Cerni Escalé: “A Andorra ens hem venut els prats i boscos a inversors estrangers”

Entrevista a un dels joves impulsors de Concòrdia, un nou partit preocupat per la pèrdua de qualitat de vida a Andorra

VilaWeb
Cesc Escalé. en una imatge d'arxiu (Fot: CE)
Andreu Barnils
29.07.2022 - 21:40
Actualització: 30.07.2022 - 19:26

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Cerni Escalé (1987) és un dels joves de menys de quaranta anys que han creat un nou partit andorrà, Concòrdia. Politòleg de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, màster en dret europeu a París (SciencPo) i en administracions públiques a Nova York (Columbia), i amb sis anys d’experiència al Banc Mundial, explica en aquesta entrevista que la principal preocupació del nou partit és la pèrdua de qualitat de vida a Andorra, la qual atribueixen a la venda de patrimoni andorrà a immobiliàries estrangeres, que han inflat el preu de l’habitatge. Però també estan preocupats per la sostenibilitat i el deteriorament del paisatge. Escalé, actual secretari general del Comú d’Escaldes, comença l’entrevista parlant dels seus orígens familiars i formatius.

D’on ve el nom de Cerni?
—Em dic Cerni perquè el meu besavi se’n deia. És un nom molt pirinenc. Porto un nom que és andorrà, que em vehicula al país i al meu besavi, una persona amb un compromís social i amb el país. El cordó umbilical amb el país l’he notat sempre. Cerni ve de Sadurní, i imagino que l’ètim és Saturn. Som uns vint-i-cinc a Andorra.

A què es dedicava la vostra mare?
—Mestra d’escola. I el meu pare era esquiador, monitor d’esquí, de tenis. Es va guanyar la vida donant classes.

Us polititzeu a casa?
—A l’escola andorrana, on hi ha una noció de compromís amb el país. És una escola que trenca la física educativa, que diu que l’ensenyament públic el crea l’estat. Doncs aquí van ser un grup de pares que pensaven que havia d’existir un ensenyament propi al país, que no fos el francès ni l’espanyol. La corresponsabilitat cap al país ve de l’escola, i també de les converses a casa amb la meva mare i el meu pare. L’escola va tenir un factor molt important.

Éreu bon estudiant?
—Em va anar bé a l’escola i a la universitat. Vaig començar fent polítiques a Barcelona (Universitat Pompeu Fabra) i després vaig fer un màster en dret europeu a París (SciencePo) amb una beca de la Generalitat. De París, als Estats Units (Columbia), amb una beca Fullbright, i allà m’enamoro d’una noia nord-americana, ara la meva ex-parella, i també m’enamoro de l’ensenyament més obert de la universitat americana. Als Estats Units em surt l’oportunitat de quedar-me a l’agència de ràting Moody’s un any. En acabat, torno a Andorra, passo el concurs públic per a entrar al Ministeri d’Afers Exteriors i al de Presidència, durant la reforma de competències. Fins que deixo la feina al govern i me’n vaig a viure al Carib.

Al Carib, aneu?
—A petits estats del Carib: Antigua, Dominica i Santa Lucia, estats de la mida d’Andorra. Per entendre millor com funcionen els estats petits. Feia de voluntari de la Creu Roja, i a Dominica, amb els caribs, l’única tribu originària que encara hi és. La resta són africans establerts. Estant a Santa Lucia vaig veure una oferta del Banc Mundial que em va interessar, vaig presentar-m’hi, i em van donar la plaça a Washington. Hi vaig estar sis anys, treballant en projectes a l’Argentina, reestructurant el deute. Jo aleshores tenia 27 anys, era el 2014. I després, vaig anar a l’Àfrica subsahariana, durant la crisi de l’Ebola, a supervisar el fons internacional contra l’Ebola, un fons de 2 milions en ajut hospitalari. Va ser tota una experiència, aterrava en vols pràcticament buits.

I com el recordeu, l’Ebola?
—Era una guerra invisible. Hi havia un sentit d’immanència molt fort, perquè en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa. Pots finir. En les epidèmies, les mans són el teu enemic. Vaig volar sovint entre Washington i Freetown, i també al Sudan, però al Banc Mundial també vaig treballant en el projecte de reestructurar el Ministeri de Defensa alemany, que es divideix en dos (Defensa i Cooperació). Va ser una experiència molt nutritiva, al Banc Mundial, primer com a analista i després com a tècnic.

I, finalment, vau tornar a Andorra.
—Sí. Em vaig aparellar amb una andorrana (mig gironina, mig polonesa), i jo ja tenia ganes de tornar a Andorra. En unes vacances, la Rosa Gili, la cònsol d’Escaldes, em va proposar de venir com a secretari general del Comú d’Escaldes, que és on sóc ara. Amb la parella vam decidir de tornar i fer una família. Ara esperem una nena, que es dirà Arcàdia. Per a mi era molt important que la meva filla nasqués a Andorra, i passar temps al país i a les muntanyes on he nascut.

Quina feina fa un secretar general?
—És com el notari. En l’àmbit intern, el secretari té la tasca de coordinar els departaments entre si i els caps de departament, conformar els acords que es prenen i assessorar l’equip polític. El darrer secretari general va ser-hi més de trenta anys, i és un càrrec de designació política, el designa el Consell del Comú. Andorra és un estat molt descentralitzat políticament. Sorprèn a primer cop d’ull. Les administracions locals tenen més competències que els municipis catalans, per exemple. Està entre el municipi, la diputació i la comunitat autònoma.

