guadassuar, la Ribera Alta, 1991) és un dissenyador gràfic que fa sis anys que viu a Newcastle, al Regne Unit. Però també és Choriza May, la drag queen que participa en la tercera temporada del concurs de la BBC RuPaul’s Drag Race. És un format de televisió que triomfa arreu del món i que, en poques setmanes, li ha donat una notorietat internacional que li obri moltíssimes portes i li dibuixa un futur artístic que no hauria imaginat. Abans d’aquest esclat, Choriza May havia participat en alguns programes de la televisió d’À Punt, i ara continua vinculada a la ràdio pública, en què cada setmana col·labora en el programa Podríem fer-ho millor, de Maria Juan.
En aquesta entrevista, que fem per telèfon, Martín explica que el discurs de Choriza May és molt polític, i que ella l’ajuda a dir moltes coses que ell no diria. Evoca, també, l’assetjament escolar que va rebre continuadament a l’escola de Guadassuar, el descobriment de la seua homosexualitat i l’exercici de reflexió personal que va haver de fer per a continuar estimant tant el seu poble.
—D’on ve el nom de Choriza May?
—Té diversos significats. La primera volta que vaig sentir el nom de Theresa May, l’ex-primera ministra, tal com ho pronuncien ací sonava com a “Xoriça” May. I la manera que tenen ells de pronunciar xoriç és xoriço… I em vaig preguntar qui era aquesta dona… I de cop vaig pensar que això seria un nom boníssim per a una drag. Amb una referència nostra i una referència anglesa. La meua àvia, i en molts pobles de la Ribera Alta, al pintallavis li diuen xoricet. Em sembla un toc molt bonic, perquè Choriza sempre porta els llavis molt rojos. A més, el meu personatge és molt polític. I quan un polític és molt corrupte, diem que és un xoriç. I aleshores vaig ajuntar totes aquestes coses i vaig dir: “Això és el nom perfecte per les necessitats que tinc.”
—Quant fa que voleu ser una drag queen?
—Sóc drag de fa uns tres anys. Quan vaig venir ací, a Newcastle, em va costar un poquet de trobar el meu grup d’amics. A València som molt oberts, i els anglesos no acaben de ser com nosaltres. Quan ja feia uns anys que vivia ací, pensava, “no tens amics”. Ho comparava tot amb el meu grup d’amics del poble i ací no ho trobava. Una nit vaig eixir de festa i vaig veure drags i vaig saber que jo pertanyia a aquest grup de gent fabulosa de Newcastle. I aleshores vaig sembrar aquesta llavor al meu cap. Vaig trobar un concurs local i m’hi vaig presentar. Vaig pensar que si m’anava bé continuaria, i que si no, ho deixaria. I el vaig guanyar. I d’ençà d’aquell moment no he parat. M’alegre molt d’haver tingut els collons de posar-me una perruca.
—I com va ser aquest primer moment, el primer dia que Adrià Martín es posa eixa perruca i es converteix en una drag queen?
—Va ser gradual. M’agrada preparar-me molt per a tot. El concurs era el febrer i l’estiu anterior ja vaig començar a preparar-me pensant un vestit per a Halloween. Vaig pensar que la gent no s’estranyaria si eixia aquella nit vestit de dona. Era la nit de Tots Sants del 2018, a Newcastle. Va ser el primer dia que vaig eixir de Choriza May, amb una perruca, amb els llavis rojos. Em vaig sentir com una deessa de l’Olimp. La més guapa de tot Newcastle, superapoderada. Era una sensació… Quan em vaig posar els talons, jo anava allà dalt. Em vaig sentir una meravella. Ara agafe les fotografies i veig que el maquillatge era com era, però en eixe moment em vaig sentir la dona més guapa del món. És una cosa molt única, la transformació de drag. Et dóna poder. Crees un personatge que és com un escut. Amb aquest personatge, pots dir tot allò que penses. No acabes de ser tu. Choriza es queda la reputació. Per això ho trobe tan alliberador. Perquè puc ser un poquet més jo sense haver de disculpar-me.
—Dieu que Choriza té un discurs molt polític. Diu coses que Adrià Martín no diria?
—I tant! Choriza diu coses que Adrià no diria. Choriza fa coses que Adrià no faria. Choriza és la ferramenta que he creat per a donar-me permís per a fer totes aquestes coses que em fa por de fer com a Adrià. Mireu, el meu grup d’amics al poble som vint. Ja fa molt que vam decidir que no parlaríem de política perquè acabàvem barallats cada cap de setmana. Perquè som vint persones, vint caps i vint maneres de pensar. Vam vetar el tema. La meua vida es regia per la norma de guardar-me les meues opinions polítiques, de no discutir gaire, però va arribar un moment, sobretot ací a Anglaterra, amb tot el tema del Brexit, que ja era massa. Era massa i vaig explotar.
—…
—Choriza va ser el resultat d’eixa explosió. Vaig aconseguir un altaveu per a cridar totes eixes coses que volia dir als anglesos com a immigrant. El mal que feien al meu nivell de vida. El fet que segurament hauria de tornar al poble, que em seria més complicat de quedar-me a la feina. Aquesta incertesa i aquesta ràbia les vaig canalitzar a través de Choriza. A València, em van descobrir per aquestes actuacions del Brexit. El drag, una altra volta, transforma una cosa dolenta en una de bona. Gràcies a eixa actuació vaig superar la ràbia que tenia. Choriza és política perquè el drag és política. Posar-se una perruca i uns talons i eixir al carrer i pegar-li una puntada de peu al patriarcat i a eixes normes de gènere que ens han imposat és política. Faig allò que vull, dic allò que vull i sóc la persona que vull, i no em regisc amb cap norma.
—D’on us ve, la vocació artística?
—A la família hi ha artistes. La meua generació és la que més en té. El meu iaio sempre havia volgut ser artista, i ma mare ho és molt, però ningú feia el pas. Però, de cop, no sé què ha passat que, de no tenir-ne cap, hem passat a tenir-ne molts. Jo, que sóc drag queen i toque tots els pals, i sóc dissenyador i il·lustrador. El meu germà toca el fagot, estudia a Alemanya i toca en diverses orquestres. El meu cosí és ballarí i la meua cosina, ballarina. Això dóna per a fer un reality! I jo em deia: “No pot ser que el marieta dels quatre siga el que no és artista.”
—Heu dit la paraula “marieta”, aquesta, com “transvestit”, han tingut històricament connotacions negatives. En canvi, el mot drag queen sembla que li atribueix més glamur.
—La cosa important del drag és agafar una cosa que normalment és negativa i transformar-la en una de bona. Sempre m’havia fet molta gràcia quan al poble em deien marieta. Ja sé que ho sóc. No em molestava tant que m’assetjassen. Demanava creativitat. Treballa’t l’insult un poquet, per favor! [Riu] Que em digueren marieta, la veritat és que m’era un poc igual. En el col·lectiu LGBTIQ+, agafem totes les connotacions negatives. Queer, anys enrere, també era negatiu. Però nosaltres ho agafem i ens apoderem. A la gent que ens ho diu, els responem: “M’és igual que m’ho digues, perquè jo estic orgullós de ser qui sóc.” Transvestit, marieta, queer… Totes aquestes paraules que la gent ens ha dit com a coses negatives. És una manera de dir: “Mira, tant me fa, eixa paraula m’agrada. I ara és meua i la gastaré jo.”
—Parleu d’assetjament escolar. En vàreu patir gaire, quan éreu menut?
—Moltíssim! M’amargaren l’escola. Hi va haver un moment que els xics de la meua classe no em parlaven. Em tractaven com si no existira. Els més majors em deien marieta cada vegada que em veien. Tenia la sort que vivia a prop de l’escola. De camí, em deien de tot, però era curtet.
—I com ho podíeu suportar?
—Estic molt enamorat del meu poble. Sempre tinc Guadassuar en la boca. He hagut de fer un exercici per a perdonar a tota aquesta gent, perquè, si no, viuria emprenyat i no parlaria amb ningú. Perquè ho vaig passar prou malament. Sobretot per la meua família, perquè no volia que ma mare patira i es preocupara. Ho portava en secret. Fins que vaig poder, no ho vaig dir a ningú, però és que fins i tot quan anava amb la mare pel carrer em deien noms… No volia que la meua família tinguera vergonya de tenir un fill com jo. És un poble de 6.000 habitants en què la majoria dels xiquets i xiquetes et diuen de tot… Que ets massa femení, que ets massa escandalós… Et diuen que no et mereixes un lloc al món. És molt difícil… I això també és el drag. Tot això per què em criticaven, ara són les coses per les quals la gent veu el drag. He aconseguit que la meua vida faça aquesta volta i no puc estar-ne més content.
—Però la família us va donar suport.
—Total. No hi havia lloc a dubte de com era. D’ençà de xicotet, sempre he sigut molt femení. M’agradava disfressar-me de xiqueta, talons, maquillatge, totes aquestes coses. Quan els ho vaig contar als pares, érem a la platja, al far de Cullera. Tenia onze anys. Estava amb ells a l’aigua i no els vaig dir que era gai perquè al meu poble no hi havia referents, només el meu professor de dibuix, que em va ajudar a veure que no estava sol al món. Els vaig dir: “Què em passa? M’agraden els xics.” I ells em van explicar què volia dir. I em van dir que no em preocupara, que no hi pensara i que ja m’aclarira quan fos major. Ma mare sempre hi ha estat. Ara és un poc més fàcil, però he de reconèixer que els nostres pares i iaios són de generacions diferents, i moltes voltes, les reaccions vénen de la por, no volen que patim. També és important que nosaltres tinguem un poquet de paciència i els eduquem. Educar-los en el sentit que no passa res per ser qui ets, per ser bisexual, homosexual, gai, no binari… I els hem de donar temps perquè vagen veient-ho. Al meu pare, li va costar un poc més, però ara està molt orgullós i és el primer seguidor de Choriza. En parla amb els seus amics i tot. Som en un capítol superbonic de la nostra història.
—Ara, els concursos de drag són moda… La BBC és una televisió pública.
—Ha estat una revolució molt brutal. Aquest programa ha trencat la barrera del mainstream. Ha estat un boom a Amèrica, a Tailàndia, i a Anglaterra no podia faltar. La BBC opta a vegades per coses més radicals. En aquest programa, es presenta el drag d’una manera un poquet més romàntica. Es presenten les persones que som. Ens ensenyen també de xics o de xiques. És un programa que ens humanitza. Més humans que no es pensa la gent. Veuen un vestit de lluentons, una pestanya i una perruca i és molt fàcil oblidar-se que darrere d’això hi ha una persona. El programa té molt d’èxit perquè mostra la part humana i la transformació en drag.
—Us han posat l’etiqueta de la drag dels immigrants. Us ha costat gaire integrar-vos?
—La gent s’oblida de la xenofòbia, o pensen que tan sols és racisme. Però és molt més. Els immigrants europeus hem patit moltíssima xenofòbia. El Brexit és xenofòbia. Quedàvem en un núvol, sense saber què passaria. La representació dels immigrants europeus als mitjans anglesos és ridícula. I és molt important que una drag queen espanyola, que és immigrant a Anglaterra, participe en aquest programa. És la tercera edició i sóc la primera europea. I no serà que no hi haja reines alemanyes, franceses, poloneses o italianes. Ara he obert la porta a totes aquestes artistasses. Em van donar el títol de la drag queen dels immigrants i el porte amb molt d’orgull.
—RuPau’l Drag Race tria una reina. És un reality i ja està tot enregistrat. Us he de preguntar com heu quedat.
—Ui! [Riu] No puc contar res. Secret absolut. Qui vulga saber com va, haurà de veure el xou.
—Quin és el premi per a la guanyadora?
—Podrà gravar un programa propi a Los Angeles. World of Wonder’s, la productora que va crear el format, hi té la seu i te’n vas a gravar un documental o una pel·lícula, tu tries el format.
—Podeu continuar amb la vostra feina de dissenyador gràfic?
—He deixat la feina. Amb molta pena, perquè és una empresa que m’ha tractat molt bé. M’ha donat molta facilitat per a fer la meua carrera drag. Ho vaig haver de deixar el dia abans de l’anunci de qui érem les reines. Entre moltes llàgrimes. Hi he treballat sis anys i va ser molt difícil, però Choriza ha guanyat tant de terreny que m’era impossible.
—Podeu viure bé, de ser artista, ara?
—Sí. Una de les coses boniques que té Drag Race és que et dóna una plataforma que t’ajuda a poder viure de ser artista. Poca gent té eixa sort i jo la tinc i puc treballar essent Choriza; ella m’alimenta.
—Teniu trenta anys, com veieu el futur, ara?
—Fins fa no res, em preguntava: “Què faig, ara?” Però és que a trenta anys m’ha vingut aquest regal, que és un canvi de vida radical… No puc estar més emocionat ni més content. El programa em dóna l’estatus de celebritat, que ja és molt bonic i està molt bé, però ara m’arriben moltes oportunitats professionals. Són tan interessants, tan divertides! Estic tan content de veure on sóc! Una de les oportunitats és que aquest Nadal seré al West End de Londres de cap de cartell en una producció que es diu Dick Whittngton. I crec que sóc la primera drag queen espanyola d’aconseguir un paper principal al West End. Fa uns mesos, era una drag queen local i ara faig projectes de teatre tan interessants com aquests i en escenaris…
—Us veieu presentant un programa de drags a À Punt?
—No ho he proposat, però estaria molt bé, perquè el drag valencià és una meravella. D’ençà d’aquest darrer any, ha crescut moltíssim gràcies al col·lectiu Varietats, que té un local al barri del Carme. Em veig presentant un programa a À Punt amb Eugeni Alemany, que és una persona molt divertida. Sí. Podria estar bé.