I ara un grup de persones de menys de quaranta anys heu constituït Concòrdia. Per què fundeu un nou partit?
—Ho fem des de la constatació que s’han fet coses molt ben fetes, però que en volem fer d’altres.

Quines coses s’han fet bé?
—Per exemple, el model tributari, que ja està plenament homologat. Són grans encerts del govern de Toni Martí i Jordi Cinca, que va trencar un tabú: l’IRPF. Impost directe sobre la renda, molt bona cosa. Em va agradar també la resposta del govern sobre la covid, en la primera fase sobretot. Veiem aquests encerts, com el model comercial i turístic, que és sòlid, però també veiem que Andorra té un problema de qualitat de vida.

Què voleu dir?
—Que Andorra no és més rica que fa quinze anys, malgrat la inversió estrangera. Una inversió estrangera que ha substituït el teixit productiu andorrà. No s’ha atret capitals per a crear nous llocs de feina. A Andorra ens hem venut els prats i boscos a inversors estrangers. Els últims deu anys s’ha invertit mil milions d’euros en immobiliària. I això ha causat una inflació dels preus de la compravenda i el lloguer. Se n’han beneficiat unes poques persones que tenien terrenys. També veiem que els paràmetres urbanístics han facilitat una construcció molt desordenada que es menja la natura. I la densitat a les nostres valls va augmentant. No tenir espais de convivència afecta la qualitat. L’impacte ambiental de les construccions també afecta la qualitat de vida i resta atractiu.

Com veieu el turisme?
—Andorra és un país de paratges naturals magnífics, i té una oferta comercial i turística molt atractiva, però per responsabilitat hem de repensar l’oferta turística, que sigui més harmoniosa amb el territori. Un turisme diferent, amb canvis progressius, perquè el país tampoc no suportaria un canvi brusc. Hem de començar a protegir més el territori i la natura, a ordenar les noves construccions, a tenir criteris estètics més homogenis, a recuperar l’ús de materials tradicionals. I hem de vigilar la qüestió social, la fractura social. Andorra ha de gestionar millor la seva immigració. Una persona que fa deu anys, quinze, que viu al país, hi treballa i se l’estima ja és andorrana, vingui d’on vingui.

Ets andorrà només si neixes a Andorra, segons la llei?
—També per la via del matrimoni, i al cap de tres anys i havent passat els exàmens d’assimilació et pots naturalitzar. I també després de vint anys de residència ininterrompuda. Però vint anys és massa. Andorra ha estat un lloc de trobada de persones i d’idees. L’explosió econòmica d’Andorra ve en part gràcies a la immigració catalana. Persones com el doctor Vilanova, que funda la primera clínica al país. I com Antoni Forné, un dels primers advocats andorrans, degà del Col·legi. I Josep Viladomat, escultor que s’instal·la al país. Arriben essent catalans i amb el temps també són andorrans. Hem de reconèixer el gran impacte positiu que ha tingut la immigració al nostre país.

Andorra és un petit estat que s’ha d’especialitzar? I en quin camp? Andorra s’ha vist com una botiga, on podies comprar barat. I com un paradís fiscal, amb bancs menys regulats. També pot ser un país turístic d’esquí, o especialitzat en la tercera edat, on els europeus es retiren a respirar aire. Quin és el vostre model de país?
—Molt bona pregunta, la responc en clau individual, perquè Concòrdia encara s’ha d’acabar de formar. Per mi, Andorra hauria de ser un model basat en la recerca i la innovació. Hem de mantenir els pilars tradicionals de comerç i turisme, però podem ser un gran territori de recerca i innovació. Calen universitats i un entorn d’emprenedoria. Andorra ha de canviar de perspectiva. La inversió estrangera és necessària si les inversions són diferents de les actuals. Hem de prendre el futur a les nostres mans i responsabilitzar-nos del país. Hem de canviar de mentalitat. La mentalitat ha de ser que el canvi vingui de dins. Donar una empenta a l’emprenedoria. Crear un fons d’estat que doni suport als emprenedors, un viver d’empreses com Déu mana. Poc podem fer per atraure indústria pesant, per una qüestió d’espai i costs de transport. I a Concòrdia també donem importància al fet que Andorra ha de mirar més cap al nord, econòmicament parlant. Tant cap al sud com cap al nord.

Sou el partit dels joves? De la dreta? De l’esquerra?
—Em definiria com el partit de la sostenibilitat econòmica social i ambiental. L’etiqueta seria aquesta. Vam començar un grup de persones de menys de quaranta anys. Potser per als paràmetres europeus ja no som joves, però per als paràmetres andorrans, sí. La vocació és de transversalitat. Volem ocupar un espai públic per a parlar de les tensions que Andorra té amb el seu territori i com créixer millor. I retornar el focus a les persones i al territori.

Andorra i els Països Catalans. Com us articuleu?
—Compartim territori pirinenc, compartim llengua i compartim persones, n’he dit unes quantes. Tres vincles molt importants. Crec que a Andorra ens diferencien institucions pròpies i sistemes de governança, els andorrans se senten molt orgullosos de la seva pròpia gestió del territori. Però el vincle amb Catalunya no pot ser sinó molt íntim. I segur que hi ha més espai de col·laboració, sobretot en l’entorn transpirinenc.

Com veieu l’anhel d’independència a Catalunya?
—Concòrdia té una vocació política de quilòmetre zero i domèstica. I els debats que hem tingut són específicament sobre el territori andorrà.

El cas Pujol i la BPA com el veieu?
—Són temes judicialitzats, i tenim molta confiança amb el sistema judicial andorrà i que la justícia sabrà prendre la decisió.

Voleu afegir res?
—No, crec que ho hem tocat tot.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes